Amb la figura del compositor Xavier Montsalvatge iniciem una sèrie de biografies que s’aniràn publicant periòdicament en aques bloc sobre alguns dels compositors espanyols més cèlebres de tots els temps.
Xavier Montsalvatge és el primer per tractar-se del compositor insigne de l’editorial la obra del qual ha estat publicada a la seva pràctica totalitat per Tritó. A Montsalvatge li seguiràn Isaac Albèniz per la seva evident importància en el panorama musical espanyol juntament amb Enric Granados.
Podeu recuperar la sèrie sencera clicant a la categoría Biografia.
Xavier Montsalvatge és una de les figures més representatives de l’anomenada “generació perduda”, entremig de la dels compositors de la república i l’actual. La seva obra ha aconseguit una gran projecció internacional i s’ha convertit en una referència fonamental en la música contemporània.
El primer èxit el va obtenir a la dècada dels quarantes amb la col·lecció de les Cinco Canciones Negras (1945), que marquen la seva partida postnacionalista que va derivar en un estil qualificat d’”antillanisme” perceptible en el seu Cuarteto Indiano (1951). El Concierto Breve (1953) per a piano i orquestra marca el seu punt de partida cap a normes més abstractes i en les que ha tingut cabuda obres d’influència impressionista -Sonatine pour Ivette (1960)- o aproximades a recursos serials entre les que destaquen Cinco Invocaciones al Crucificado (1969), Laberinto (1970) per a orquestra i Sonata Concertante per a violoncel i piano (1971).
Posteriorment, el compositor s’ha afirmat en un eclecticisme que sembla sintetitzar la resta de la seva producció de la que es podrien destacar els tres concerts: per a arpa (Concierto capriccio, 1975), per a clave (Concierto del Albayzín, 1977) i per a guitarra (Metamorfosi de concert, 1980) amb orquestra; la Simfonia de Requiem (1985), Fantasia per a Guitarra i Arpa (1983), Sortilegis (1992), Bric à Brac (1993).
A Youtube teniu la oportunitat de veure l’animació que ha dirigit Juan Pablo Etcheverry sobre el conte “La flor más grande del mundo” de José Saramago. La música és de Emilio Aragón i la interpreta la Orquesta Sinfónica de Tenerife sota la direcció del mateix compositor.
I a continuació el trailer de Continental Producciones…
Dins de la temporada de l’ Orquestra Nacional d’Espanya i sota la batuta de Pedro Halffter, es presenta a Madrid “La Tierra“ de Jesús Rueda. Obra encarregada pel director madrileny a Jesús Rueda i estrenada al juny de 2007 per la Real Orquesta Sinfónica de Sevilla per a completar la sèrie Els Planetes de Gustav Holst.
Quan Holst va compondre la Suite Els Planetes, els seus interessos eren molt variats, ja que en ella es barregen influències simbòliques, astrològiques i fins i tot químiques, amb qüestions més terrenals com la commoció de la I Guerra Mundial, caràcter que podem sentir especialment a Mart, música que ha estat utilitzada en multitud d’ocasions com a música d’ambientació, per exemple, a “La Guerra de les Galàxies”.
Passat el temps, tots aquests simbolismes units als planetes van perdre part de significat, quedant la seva part més universal i astronòmica, que són els punts dels quals va partir Jesús Rueda per a la seva composició.
La Reina Sofía ha rebut al Palau de la Zarzuela al guardonat amb el XXVè Premi Reina Sofía de Composició musical, Gabriel Erkoreka. Erkoreka ha estat guanyador per la seva obra Fuegos per a orquesta.
En el volum 6 de la Col•lecció “Compositors valencians”, publicada per Tritó en col•laboració amb la Generalitat Valenciana, s’ha publicat una simfonia inèdita de Josep Pons (1770-1818), i que s’ha classificat com a núm. 10 per tal de continuar la numeració del catàleg que ja fa anys varen iniciar Joám Trillo i José López-Calo.
L’edició d’aquesta simfonia en La major ha anat a càrrec de Josep Dolcet, qui en va localitzar el manuscrit a la Biblioteca Històrica de l’Ajuntament de Madrid, entre els fons procedents de l’antic Teatro de la Cruz.
El passat dia 3 de novembre al Blog de nit de Catalunya Música els companys de Clàssica 2.0, Pere Andreu Jariod i Miquel Jarque, van dedicar el seu espai a la immersió de Tritó Edicions a l’univers del Web 2.0. Podeu sentir-ho a continuació…
Aquest investigador reconstrueix la biografia i l’entorn històric i familiar d’aquests dos compositors i violinistes que exerciren la seva activitat a la col•legiata d’Alacant però també a les corts i sales de concert de Madrid, Londres i París, com també les dels altres músics de la seva família.
L’edició inclou dotze obres, en partitura i particel•les incloses. Les sis sonates per a violí i baix continu de Nicolás Ximénez, compostes totalment en l’estil galant i rococó habitual de l’època post-barroca, foren publicades a Londres l’any 1772. Read the rest of this entry »
El divendres 7 de novembre tindrà lloc a l’Auditori de Barcelona l’Acte de presentació del Centre Robert Gerhard, dedicat a la promoció i difusió dels compositors catalans de tots els temps.
L’acte consistirà en un concert que anirà a càrrec de l’orquestra “Acadèmia 1750” (l’orquestra d’instruments antics del Festival de Músiques de Torroella de Montgrí, antiga orquestra “La principessa filosofa”), que en aquesta ocasió interpretarà diferents obres de l’època del Classicisme: la simfonia La passione de Haydn i les simfonies 2, 15 i 16 del compositor barceloní Carles Baguer (1768-1808).
El programa es complementarà amb el concert per a dos fagots i orquestra del mateix compositor i l’estrena d’una simfonia desconeguda atribuïda a Haydn que va ser trobada a l’arxiu de la Catedral de Manresa pel musicòleg Josep Maria Vilar.
Nou enregistrament de l’Orquestra de Cadaqués (Ibèria Filharmonia) dirigida per Sir Neville Mariner. El disc presenta set de les obres orquestrals de Ferran Sor, la majoria desconegudes fins ara. Entre elles hi ha tres obertures per a ballets, un gènere que Sor va conrear assíduament entre els anys 1821 i 1826 (probablement arran de la seva relació amb la ballarina Felicité Hullin) i que li va valdre una fama internacional.
S’inclouen les d’Alphonse et Léonore ou L’amant peintre de l’any 1823, Hercule et Omphale, del 1826, i Cendrillon, el ballet amb el qual fou estrenat el Teatre Bòlxoi l’any 1825. S’inclou també una obra anterior, l’obertura per al melodrama La Elvira portuguesa, del 1804, com també les tres simfonies trobades fins ara, compostes probablement cap a la mateixa data, abans que Sor hagués d’abandonar Espanya fugint de la repressió contra els afrancesats. Aquestes simfonies, malgrat la seva denominació, són formalment obertures en un o dos moviments, un fet molt corrent en la música espanyola del segle XVIII i començaments del XIX.
¿Quieres que te informemos de las últimas novedades?
Comentaris recents