Catalunya necessita bones orquestres. Si l’objetiu és guanyar prestigi en l’escena concertística internacional, l’únic camí possible és marcar com a objectiu prioritari assolir el màxim nivell d’excel·lència en les nostres orquestres.

Hi ha altres paràmetres, sens dubte, a valorar a l’hora d’atorgar subvencions, des de l’originalitat i el risc de la programació al suport als compositors i intèrprets del país, la participació social o la difusió del patrimoni. Però sense qualitat, de res serveixen les bones intencions.

Quan un melòman estranger visita el Palau, l’Auditori o el Liceu i es troba, bé en el fossar, o bé a l’escenari, una orquestra mediocre, s’emporta una pobra impressió que no pot maquillar-se amb la presència de solistes o cantants de primer nivell.

L’orquestra és el motor, el cor d’un teatre, acostuma a dir Jesús López Cobos. I d’un auditori, quan es tracta d’una formació titular o un conjunt en residència. Quan es parla, amb justificada admiració, de Finlàndia com el paradís musical, es pensa sobretot en l’excel·lent nivell dels seus músics i de les seves orquestres.

També els festivals han de prendre nota d’aquest objectiu de qualitat orquestral. El Festival Castell de Peralada ha celebrat aquest any les seves noces d’argent amb una oferta operística de gran nivell i, curiosament, es pot parlar de notables actuacions de varies formacions catalanes.

Però la única formació que ha provocat enveja sana aquest estiu és la Orquestra de la Comunitat Valenciana, titular del Palau de les Arts Reina Sofia, un instrument d’alta precisió, equilibri i gran bellesa sonora.

L´Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu va brillar en una electritzant versió de Nabucco dirigida per Nello Santi, i la Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) va sortir airosa en el formidable concert del tenor Roberto Alagna, dirigida amb impecable ofici per David Giménez.

Podem afegir també les dignes prestacions de  la Simfònica del Vallès i de la Nacional Clàssica d’Andorra en les vetllades protagonitzades, respectivament, per Joan Manuel Serrat i per Montserrat Caballé y Al Bano.

Però la única formació que, verdaderament, ha provocat enveja sana és l’Orquestra de la Comunitat Valenciana, titular del Palau de les Arts Reina Sofia, un instrument d’alta precisió, equilibri i gran bellesa sonora que va acompanyar a Plácido Domingo en el concert més emocionant de l’estiu musical sota l’experta direcció de Jesús López Cobos. La excel·lència, doncs, va marcar la diferència.

Curiosament, l’actuació de bandArt en el molt atractiu i innovador muntatge d’Orfeo ed Euridice amb el segell escènic de La Fura dels Baus, va tenir molt més mèrit en l’aspecte teatral que en la qualitat musical. El director d’escena Carlos Padrissa converteix als músics en actors que prenen les regnes de l’espectacle. No es tracta de col·locar simplement l’orquestra a l’escenari, quelcom habitual en molts muntatges: l’imaginari “furer” fa un pas més i atorga nova vida teatral als músics com a factor clau en l’acción dramàtica: a vegades, recorren l’escenàri com posseïts o bé ocupant els petits fossars unipersonals, amb mig cos a fora, desplegats per l’escenari.

El rendiment escènic de bandArt va ser admirable, però no es va repetir el miraculós poder comunicatiu assolit per López Cobos i l’Orquestra de Cadaqués en l’anterior muntatge d’aquesta òpera que el Festival de Peralada va presentar el 2002, amb la firma escènica de Joan Font de Comediants i la meravellosa contralt Ewa Podles a la pell d’Orfeo.

BandArt, una orquestra sempre disposada a trencar tòpics, és un formidable instrument, però no es pot dir el mateix del seu líder, el violinista Gordan Nikolic, doncs la seva capritxosa i extravagant direcció va alternar moments de gran efectisme, amb tempi vertiginosos, i dinàmiques no sempre ben equilibrades. El tràfec escènic, sens dubte, va passar factura als músics, però no justifica la superficialitat i falta de pols narratiu de moltes escenes.

El teatre va guanyar la partida a la qualitat musical, i això, que pot funcionar molt bé a la taquilla, rebaixa aquest nivell d’excel·lència del que parlàvem.

Related posts:

1. Compromís amb la música, per Javier Pérez Senz
2. Oriol Pérez Treviño al capdavant de l’Auditori, per Javier Pérez Senz

A l’hora de fer balanç, els festivals solen esgrimir les altes xifres d’assistència d’espectadors com a prova irrefutable d’èxit. Fan bé. En aquests temps de crisis, la falta de recolzament del públic sol tenir efectes letals. Però convé mirar amb atenció altres indicadors de bona salut artística.

Contractar a estrelles indiscutibles del món clàssic com Plàcido Domingo, Juan Diego Flórez, Daniel Barenboim o Lorin Maazel està molt bé, donen glamour i garanteixen, gairebé sempre, un ple total, encara que amb els desorbitats honoraris que perceben mai està clar si surten rendibles.

No anem a discutir ara les lleis del mercat. A Espanya, contractar a cop de talonari ha estat, i segueix sent en molts teatres i festivals, el motor principal de les programacions. Per això és tan important fixar-se en altres indicadors.

Convé posar fre als festivals que, amb diners públics, practiquen sense dissimular una política artística basada en el culte a les grans estrelles, en la contractació del divo de torn, del pianista més mediàtic o de l’orquestra de més renom.

Un d’ells és la producció pròpia, el no dependre sempre dels artistes, les orquestres, els directors en gira, amb programes tancats, que solen ser trillats per a no espantar al públic. Ho agafes (si pots pagar-lo) o ho deixes.

Alguns festivals opten per fórmules més arriscades; encarreguen obres, impulsen coproduccions, dissenyen programes exportables, recuperen patrimoni musical, donen suport als músics del país i busquen l’equilibri entre les propostes més innovadores i el gran repertori, al qual mai podem donar l’esquena perquè és la base per a crear afició.

Així és més difícil omplir els aforaments, però aquest esforç no cau en sac trencat perquè contribueïx a crear teixit artístic a partir de la pedrera, quelcom molt necessari per a deixar de ser considerats en el circuit internacional com l’últim paradís del bolo de luxe.

Convé posar fre als festivals que, amb diners públics, practiquen sense dissimular una política artística basada en el culte a les grans estrelles, en la contractació del divo de torn, del pianista més mediàtic o de l’orquestra de més renom. Si es fa des de la iniciativa privada, ens sembla perfecte, perquè els artistes famosos són sempre la guinda del pastís musical. Però amb recursos públics, els objectius han de ser uns altres.

No related posts.

La consolidació, en el si del Festival de Músiques de Torroella de Montgrí, de l’Acadèmia 1750 -orquestra especialitzada en la interpretació del barroc i el classicisme amb instruments originals i criteris d’època- és una de les més felices notícies de l’estiu musical català. Van oferir una nova mostra de la seva qualitat en la vetllada inaugural de la 31ª edició de festival empordanès, sota la direcció del seu titular, el clavicembalista i organista italià Stefano Demicheli, deixeble d’Ottavio Dantone.

Dos fantàstics solistes van contribuir a l’èxit de la festa barroca, la mezzosoprano gironina Gemma Coma-Alabert i l´oboista ampostí Pepo Domènech, en un programa centrat en grans hits del barroc que els melòmans reconeixen a l’instant.

Tan sols una raresa va sonar al concert, obrint el programa: la inspirada obertura d’Emanuele Rincón Barone d´Astorga pel seu drama pastoral Dafni (1709), representat amb èxit en el Teatre de la Santa Creu de Barcelona. El rescat d’obres que il·lustren la història de l’òpera en els escenaris catalans és un dels saludables objectius que s’ha marcat l’Acadèmia 1750.

El rescat d’obres que il·lustren la història de l’òpera en els escenaris catalans és un dels saludables objectius que s’ha marcat l’Acadèmia 1750.

El cèlebre Cànon i giga en re major, de Johan Pachelbel, va obrir la desfilada d’èxits barrocs. Hi ha qui considera una concessió servir en la mateixa vetllada pàgines com el superb Nisi Dominus, RV 608 o el Concert per a oboè RV 463, de Vivaldi; tres àries de Georg Friedrich Händel, entre elles les sublims Scherza infida, d’Ariodante, i Lascia ch´io piango, de Rinaldo, i tancar el programa amb altres dos clàssics populars de Johann Sebastian Bach, el Concert per a clavicèmbalo, BWV 1068 i l´Ària de la Suite núm. 3.

No ho és quan el que està en joc és la consolidació d’una orquestra, perquè freqüentar els clàssics del repertori és vital a l’hora de construir un so orquestral de qualitat. I l’elecció d’obres ben conegudes, serveix per a atreure nous públics sense per això deixar d’interessar als melòmans, doncs la interpretació dels clàssics admet sempre lectures innovadores.

El conjunt, integrat per músics del país amb àmplia experiència en algunes de les orquestres de referència del moviment historicista, va mostrar un significatiu augment en la qualitat i l’equilibri sonor, amb una excepcional actuació de la seva nova concertino, Elisa Citterio.

Gemma Coma-Alabert  va sortir airosa en la compromesa peça de Vivaldi, encara que els passatges d’agilitat causen alguns problemes a una veu que va mostrar millor el seu volum i força expressiva en les àries de Händel, a les quals atorga expressivitat desbordant i precís alè dramàtic.

Per la seva banda, Pepo Domènech va lluir un so bell i natural, amb un virtuosisme sense trucs ni efectismes que permet gaudir sense sobresalts la inspiració melòdica i el vol rítmic de Vivaldi. També va estar impecable en la seva comesa solista Demicheli, però en el seu cas, la inmisericordiosa acústica de l’església de Sant Genís es va endur per davant tots els matisos.

Related posts:

1. Una política musical que mai arriba, per Javier Pérez Senz

AL final s’ha imposat el sentit comú i Oriol Pérez Treviño (Manresa, 1972), director del Festival de Torroella de Montgrí i coordinador executiu del Centre Robert Gerhard, serà el nou director general de l’Auditori de Barcelona, segons l’acord arribat la setmana passada entre el Departament de Cultura i l’Ajuntament de Barcelona.

La seva elecció posa fi a mesos d’especulació, després del fracàs de la convocatòria per a substituir a Joan Oller, que va ocupar el càrrec entre 2001 i el passat mes de febrer, quan va ser nomenat director general del Palau de la Música. De fet, Oriol Pérez va ser un dels candidats finalistes que la comissió assessora, formada per dos representants del Departament de Cultura i dos representants de l’Ajuntament de Barcelona, havia seleccionat prèviament d’entre els 29 candidats presentats a la convocatòria que, contra tot pronòstic, va ser declarada deserta per un jurat internacional.

De debò no havia ni un sol candidat per a substituir a Oller entre 29 candidats? Costava creure’l, i el primer que va posar en dubte l’eficàcia del procés del secció va ser el conseller de Cultura Ferran Mascarell. I ha estat precisament Mascarell qui al final ha imposat el sentit comú fent el treball que uns altres no van saber – o no van voler- fer en el seu moment: escollir al millor dels candidats finalistes, en lloc de descartar-los a tots.

La presentació pública del nou director general es farà al setembre, coincidint amb l’explicació del contracte-programa que ha de fixar els objectius de l’Auditori, els òrgans rectors dels quals, segons el procediment oficial, haurien de ratificar properament  al nou responsable del centre.

Al final Mascarell ha imposat el sentit comú fent el treball que uns altres no van saber – o no van voler- fer en el seu moment: escollir al millor dels candidats finalistes, en lloc de descartar-los a tots.

L’elecció d’Oriol Pérez Treviño és una feliç notícia, perquè la seva passió per la música no coneix límits. Llicenciat en Filosofia i Lletres per la Universitat Autònoma de Barcelona i doctorant en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona, es va formar musicalment en el Conservatori Professional de Música de la seva ciutat natal, Manresa: la seva formació musical se centra en les disciplines de flauta de bec i fagot i milita amb orgull en les files del moviment historicista.

Fruit d’aquesta convicció en el valor de la interpretació de la música antiga i barroca amb instruments originals i criteris d’època, impulsa des del Festival de Torroella les activitats de la Acadèmia 1750, formació que el divendres 5 d’agost protagonitza el concert sota la direcció de Stefano Demicheli, amb un deliciós programa barroc amb la mezzo-soprano Gema Cua-Alabert i el oboista Pepo Domènec com a solistes.

Una altra de les seves passions és la recuperació i difusió del patrimoni musical català tant en concerts com en diversos projectes editorials i discogràfics, tant en el si del Festival de Torroella com al capdavant del Centre Robert Gerhard. Pérez Treviño és també membre de la Comissió Artística de la Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya(OBC) i del Patronat de l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC), i va ser coordinador general i artístic de la Xarxa de Músiques de Catalunya (2000-2009), impulsant la celebració de més de 1.200 concerts a Catalunya per a promocionar als joves intèrprets catalans.

Assumeix ara el repte més ambiciós de la seva carrera, i ho fa en un moment delicat, tant per la crisis econòmica com per la falta de definició d’algunes línies d’actuació del Auditori que no han arribat als nivells de qualitat i projecció desitjables en el marc d’una programació que, avui més que mai, ha d’obrir-se a totes les músiques per a atreure al més ampli ventall de públics possible: dinamitzar l’activitat musical de la ciutat, sumar esforços, generar complicitats, situar la música en primer pla, com a font de plaer, de coneixement i d’enriquiment social. Els reptes són múltiples, però la tasca es presenta fascinant per a un gestor que, entre altres virtuts, sap programar amb pressupostos ajustats a un alt nivell de qualitat, amb solistes i grups de referència internacional.

Related posts:

1. Compromís amb la música, per Javier Pérez Senz
2. Orquestres de qualitat, per Javier Pérez Senz

El panorama musical barceloní és cada cop menys ric, plural i atractiu. Gairebé sense adonar-se’n, els melòmans han vist com disminuïa paulatinament l’activitat musical de l’Obra Social La Caixa fins a assolir nivells gairebé i purament testimonials. Els que van ser vaixells insígnia de la seva oferta musical, el Festival de Música Antiga, amb més de tres dècades d’història plena d’orgull sota la direcció artística de Maricarmen Palma, i el Festival de Músiques del Món, tant innovador en el seu dia, han perdut tota la força després d’una confusa etapa de transició i del seu traspàs final a l’Auditori de Barcelona, que en lloc de potenciar-los, els ha convertit en pura anècdota de la seva programació.

De la seva banda, la crisi ha també ha reduït de forma dràstica la que en altre temps fou activitat generosa de la Fundació Caixa de Catalunya, que al fil de la crisi ha rebaixat considerablement la seva aportació com a principal patrocinadora del Festival Internacional de Músiques de Torroella de Montgrí –cosa la qual complica i rebaixa els ambiciosos projectes artístics del veterà festival català-, y ha deixat gairebé a la primera paraula la seva política de suport a la música contemporània, impulsada i defensada amb passió per Àlex Susanna durant la seva etapa com a director-gerent.

La ciutat es torna cada cop més provinciana, conformista i previsible en la seva oferta musical, i el que més preocupa no és la falta de recursos, la temible crisi, sinó la falta de voluntat política

Si contemplem que la creació actual és el camp més desatès del panorama concertístic català, la qüestió pren un caire encara més preocupant: de moment, ja s’han reduït significativament les obres d’encàrrec i les estrenes a les temporades del Gran Teatre del Liceu, de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) i del Festival de Torroella.

També cauen cicles de concerts i en aquest sentit la notícia més trista de l’any és la desaparició ’Euroconcert, el veterà cicle fundat i dirigit per Antoni Sàbat amb una filosofia artística aliena a les modes i pressions de mercat, en el que prevalia l’interès musical i la qualitat dels intèrprets per sobre del seu atractiu mediàtic.

No només desapareix un cicle de l’escena barcelonina: també cauen els cicles consagrats a l’orgue de la catedral de Barcelona o els concerts a càrrec de solistes i grups catalans, amb l’especial suport a la música catalana de tots els temps.

La ciutat es torna cada cop més provinciana, conformista i previsible en la seva oferta musical, i el que més preocupa no és la falta de recursos, la temible crisi, sinó la falta de voluntat política a l’hora de dissenyar, consensuar i afrontar, d’una vegada i amb el rumb clar, una política musical seriosa, coherent, eficaç i ambiciosa.

La cultura dels festivals, els criteris de programació en els teatres, auditoris i orquestres públiques, la col·laboració amb els promotors privats, el paper de les agències artístiques, la necessitat de rebaixar els desorbitats honoraris que encara es paguen en el circuit clàssic, el suport a l’edició musical i a la indústria audiovisual, el suport als locals que mantenen la música en viu arreu de la geografia catalana, els drets d’autor a la societat actual… hi ha molts aspectes de la vida musical catalana que s’han de revisar, però des de les administracions i per afrontar el tema, no veiem per
ara gaire cosa més enllà que les habituals promeses de circumstància, els discursos buits i les retallades contínues.

Related posts:

1. ¿El final de la bombolla melòmana?, per Javier Pérez Senz
2. Acadèmia 1750: el so de Torroella, per Javier Pérez Senz

No tots els efectes de la crisi econòmica que patim són necessàriament dolents. Almenys en el terreny de la música clàssica. Després d’anys d’abundància, molts dels gestors i directors artístics dels principals auditoris, teatres i festivals que en els últims anys han disparat sense fre els preus en el mercat clàssic espanyol, pagant sense immutar-se xifres astronòmiques en la contractació de solistes, directors i orquestres que en altres països accepten honoraris molt més modests, ara no tenen més remei que estrènyer-se el cinturó.

La disminució d’ingressos, el minvament de subvencions i el cada vegada més temut descens en les vendes de localitats dibuixa una crua realitat que exigeix un dràstic canvi en la política musical a nivell estatal, autonòmic i local.

No té sentit negar la crisi, encara que alguns gestors, especialment els que no arrisquen res personal perquè programen a càrrec de l’erari públic, són capaços de maquillar la disminució en la venda real de localitats amb el repartiment massiu d’invitacions. Però la veritat és que, amb invitacions o sense, gairebé mai s’esgota el paper en el Palau de la Música Catalana, l’Auditori i el Gran Teatre del Liceu.

L’austeritat és l’únic camí assenyat per a la supervivència de l’actual oferta musical i els criteris de contenció xoquen amb aquesta funesta pràctica de programar a cop de talonari.

De fet, en l’actual temporada Ibercàmera, que és la promotora privada de concerts amb més abonats de Barcelona, només ha esgotat entrades en l’últim concert, gràcies al ganxo de l’Orquestra Sinfònica de Viena, la presència d’una llegenda viva del piano, l’octogenari Aldo Ciccolini i un programa amb clàssics populars com la Inacabada, de Schubert, el Concert per a piano núm. 23, de Mozart i l’Heroica, de Beethoven. Pel que fa al Liceu, l’aspecte de la sala en recitals i concerts, amb un mar de butaques buides, no convida a l’entusiasme.

S’imposen canvis. Pel que fa als criteris de programació, si ens quedem en el repertori trillat amb l’excusa de la falta de públic acabarem buidant encara més les sales per pur avorriment d’aquest altre important sector d’afeccionats que no es conforma amb el de sempre. Cal buscar un equilibri, i en aquest punt de trobada no pot faltar, malgrat qui pesi, la música actual, perquè la creació és bàsica per a assegurar el futur musical d’un país.

L’austeritat és l’únic camí assenyat per a la supervivència de l’actual oferta musical i els criteris de contenció xoquen amb aquesta funesta pràctica, tan arrelada en algunes sales, teatres i festivals espanyols, de programar a cop de talonari. Si un promotor privat està disposat a arruïnar-se pagant les milionàries xifres que exigeixen les dives del mercat musical –avís a navegants: els que més cobren no són sempre els millors, encara que ho digui la publicitat- ens sembla perfecte. Però amb recursos públics, si no es pot comptar amb cantants, solistes i directors de moda es busquen alternatives però no se cedeixen davant uns honoraris que no es corresponen ni amb els sous del país, ni amb el que es recapta a taquilla.

Si la crisi ens ajuda a recuperar el plaer de la música sense l’esclavitud del mercat, sense amb això es multiplica l’aposta per la pedrera, la varietat en el repertori, el suport a la creació actual, el futur musical serà molt més just i sostenible.

Els festivals més importants de l’estiu musical català ja s’han apretat el cinturó aquest any: es nota la contenció en la despesa, també en una major presència d’artistes, grups i orquestres del país en la programació. També els grans cicles busquen fórmules d’estalvi i, tant en el Liceu com en el cas de l’OBC, s’ha reduït l’oferta d’una forma assenyada.

Ara cal una volta més de rosca per a reduir, en tots els sentits, les xifres de la música, començant per rebaixar honoraris i preus de les localitats i moure fitxa en la direcció adequada, que passa per contemplar més el fet musical i una mica menys la simple tirada mediàtica de les dives.

Related posts:

1. Una política musical que mai arriba, per Javier Pérez Senz

Hi ha discos que desperten la memòria melòmana, que porten records d’aquesta insubstituible experiència que és la música en directe i el seu espai natural, els auditoris. Per molts aficionats, el recent enregistrament de la rapsòdia simfònica Catalonia, d’Isaac Albéniz, a càrrec de Jaime Martín i la Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), suposarà una agradable sorpresa: el descobriment d’una partitura que transpira frescor, senzillesa i encant melòdic. Per altres, comporta el retrobament amb una obra que en qualsevol país civilitzat seria d’absolut repertori, però que aquí, tristament, no ho és.

La seva escolta permet refrescar sensacions i records lligats a grans directors i compositors que, durant la seva carrera, van demostrar amb fets la seva convicció en el valor d’aquesta obra, sense entrar en polèmica en aquesta endèmica i estèril discussió al voltant  de la mala fama d’ Albéniz com a orquestrador. Certament, no és un prodigi de refinament, però, quan s’interpreta des de la plena convicció en els seus mèrits, l’oient queda captivat, immediatament, per la senzillesa, la inspiració melòdica i l’ eterna frescor que conserva la música del compositor català.

Parlo de músics llegendaris, com el rus Igor Markévitch, especialment en la seva gloriosa etapa de vinculació artística amb l’Orquestra Simfònica de la RTVE; el romanès Georges Enescu, defensor a ultrança d’una peça que va programar sovint per tot el món; a Eduard Toldrà, el genial violinista, director i compositor vilanoví que el 1944 va posar  en marxa l’ Orquestra Municipal de Barcelona –avui OBC, que ha enregistrat, per fi, Catalonia- i que va difondre amb passió el repertori espanyol.

Es necessita més compromís amb la música i menys obsessió per les xifres d’assistència i de venda d’entrades.

Calen programadors que creguin, de veritat, en la música espanyola.

La llista inclou artistes en actiu, com Antoni Ros Marbà, apassionat intèrpret d’ Albéniz i, de forma molt especial, de Toldrà, el qual fou el seu mestre; Jesús López Cobos, José de Eusebio – gràcies al seu entusiasme coneixem avui millor que mai el llegat operístic del músic de Camprodon, i a l’enregistrament que avui comentem s’hi inclou una suite orquestral de Pepita Jiménez revisada per ell mateix- i, en el seu primer disc amb l’ OBC, Jaime Martin.

Albéniz ha tingut i té eloqüents defensors. ¿Per què, llavors, Catalonia segueix sent una pàgina infreqüent a les sales de concerts? Difícil qüestió. D’entrada, calen programadors que creguin, de veritat, en la música espanyola. De res serveix incloure quatre o cinc obres durant una temporada simfònica; tampoc n’hi ha prou amb les quotes de caire nacionalista, ni els encàrrecs, cada cop menys ambiciosos i nombrosos. Es necessita més compromís amb la música i menys obsessió per les xifres d’assistència i de venda d’entrades.

Hi ha suficient marge de maniobra per equilibrar l’oferta utilitzant els clàssics més populars com a reclam, tot depèn de la imaginació programadora. La normalització d’obres com Catalonia – i aquesta pàgina és només un exemple; hi ha centenars de partitures en la mateixa situació- necessita d’una ferma aliança entre intèrprets, programadors i públic.

Els músics amb poder – i els titulars d’un conjunt simfònic tenen molt poder – són qui, en definitiva, tenen més força a l’ hora d’escollir quines obres es programen i quines obres queden excloses: quan un titular vol dirigir una determinada obra, ho acaba fent tard o d’hora.

Els programadors, els gestors, els directors artístics, haurien de limitar-se a complir amb el seu deure, donat que la recuperació i la difusió del repertori nacional és una obligació per a qualsevol orquestra, auditori o teatre públic.

En quan al públic, s’ha de buscar molta més complicitat, utilizant les eines de comunicació que, avui més que mai, permeten fomentar, si s’utilitzen amb imaginació i eficàcia, la curiositat melòmana, les ganes de conèixer noves i velles partitures, la possibilitat d’ampliar fronteres.

Related posts:

1. Orquestres de qualitat, per Javier Pérez Senz
2. Oriol Pérez Treviño al capdavant de l’Auditori, per Javier Pérez Senz
3. Catalonia d’Isaac Albéniz