Avui us oferim el segon lliurament del repàs als directors que treballen o han treballat amb Tritó. En aquesta ocasió és el torn de Philippe Entremont, pianista i director francès.

Fill de músics i nen precoç -als 14 anys ja guanyava premis d’interpretació cambrística, i als 16 ja era músic professional- mai va estudiar direcció (diu que va aprendre trobant-se sota la batuta dels millors directors(1), però ha estat al capdavant d’algunes prestigioses orquestres com les Orquestres de Càmera Holandesa, d’Israel i de Viena. També ha estat intèrpret o director de Filarmònica de Berlín, de la NHK de Japó, de les Orquestres de Cleveland i Philadelphia, la Filarmònica de Nova York i les Simfòniques de Boston i Chicago, o la Xangai Broadcasting Symphony Orchestra. A Espanya ha dirigit l’Orquestra de Màlaga i l’Orquestra de Cadaqués.

D’aquella etapa amb l’orquestra catalana van néixer els enregistraments d’alguns volums de les col·leccionis “Solfa la redonda” i “La corxera juganera” amb contes musicals per a nens, i que hem recopilat perquè et sigui més senzill localitzar-les mitjançant el director, paràmetre de recerca que estem millorant en la nostra web perquè et sigui més fàcil utilitzar-la.

La caixa de joguines, de Claude Debussy:  ”Aquesta és la història d’una caixa de joguines, on fa molt temps vivien arraulits un canell ballarina i un soldadet de fusta. Per les nits, quan els nens dormien, la caixa s’obria i…” Així comença aquesta obra que Debussy va compondre pensant en la seva filla Chou-Chou i en tots els nens del món. Ara es presenta l’arranjament per a narrador i conjunt de cambra realitzat per Meirion Bowen a partir de l’original de piano, i narrat en català per la soprano Mireia Casas.

7 Faules de La Fontaine: Inclou les set rondalles més conegudes de Jean LaFontaine, musicades per Xavier Benguerel. Al llarg de la narració, la música comenta el text: anticipa el que vindrà i il·lustra el seu contingut. Mitjançant els instruments se subratllen les “situacions” que La Fontaine adjudica tan sàviament a les seves “animals”: el fagot mostra la sagacitat del Renard, l’oboè les terribles fiblades del Mosquit al pobre Lleó… Pots gaudir d’aquest conte musical en castellà, amb Gonzalo de Castro com narrador, o en català per Rosa Gàmiz.

Història de Babar: Escrita per Jean de Brunhoff, i musicada per Francis Poulenc, la Història de Babar és un conte de referència obligada per a moltes generacions. Les aventures del petit elefant, la mort de la seva mare per un caçador, el descobriment de la ciutat, la vella senyora, els seus cosins Arturo i Celeste i la coronació de Babar com a rei dels elefants formen part de les imatges de la nostra infància. Com en les Rondalles de LaFontaine, t’oferim aquesta obra narrada en castellà, narrada per Tristán Ulloa, i en català, amb la veu de l’actriu Àgata Roca.

(1) Segons entrevista a Filomusica

Related posts:

1. Els nostres directors (I): Gianandrea Noseda

Aquest any 2011 es compleixen 250 anys del naixement de Pau Marsal i Boguñà (Terrassa, 1761 – 1839), organista, compositor i violoncelista català dels segles XVIII i XIX.

Es formà a l’Escolanía de Montserrat amb Narcís Casanoves. Als 17 anys passà a ocupar els càrrecs d’organista i mestre de capella a l’Església del Sant Esperit de Terrassa. A més, realitzà estudis eclesiàstics i fou ordenat sacerdot. Posteriorment ocupà els càrrecs de Mestre de Capella d’Eivissa, organista de la Catedral de Palència i del Palau de la Comtessa de Barcelona.

Composà música religiosa però, sobre tot, música per a piano i cambra, d’entre les que destaca un dels pocs quartets de corda d’autor català d’aquest període. A ”arxiu de la Catedral de Terrassa es conserven vuit composicions religioses seves.

Tritó ha editat les seves Set Sonats, a partir del manuscrit M921/3, que es conserva a la Biblioteca de Catalunya sota el títol “Quadern de Sonates de D. Pablo Marsal”.

Veure les Set Sonates de Pau Marsal >

No related posts.

A partir d’avui i al llarg de diverses setmanes presentarem els diferents directors que han enregistrat discos amb Tritó. La intenció és destacar la figura d’aquests directors, oferint una breu biografia i mostrant els discos disponibles a la botiga.

El primer d’aquesta sèrie és Gianandrea Noseda (Milà, 1964). Estudià piano, composició i direcció a la seva ciutat natal, ampliant els seus estudis de direcció amb Donato Renzetti, Chung Myung-Whun i Valery Gergiev.

Gergiev el va fer principal director convidat del Teatro Mariinsky de San Petersburgo al 1997. Al 1994 guanyà el Concurs Internacional de Direcció de l’Orquestra de  Cadaqués,  i més tard va ser nomenat Director Principal de l’Orquestra de Cadaqués, així com Director Principal  Convidat de l’Orquestra Filarmònica de Rotterdam i director artístic de la Settimane Musicali di Stresa e del Lago Maggiore, al Festival Italia. Al 2007, Noseda es convertí en director principal del Teatro Regio di Torino.

Al desembre del 2001, fou nomenat Director Principal de la Filarmònica de la BBC i assumí el càrrec al setembre del 2002, allargant el seu contracte del 2003 fins avui. Al 2005 participà en diversos projectes amb la BBC Radio, interpretant a Manchester les nou Simfonies de Beethoven.  A l’octubre de 2006, Noseda amplia el seu contracte per dos anys més i passa a ser Director Titular. Està previst que aquesta temporada 2010-2011 sigui la darrera al front de la Filarmònica de la BBC i que sigui nomenat director honorífic de l’orquestra.

Per completar aquesta informació, podeu consultar aquí una biografía completa de Gianandrea Noseda a la web de la Pittsburgh Symphony Orchestra.

Noseda dirigeix tant obres simfòniques com d’òpera. Ha realitzat diversos enregistraments amb la Filarmònica de la BBC per al segell Chandos, i nou discos amb el segell Tritó en la seva etapa  al capdavant de l’Orquestra de Cadaqués.

Discografia completa de Gianandrea Noseda a la botiga de Tritó >

Related posts:

1. Els nostres directors III: Vasily Petrenko
2. Gianandrea Noseda dirigeix Brahms
3. Els nostres directors (IV): Sir Neville Marriner

El proper dimarts 11 de gener, a les 4 de la tarda, el dissenyador i músic Eduard Blanxart (Terrassa, 1915) oferirà una xerrada a l‘ESMUC per a presentar el seu llibre sobre la figura del músic Antoni Ribera, de qui fou alumne, per així homenatjar aquest important musicòleg i director d’orquestra català, que a més va ser deixeble d’Hugo Reimann i màxim introductor de la figura de Richard Wagner a Catalunya.

L’alumnat i professorat de l’ESMUC tindrà la possibilitat de poder veure i escoltar, de primera mà, els comentaris que el mateix autor farà durant la presentació d’aquesta biografia.

La conferència serà una ocasió única per a conèixer un testimoni que aportarà unes vivències historiques i úniques, entre les que destaquen les relacionades més directament amb el fenòmen de l’assimilació de Wagner a Barcelona.

L’entrada a la conferència és lliure però limitada a l’aforament de la sala.

Font: ESMUC

No related posts.

Alicante 1851 -  Madrid 1909

Ruperto Chapí va néixer a Villena, Alacant, en un entorn familiar humil. La seva afició per la música era tradició de varies generacions a la seva familia de manera que inicià la seva formació mot aviat. La seva carrera musical començà a la seva ciutat natal com o intèrpret de banda i va prosseguir al Conservatorio de Madrid. Allà Ruperto i el seu company Tomás Bretón es van formar amb Emilio Arrieta.

La seva carrera com a compositor es va veure beneficiada per la obtenció d’un primer premi de composició al 1872. Aquest fet li va permetre residir i formar-se durant quatre anys a Roma i París. Encara que va tenir interès per la música escènica des de molt aviat (als dotze anys va compondre la sarsuela Estrella del Bosque) va ser en aquesta etapa en la que va aconseguir consolidar-se en el terreny líric. En aquest període va compondre i estrenar a Madrid la primera òpera Abel y Caín i la seguiren Las naves de Cortés i Vasco Núñez de Balboa. La seva primera obra al Teatro Real va ser La hija de Jefté, un treball que el compositor va realitzar durant la seva residència a l’estranger i que va estrenar quant comptaba amb tan sols25 anys.

Quant va tornar a Espanya es va consolidar en el gènere de la sarsuela component un nombre importante d’obres de les quals la majoría formen part del repertori habitual de les companyies de sarsuela: La Tempestad, La bruja, El rey que rabió, La zarina, El tambor de granaderos, Las bravías, La revoltosa, Las hijas de Zebedeo, El milagro de la Virgen, El duque de Gandía i Curro Vargas.

Obra vocal

De totes les seves composicions escèniques algunes han merescut més atenció al llarg del darrer segle i actualment es troben entre les més interpretades.

Música clásica va ser una de les obres del género chico que va comptar amb gran èxit del públic. L’argument té la particularitat de posar de manifest la problemàtica relació entre la sarsuela i la “música culta”, problemàtica dins de la qual el compositor estava directament implicat. L’obra es va estrenar al 1880 al Teatro Comedia de Madrid. Està prevista la seva publicació en commemoració del centenari de la defunció del compositor.

La tempestad fou estrenada al 1882 al Teatro de la Zarzuela i tingué un impacte significatiu per l’el·laborat desplegament orquestral. Va ser la sarsuela més important de la dècada dels vuitanta i contribuí a assentar-ne el gènere gran.

La bruja, també es va estrenar al 1887 al Teatro de la Zarzuela de Madrid. Ambientada en l’ambient popular de Pamplona al segle XVII l’obra és més propera al gènere operístic que al de sarsuela pels seus requeriments tècnics i la durada de les seccions instrumentals. No obstant la quantitat d’escenes còmiques i costumistes li otorguen indiscutiblement característiques de sarsuela. Posiblement aquesta sigui l’obra vocal del compositor amb més gran influència germànica tant per l’ús de recursos orquestrals com per la tècnica d’el·laboració motívica.

Las hijas de Zebedeo potser no sigui una de les obres més trascendents del compositor però d’altra banda és sumament interessant pel seu contingut. Aquesta sarsuela còmica en dos actes es va estrenar al 1889 al Teatro Maravillas de Madrid. L’argument girava al voltant de la figura de Luisa que amb la seva ignorància i escassedat de memòria propicien un sens fi de situacions còmiques.

El rey que rabió, sarsuela en tres actes i set quadres, es va estrenar al Teatro de la Zarzuela de Madrid al 1891. El llibret d’aquesta sàtira fou atacat al seu temps per considerar-se un plagi de “Un roi de vacances”. Aquest tipus de situacions van ser bastant freqüents per a Chapí i el seu entorn. Malgrat aquests incidents l’estrena de l’obra va ser el fet més important de l’any a l’àmbit teatral.

La revoltosa, sarsuela en un acte que es va estrenar al Teatro Apolo de Madrid al 1897. Va obtenir un éxit immediat i va romandre a la cartellera fins a l’actualitat per l’adeqüació del discurs musical al llibret.

La incorporació de recursos estilístics propis de la música que s’escoltava a l’entorn madrileny de finals del segle XIX com la introducció de temes populars li garantiren l’èxit.

El puñao de rosas va ser estrenada al Teatro Apolo de Madrid al 1902. Amb un argument centrat en un ambient popular de la muntanya de Cordova, meresqué una acceptació immediata del públic. Com a particularitat els llibretistes decidiren adaptar el llenguatge i la pronuncia de la regió andalusa contribuïnt a la reconstrucció de l’ambient que es retratava.

Obra instrumental

Tot i que la seva música escènica tingué més gran difusió compongué també música simfònica i quatre quartets de cambra. Chapí hagué de fer front al poc interès que despertava en el públic la música simfònica. Malgrat això va realitzar aportacions transcendentals al desenvolupament de la música simfònica i arribà a tenir crítiques positives del públic estranger. Tota la seva obra instrumental ha estat publicada per l’ICCMU durant la darrera dècada i ha estat objecte d’alguns projectes discogràfics molt interessants com la versió dels quatre quartets a càrrec del Brodsky Quartet.

La primera obra instrumental del compositor va ser l’obertura Zanzé composta al 1865. La seguí la Fantasía Morisca (Corte de Granada) composta a la mateixa època. També compongué un poema simfònic el qual titulà Escenas de capa y espada.

El Scherzo (Combate de Don Quijote contra las ovejas) compost entre 1869 i 1870 és una obra descriptiva composta per a ser interpretada per l’orquestra del Circo Price. Tant Chapí com Tomàs Bretón integraren aquesta orquestra i això els obrí la possibilitat de provar algunes de les seves pròpies obres.

La Sinfonía en Re fou escrita durant el 1877 a Paris i estrenada a Madrid amb posterioritat a la creació de la societat de concerts. L’obra fou composta com a estudi d’orquestració que realitzà el compositor en la seva etapa de formació amb la qual cosa poseeix una estructura clara i basada en els models germànics imperants en aquell moment.

Los gnomos de la Alhambra es va estrenar al 1891 amb la Orquesta de la Sociedad de Conciertos. A aquesta obra la seguí la Marcha de recepción al 1895.

Els quartets van ser escrits entre 1893 i 1897 en les tonalitats de Sol major, Fa major, Re major i si menor. En aquell moment un quartet de cordes femení, el quartet La Bretoniana, es va dedicar a difondre la música de cambra tant de Chapí com de Bretón, coetàni a Chapí. El públic gaudía de poder comparar les produccions d’ambdós compositors i prendre part per un dels dos.

Algunes mostres de la música de Ruperto Chapí poden sentir-se en el treball discogràfic realizat per l’Orquestra de l’Acadèmia del Gran teatre del Liceu. Una interpretació nítida i concisa acompanyada de comentaris essencials en català, castellà i anglès.

Repercusió actual

Per una disputa en relació als seus drets d’autor amb un editor, Florencio Fiscowich (en aquell moment els editors feien de mitjancers entre els teatres i els compositors), Chapí fundà 1899 juntament amb d’altres músics i llibretistes la Sociedad de Autores. Fiscowich pretenía tenir el control de tots els llibrets i partitures de sarsuela i va posar tots els recursos al seu abast per intentar obtenir-lo. La rotunda negativa del compositor li impedí poder concretar el seu negoci. Fou aleshores que Chapí consideró que era necesari crear un organisme que regulés els drets dels autors i dugué a terme el seu projecte aportant el seu arxiu personal.

Per als més interessats en conèixer més coses sobre la vida i obra de Ruperto Chapí, Luis G. Iberni ha realizat un detallat estudi essencial i analític al voltant de la seva figura. Un altre treball menys difós però no per això menys interessant és Miradas desde el arte a la Música de Ruperto Chapí, catàleg de l’exposició que es va efectuar a l’octubre del 2008 en homenatge al compositor.

Amb motiu del centenari de la defunció d’un dels compositors més transcendents en l’àmbit de la música escènica espanyola es rendiràn diversos homenatges al compositor Ruperto Chapí.

Per fi veuràn la llum algunes de les obres del compositor que han estat interpretades i incloses en treballs discogràfics però que encara restaven sense publicar. A més de l’Scherzo, la Fantasía Morisca, la Polaca de Concierto, la Marcha e himno de la hija de Jefte i Escenas de capa y espada publicades recentment, es publicarà Música clásica (partitura i reducció). De moment seguiran a l’espera algunes de les obres escèniques i les reduccions de sarsueles que els intèrprets desitjarien tenir al seu abast.

Entre els nous treballs discogràfics s’editaràn en DVD i CD respectivament les interpretacions en directe de El rey que rabió i de Roger de Flor. També es publicarà un disc d’obres líriques i instrumentals a càrrec de l’Ensamble de Madrid i un cofre amb enregistraments històrics de versions completes de sarsueles de Chapí.

Per acabar es durà a terme una exposició itinerant “Chapí, vida y obra” que recorrerà, entre d’altres llocs, Villena i València. L’exposició comtpa amb l’aportació musicològica de Javier Suárez Pajares i Victor Sánchez Sánchez.

Obra

No related posts.

Amb la figura del compositor Xavier Montsalvatge iniciem una sèrie de biografies que s’aniràn publicant periòdicament en aques bloc sobre alguns dels compositors espanyols més cèlebres de tots els temps.

Xavier Montsalvatge és el primer per tractar-se del compositor insigne de l’editorial la obra del qual ha estat publicada a la seva pràctica totalitat per Tritó. A Montsalvatge li seguiràn Isaac Albèniz per la seva evident importància en el panorama musical espanyol juntament amb Enric Granados.

Podeu recuperar la sèrie sencera clicant a la categoría Biografia.

Related posts:

1. Novetats de Tritó fins a finals d’any
2. Trobades tres partitures inèdites de Xavier Montsalvatge
3. El web de Tritó estrena nou disseny

Girona 1912 – Barcelona 2002

Xavier Montsalvatge és una de les figures més representatives de l’anomenada “generació perduda”, entremig de la dels compositors de la república i l’actual. La seva obra ha aconseguit una gran projecció internacional i s’ha convertit en una referència fonamental en la música contemporània.

El primer èxit el va obtenir a la dècada dels quarantes amb la col·lecció de les Cinco Canciones Negras (1945), que marquen la seva partida postnacionalista que va derivar en un estil qualificat d’”antillanisme” perceptible en el seu Cuarteto Indiano (1951). El Concierto Breve (1953) per a piano i orquestra marca el seu punt de partida cap a normes més abstractes i en les que ha tingut cabuda obres d’influència impressionista -Sonatine pour Ivette (1960)- o aproximades a recursos serials entre les que destaquen Cinco Invocaciones al Crucificado (1969), Laberinto (1970) per a orquestra i Sonata Concertante per a violoncel i piano (1971).

Posteriorment, el compositor s’ha afirmat en un eclecticisme que sembla sintetitzar la resta de la seva producció de la que es podrien destacar els tres concerts: per a arpa (Concierto capriccio, 1975), per a clave (Concierto del Albayzín, 1977) i per a guitarra (Metamorfosi de concert, 1980) amb orquestra; la Simfonia de Requiem (1985), Fantasia per a Guitarra i Arpa (1983), Sortilegis (1992), Bric à Brac (1993).

Sortilegis

Destaca també la seva producció operística amb les obres El gato con botas, Una voce in off i Babel 46. Les seves obres han estat estrenades en festivals internacionals de música com el de Cadaqués, Castell de Peralada i Cuenca, i per intèrprets de gran prestigi com Neville Marriner, Jean Pierre Rampal, Victòria de Los Angeles, Alicia de Larrocha, Montserrat Caballé o Barbara Hendrix.

Va néixer a Girona l’11de març de 1912, on va rebre les primeres lliçons de violí. A causa de la mort del seu pare, el 1921, es va traslladar a Barcelona per viure amb el seu avi matern. Va continuar la seva formació musical a l’Escola Municipal, on va estudiar amb el violinista Francesc Costa, solfeig amb Lluís Millet, i composició amb Enric Morera i Jaume Pahissa. Ben aviat es despertaria el seu interès per a la composició, i centraria els seus estudis en el contrapunt, l’harmonia i la fuga, abandonant els de violí. S’identificava amb les idees de l’escola francesa i s’oposava als ensenyaments de l’Escola Municipal, influïdes per Wagner i Strauss.

Una voce in off - Prologo

El 1933 va escriure Tres Impromptus per a piano, premi del XII Concurs de Composició Concepció Rabell i Cibils, vídua de Romaguera, que atorgava la Fundació Patxot. La va qualificar com la seva obra “opus 00″. Gràcies a aquest premi, va poder realitzar el seu primer viatge a París. Allí, va poder adquirir algunes de les seves obres preferides: les Gymnopédies i les Gnossienne de Satie, la Sonata per a violí i piano de Ravel, Les Saudades do Brazil de Milhaud i els Mouvements Pérpetuels, de Poulenc. El 1936, va guanyar el Premi Felip Pedrell de la Generalitat de Catalunya amb l’obra Petita Suite Burlesca per a violí i quartet de vent. A partir d’aquest moment, va començar a col·laborar com a crític musical al diari barceloní El Matí, i des de desembre de 1939, al setmanari Destino. El XIV Festival de la Societat Internacional de Música Contemporània que es va celebrar a Barcelona el 1936 li va permetre conèixer l’obra de compositors estrangers com Alban Berg, Ernst Krenek i Albert Roussel, i espanyols com Rodolfo Halffter, Federico Elizalde, Salvador Bacarisse, Robert Gerhard, Oscar Esplà, Manuel de Falla, Pedro Sanjuán i Joaquin Turina, de l’anomenada “generació de la república”. Poc després esclataria la guerra civil espanyola.

A principi dels anys quaranta, va presentar les obres per a piano Tres Divertimentos (Sobre temes d’autors oblidats) (1941) i Ritmos (1942), on s’introdueix en la politonalitat inspirat pels anomenats “balls de casino” que incloïen el vals-jota, un xotis, una “americana” o una sardana. Amb aquestes obres començava un periode especialment fructífer de la seva trajectòria.

En aquest moment cal destacar el seu contacte amb els compositors catalans Manuel Blancafort i Frederic Mompou, amb els quals compartirà una profunda amistat al llarg de la seva vida, juntament amb Manuel Valls i Xavier Turull. També es va relacionar amb els ballarins Yvonne Alexander, Paul Goubé, dels Ballets de París i de Montecarlo, i amb Joan Magriñà, per als quals va escriure petites composicions coreogràfiques, com Romance de los celos, Pastoral, Capricho, Estudio, La Venus De Elne, Barcelona blues -el seu primer acostament al gènere del jazz. A través de les Alexander coneixeria la seva esposa Elena Pérez de Olaguer, amb qui es va casar el 1947 i va tenir dos fills: Xavier i Yvette.

També en aquests primers anys quaranta va donar classes de teoria a l’Acadèmia Marshall de Barcelona, continuadora de l’escola pianística que va fundar Enric Granados. El 18 de març de 1945, la cantant Mercè Plantada i el pianista Pere Vallribera van estrenar a Barcelona les seves Cinco Canciones Negras (1945), per a soprano i piano, i poc després en la seva versió orquestral, una de les obres mestres del seu repertori i el més clar exemple de l’estil “antillà” o del “nacionalisme ultramarí” que ha caracteritzat moltes de les seves obres -evocant les colònies espanyoles a Amèrica que es van perdre a finals del segle XIX, amb la guerra de Cuba (1898), i que van influir en la música popular catalana d’aquell moment introduint les conegudes “havaneres” que Xavier Montsalvatge va aprendre dels pescadors de la Costa Brava i que va recollir en l’ Álbum de Habaneras publicat amb Néstor Luján i el pintor Josep Maria Prim (1948). El 1948, va estrenar al Gran Teatre del Liceu la seva primera òpera El gato con botas (1946), amb llibret de Néstor Luján, i a l’any següent va guanyar el premi especial per a Simfonía Mediterránea (1948), en el concurs del Premi Extraordinari de Composició del Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona, obra que es va estrenar al Palau de la Música Catalana de Barcelona per l’Orquestra Municipal de Barcelona sota la direcció d’Eduard Toldrà. Durant aquells años, es va relacionar amb els ballarins dels Ballets Rusos del coronel De Basil i de la companyia del Marqués de Cuevas, que actuaven al Gran Teatre del Liceu i que encara conservaven l’esperit creatiu del gran Diaghilev.

Cinco canciones negras:

Cuba dentro de un piano

Canción de cuna para dormir a un negrito

El 1951 composaria una altra de les seves obres fonamentals d’estil antillà: el Cuarteto Indiano, Premi Samuel Ros. Als anys cinquanta, també escriuria el Poema Concertante per a violí i orquestra (1951), dedicat al violinista Henry Szering i estrenat per ell mateix el 22 de maig de 1953 amb l’Orquestra Municipal dirigida pel mestre Toldrà; i el Concierto Breve per a piano i orquestra (1953), dedicat a la pianista Alicia de Larrocha, que va estrenar aquesta intèrpret amb l’Orquestra Filharmònica de Barcelona dirigida per Louis de Froment. Una altra obra d’aquest periode són els quatre moviments de ballet per a orquestra Calidoscopi, que va obtenir el Premi Extraordinari del Conservatori Superior de Música de Barcelona. Aquest mateix any, va ser acceptat com a membre de la Societat Internacional de Música Contemporània (SIMC), i poc després, nomenat secretari de la Comissió Promotora dels Festivals Internacionals de Música de S’Agaró. El 1958, va ser premiat amb el Premi Oscar Esplà per l’obra per a orquestra Partita 1958 i amb el Premi Lluís Millet, instituït per l’Orfeó Català amb motiu del cinquentenari del Palau de la Música, per l’obra Cant Espiritual (1958) per a cor mixte i orquestra. Aquestes obres reflecteixen un neoclassicisme que les diferencia del periode anterior. Durant aquests anys va ser corresponsal de la revista Música.

Durant la dècada dels seixantes, la maduresa de la seva creació compositiva es va consolidar amb diferents peces de diversos gèneres instrumentals que han esdevingut obres maestres del seu corpus artístic. El 1962 es va estrenar al Gran Teatre del Liceu la seva segona òpera, Una voce in off, d’una intensa expressivitat dramàtica. El pianista Gonzalo Soriano va estrenar l’obra que Xavier Montsalvatge li va dedicar: Sonatine pour Yvette, una de les peces per a piano més brillants del repertori contemporani i de clara influència postimpressionista. També va estrenar l’obra per a orquestra Desintegració Morfològica de la Chacona de Bach (1962), que va dirigir el mestre Rafael Ferrer amb l’Orquestra Municipal de Barcelona. El 1966 va composar la narració musical per a nens Viatge a la Lluna amb text de Josep Maria Espinàs i el 1967 va composar la seva tercera i última òpera Babel 46, a partir d’un llibret escrit pel mateix Xavier Montsalvatge. Finalment, el 1969, es va estrenar la seva obra per a soprano i conjunt instrumental Cinc Invocacions al Crucificat dins de la Semana de Música Religiosa de Cuenca. Aquest mateix any, el govern francès el va nomenar Chevalier de l’Ordre des Arts et de Lettres. Paral·lelament a la presentació de la seva obra, durant aquest periode va continuar la seva tasca periodísica com a crític musical del diari La Vanguardia i com a director del setmanari Destino de Barcelona, càrrec que va ocupar fins el 1975.

El 1970 va entrar com a professor de composició al Conservatori Municipal de Barcelona, antiga Escola Municipal on havia estudiat quan era jove, essent nomenat catedràtic el 1978. Als anys setanta, va composar les obres Laberint (1970) per a orquestra com a encàrrec del Festival Internacional de Música i Dansa de Granada; l’obra per a flauta i piano Serenata a Lídia de Cadaqués (1970) que es va estrenar al Festival Internacional de Música de Cadaqués. També va composar els concerts per a arpa, Concerto Capriccio (1975), estrenat per l’arpista Nicanor Zabaleta i l’Orquestra Nacional de España (ONE) dirigida per Rafael Frühbeck de Burgos; el Concierto del Albayzín per a clave i orquestra, que va estrenar Rafael Puyana amb l’Orquesta Sinfónica de Radiotelevisión Española dirigida per Enrique García Asensio; i la Metamorfosi de Concert per a guitarra i orquestra, que va estrenar Narciso Yepes i l’Orquesta Nacional de España dirigida per Antoni Ros Marbà i que va obtenir el Premi Cuitat de Barcelona.

Concierto del Albayzín

Con spirito

Adagietto

Moderato – Allegretto

En l’ámbit de la música de cambra va composar la Sonata Concertant (1971) per a violoncel i piano, que es va presentar a la Decena de Música de Toledo; l’obra Micro-Rapsòdia (A la memòria de Pau Casals) (1976). El 1973 va estrenar l’obra per a soprano i orquestra Hommage a Manolo Hugué a càrrec de Victòria de Los Angeles i l’Orquesta Sinfónica de Radiotelevisión Española dirigida per Odón Alonso; i l’obra per a orquestra Reflexus-Obertura que es va estrenar en un concert monogràfic al XI Festival Internacional de Música de Barcelona.

Durant la dècada dels vuitanta, li va ser atorgada la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya en reconeixement a la seva trajectòria creativa (1983); va rebre el Premi Nacional de Música (1985); i va ser investit Doctor Honoris Causa per la Universitat Autònoma de Barcelona. En aquest mateix periode de la seva vida, es va estrenar al Kennedy Center de Washington la Fantasia per a guitarra i arpa (1983) interpretada pel guitarrista Narciso Yepes i per l’arpista Nicanor Zabaleta. També va composar la Fanfàrria per a l’alegria de la paz (1984) en commemoració del X aniversari del regnat de S.M. el Rei Juan Carlos I d’Espanya, que va estrenar l’Orquesta Sinfónica de Radiotelevisión Española dirigida pel gran violoncel·lista i director d’orquestra Mstislav Rostropovich. I el 1986 es va estrenar la Simfonia de Rèquiem per encàrrec del Ministeri de Cultura amb motiu de l’Any Europeu de la Música. L’any següent, es va estrenar l’obra per a piano Una pàgina per a Rubinstein (Balada per a la mà esquerra) encàrrec de la Fundación Isaac Albéniz. I el 1988, el Festival Internacional de Música de Santander va estrenar la seva obra per a violí, violoncel i piano Diàleg amb Mompou, que després va convertir en el segon moviment del seu Trio (1986). A més, va publicar les seves memòries sota el títol Papers autobiogràfics; l’Ajuntament de Girona li va dedicar una carrer i el 1989 es va crear el Premi Internacional de Piano Xavier Montsalvatge.

Entrevista amb Xavier Montsalvatge

Va continuar mantenint sense pausa la seva activitat fins al final de la seva vida, creant un elevant nombre d’obres que han estat àmpliament difoses, gairebé totes editades i en bona part enregistrades. Entre les quals, destaquen la seva tercera òpera Babel 46 estrenada als festivals de Cadaqués, Castell de Peralada i Conca (1994); Folia daliniana (1995); Cinc epigrames de Manolo Hugué (1998) per a cor mixte; Recòndita harmonia, per a piano i orquestra de corda (1952-1999); per a piano sol Quatre diàlegs amb el piano, Cinc ocells en llibertat (1997), Improviso epilogal (2001); Al·legoria a l’entorn de l’Elegía eterna de Granados per a soprano i orquestra de corda (2000); Sinfonietta-concerto per a flauta solista, orquestra de corda, piccolo, arpa i un percussionista (2001).

Xavier Montsalvatge va obtenir moltes distincions entre les que sobressurten el Premi Ciutat de Barcelona (1970), la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1983), el Premi Nacional de Música de la Generalitat de Catalunya (1991), Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya (1997), Premi Reina Sofía – Fundació Ferrer Salat (1992), Premi Jacinto e Inocencio Guerrero (1992) i més recentement el Premi Iberoamericà Tomás Luís de Victoria (1998).

Entre altres títols va ser Doctor Honoris Causa de la Universitat Autònoma de Barcelona, Chevalier de l’Ordre des Arts et Lettres del govern francès, Medalla del Mèrit Artístic del Ministeri de Cultura, Medalla d’Or de l’Ajuntament de Barcelona, Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya i Medalla de Oro al Mérito en las Bellas Artes.

També va ser Acadèmic de Número de la Reial Acadèmia Catalana de Sant Jordi, Acadèmic Honorífic de la Rieal Acadèmia de Belles Arts de San Fernando de Madrid i de la Reial Acadèmia de Belles Arts Isabel d’Hongria de Sevilla, Corresponent de la Reial Acadèmia de Belles Arts Ntra. Sra. de las Angustias de Granada, membre de la Hispanic Society de Nova York i de la Société Fryderyka Chopina de Varsòvia.

Xavier Montsalvatge va morir a Barcelona el 7 de maig de 2002.

© Mònica Pagès

Related posts:

1. Trobades tres partitures inèdites de Xavier Montsalvatge
2. Es presenta un nou llibre sobre Xavier Montsalvatge
3. El gato con botas de Xavier Montsalvatge torna a Oviedo

Ferran Sor (Barcelona 1778- Pariu 1839) és sens dubte un dels compositors espanyols més coneguts internacionalment fins al segle XX. La seva celebritat universal ve donada principalment per les seves obres de guitarra, qüestió per la qual la seva obra orquestral moltes vegades ha estat ignorada. Des de fa uns anys, diverses investigacions musicològiques estan revitalitzant la seva figura com a compositor orquestral, per a ballet, etc, confirmant-lo com un dels millors compositors del nostre classicisme i pre-romanticisme.

L’Editorial Tritó ja fa alguns anys que està recuperant algunes d’aquestes obres, i l’Orquestra de Cadaqués, sota la batuta de Sir Neville Marriner, ara presenta una selecció d’aquestes obres. Aquest és el primer CD dedicat íntegrament a l’obra orquestral de Sor, i aquest és el primer enregistrament d’algunes de les obres presents en aquest monogràfic. S’inclouen en aquest CD, l’ obertura del ballet “Hercule et Omphale”, la Simfonia nº 1 en Do major, l’ obertura del ballet “Alphonse et Leonora”, la Simfonia nº 2 en Mi bemoll major, la obertura del melodrama “L’Elvira portuguesa”, la Simfonia nº 3 en Fa major i la obertura del ballet “Cendrillon”.

Related posts:

1. Ferran Sor, més enllà de la guitarra
2. L’ODC porta de gira la música dels Pla
3. L’Orquestra de Cadaqués i Marriner recuperen dues simfonies de Sor

En el volum 6 de la Col•lecció “Compositors valencians”, publicada per Tritó en col•laboració amb la Generalitat Valenciana, s’ha publicat una simfonia inèdita de Josep Pons (1770-1818), i que s’ha classificat com a núm. 10 per tal de continuar la numeració del catàleg que ja fa anys varen iniciar Joám Trillo i José López-Calo.

L’edició d’aquesta simfonia en La major ha anat a càrrec de Josep Dolcet, qui en va localitzar el manuscrit a la Biblioteca Històrica de l’Ajuntament de Madrid, entre els fons procedents de l’antic Teatro de la Cruz.

Aquesta es va trobar junt amb altres obertures i simfonies del mateix Pons i de Sor (publicades i enregistrades), Pablo del Moral i Francisco Javier Moreno, com també de Haydn, Pleyel o Mozart i d’autors europeus menys coneguts (Rosetti, Winter, Witt, Méhul, Paër, Paisiello, Salieri, Sarti, Spontini, Mercadante, etc.)

De fet, és la primera vegada s’han trobat simfonies o obertures de Pons en arxius procedents de teatres, i això demostra que, a banda de l’ús en actes religiosos que implica la seva conservació en arxius catedralicis, aquesta música també sonava en sales de concerts o per a preludiar obres dramàtiques representades a començaments del segle XIX.

L’edició inclou també un estudi biogràfic actualitzat sobre Josep Pons, que ha estat realitzat pel musicòleg i director Ramón Ramírez Beneyto, autor d’una tesi doctoral sobre aquest compositor.

Simfonia núm. 10, Allegro

Related posts:

1. Sor amb l’Orquestra Nacional d’Espanya
2. Estrena de La tumba d’Antígona, de Jesús Torres
3. Èxit de La tumba d’Antígona de Jesús Torres

“Fantasia para Tuba i piano” de Bartolomé Pérez Casas, probablement una de les primeres obres escrites originalment per aquests dos instruments, no només a Espanya sinó a tot el món, és novetat al catàleg de Tritó. Aquesta obra, molt representativa de l’instrument, ha suposat un enorme treball d’investigació tant per a l’editorial com per al seu revisor Miguel Moreno, professor del Real Conservatorio Superior de Música de Madrid fins a aconseguir el manuscrit original del compositor, així com la documentació històrica necessària per a la seva òptima recreació. Bartolomé Pérez Casas és una important figura de la vida musical de la primera meitat del XX, va ser director de la Banda del Real Cuerpo de Alabarderos, catedràtic d’Harmonia al Real Conservatorio de Madrid, fundador i director de l’Orquestra Filarmónica de Madrid i també director de l’Orquestra Nacional d’Espanya entre 1942 i 1947. El seu coneixement dels instruments de vent i les seves aptituds per a l’ensenyament de la música fan d’aquesta, una obra fonamental en el repertori de tuba.

Related posts:

1. Publicada en la seva totalitat l’obra de Manuel Castillo
2. Peces breus per a piano de Santiago Lanchares
3. Jesús Rueda estrena la Sonata II “Ketjak” per a piano