Enric Ros per a La Finestra Digital

Exaltació romàntica a l’Auditori, servida per una Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) en plena forma. Una nit memorable en la qual es va combinar risc –sobretot en l’estrena d’una esplèndida obra de Jesús Torres– i amor a la melodia, gràcies a una interpretació de la “Patètica” de Txaikovski simplement magistral.

Si fa només una setmana Pablo González ens delectava amb una vibrant incursió al planeta Mozart, aquest cap de setmana passat ens va conduir, amb determinació, a la plenitud romàntica delTxaikovski més tardà, el de la “Patètica”, la seva última simfonia, que s’estrenaria precisament tres dies abans de la seva mort. Com ja és habitual, el programa d’aquesta setmana va assajar un més que interessant diàleg entre passat i present; en aquest cas entre les sublims melodies de l’autor rus i les fascinants irrupcions sonores de compositors del segle XX, com el ja “clàssic” Samuel Barber o el saragossà Jesús Torres, qui va estrenar una nova obra escrita expressament per l’OBC titulada“Libro de los secretos”. A més el concert del dissabte va ser gravat per ser emès enstreaming a la pàgina web www.medici.tv, un canal de televisió online dedicat a la música culta.

El concert va començar de manera immillorable amb l’“Adagi per a cordes” de Barber, una esplèndida mostra, justament famosa, del talent del compositor de Pennsilvània per aconseguir una increïble intensitat amb una ben dotada secció de cordes, lliurada a sostenir llargues línies melòdiques. Amb Barber, González va aconseguir ja el primer “nirvana”, però, a continuació, va saber mantenir-se a l’altura amb una operació de risc que s’ha de valorar especialment: l’estrena d’una obra contemporània, escrita per a l’ocasió i dedicada afectuosament al propi González, que va arrencar unes merescudes ovacions. En “Libro de los secretos”,Torres va saber mostrar tot el seu talent, la seva capacitat de fusionar saviesa musical i sentit del risc, amor a la melodia (fragmentada) i exercici atonal, “música repetitiva” i capacitat de sorpresa. Amb aquesta obra, dedicada al místic sufí Fari ad-din Atar, gran mestre persa dels segles XII i XIII, tot l’Auditori va vibrar com mai, gràcies als intensos combats de vents, cordes i percussions que ens va servir aquest jove creador, que compta ja amb una obra que ronda les vuitanta composicions. No és d’estranyar que el compositor s’acomiadés de l’escenari amb un somriure, embolcallat per les primeres ovacions de la nit.

A la segona part, un Pablo González arrauxat per la passió musical com en les grans ocasions, ens va lliurar una lluent, excelsa interpretació de la sisena simfonia de Txaikovski, en la qual es feia palesa la tempesta desbocada de sentiments que sacsejava al compositor rus, sobretot en els seus anys finals. Una OBC ben engreixada va saber extreure tota l’emoció a aquesta obra mestra, especialment en el gran Adagi final –poques peces musicals acaben de forma tan colpidora com aquesta– que va deixar al públic esglaiat de plaer. Si després de llegir aquestes línies els hi sap greu haver-s’ho perdut, no s’ho pensin més i vagin a la web de Medici.tv. Hi trobaran gairebé una hora i mitja de felicitat.

Related posts:

1. Crítica de Movimiento, de Jesús Torres
2. Immillorable acollida de la Sinfonía de Jesús Torres
3. Jesús Torres a Madrid i Nova York

Les Músiques del Temps sonaran aquest dissabte a la capital del Bages

Els Ganxets participaran per primera vegada a la Fira Mediterrània de Manresa, que té lloc en aquesta ciutat del 3 al 6 de novembre.

El grup de Reus presentarà el concert-espectacle Ganxets 20 anys en el qual es recorda el repertori que ha anat acompanyant el grup durant aquests 20 anys de trajectòria i del qual han editat dos llibres de partitures. Melodies amb un fort arrelament mediterrani, tant clàssiques com modernes, actuals o recuperades, que ofereixen a l’espectador el rigor i la combinatòria que ens brinden les tres gralles -dues de dolces i una de baixa- i un timbal,  reunides en aquest dos volums, el segon dels quals va ser editat per Tritó el desembre passat coincidint amb el vintè aniversari del grup, i que es podran adquirir en el mateix recinte del concert.

Podreu escoltar i veure el grup a la Taverna de la Fira- Plaça Sant Domènech de Manresa, el dissabte 5 de novembre a les 13h.

HISTÒRIA

Ganxets, grallers del Baix Camp neix l’any 1990 com a grup de grallers vinculat a l’Esbart Dansaire de Sant Isidre i Santa Llúcia de Reus, es dedica durant els deu primers anys d’existència a la recuperació de les gralles llargues o baixes.

Des de l’any 1997 la fomació es consolida amb tres gralles, dues de dolces i una de baixa o llarga, i un timbal. Amb aquesta formació obren noves vies d’actuació i nou repertori que abraça des de peces del segle XIX fins a l’adaptació i arranjament de repertori modern. Actualment, acompanyen balls i danses tradicionals d’arreu del Principat, i també fan concerts de música tradicional o balls de gralles.

Actualment, Ganxets, grallers del Baix Camp son Daniel Carbonell (gralla dolça primera), Maria Boixadera (gralla dolça segona), David Gazquez (gralla baixa tercera) i Albert Carbonell (timbal).

Tots quatre comparteixen i han compartit el seu coneixement de la gralla i el timbal ja des de l’Aula de Sons de Reus i també des d’altres centres de formació com l’Escola de Música Tradicional del Penedès (l’Arboç), l’Escola de Grallers dels Castellers de Sant Cugat, els tallers de gralla a Barcelona i d’altres localitats, etc. Daniel Carbonell, concretament, en l’actualitat és professor de gralla a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC) i a l’Aula de Música Tradicional de la Generalitat de Catalunya (a Lleida).

Web: www.ganxets.cat

MySpace: www.myspace.com/ganxets/

YouTube: www.youtube.com/user/ganxetsgrallers

Discografia

Festa Major de Reus (CD, edita Audio-Visuals de Sarrià, 1998)

Terços amunt! (CD, edita Discmedi, 2003)

Ara ballen els gegants (CD, edita Tecnosaga, 2006)

15è. Concert de Grallers de Santa Llúcia (CD, edita Tecnosaga, 2006)

Llibres de partitures

Músiques del Temps (volum 1r, Edicions del Migdia, 2003)

Terços amunt! (Dínsic, col·lecció “Calaix de Solfa”, 2004). Edició a cura de Xavier Bayer (Els Vernets) i Iris Gayete (Bufalodre), amb l’ajuda dels membres de la resta dels grups que participen en el disc homònim (Bufalodre, Canya d’Or, Ganxets i Els Vernets).

Músiques del Temps II (volum 2n, Tritó Edicions, 2010).

Related posts:

1. Els Ganxets publiquen el segon volum de Músiques del temps
2. Nosaltres, els grallers
3. Nosaltres, els grallers

Dels dies 15 al 20 del proppassat mes de juny es va celebrar la trobada de la Jove Orquestra de les Comarques Gironines, organitzada per l’Orquesta de Cadaqués. Fruit del treball intens d’aquests dies, la JOCG va oferir el 21 de juny un concert públic a l’Auditori de Girona amb obres d’Eduard Toldrà, Joaquín Rodrigo i Antonin Dvorák.

D’aquell concert us n’oferim ara aquest vídeo, on aquests joves músics, dirigits per Jaime Martín, interpreten el quart moviment (“Allegro con brio”) de la Suite en Mi de Toldrà. Si en voleu més, aneu al canal de Youtube de la Jove Orquestra de les Comarques Gironines

• Anar al vídeo de l’Allegro de la Suite en Mi de Toldrà, per la Jove Orquestra de les Comarques Gironines

Related posts:

1. 75 directors d’orquestra de tot el món participaran al IX Concurs de directors de l’Orquestra de Cadaqués
2. L’Orquestra de Cadaqués de gira per Amèrica
3. L’Orquestra de Castella-Lleó i l’Orquestra de Cadaqués unides per Xostakòvitx

Com molts de vosaltres ja sabreu, des del 26 de juliol està tenint lloc la Quincena Musical de San Sebastián, un esdeveniment amb un ampli cartell en el qual es donen cita gran quantitat d’intèrprets en aquest festival que és el més antic d’Espanya, ja que se celebra des de 1939. S’hi celebren concerts simfònics, ballets, música antiga, agrupacions de càmbra i música contemporània, en diversos llocs com esglésies, el Palau de Miramar o l’esplèndid Auditori Kursaal, obra de Rafael Moneo.

Precisament a la Sala de Càmera d’aquest auditori, el Quartet Arriaga s’encarregarà d’interpretar el concert de dimecres 24 d’agost. La formació interpretarà un programa eclèctic, que englobarà obres del Classicisme i de compositors del segle XX, interpretant obres del músic de Vitoria Jesús Guridi (Quartet nº 1 en Sol Major), Juan Crisóstomo d’Arriaga (Quartet nº 2 en La Major) i del virtuós violoncel•lista italià Luigi Boccherini (Quartet G159 en Do menor, Op. 2, Nº1). També l’obra Vistes al mar, una composició amb marcat sabor mediterrani d’Eduard Toldrá. El compositor va ser un referent essencial de la música catalana durant el segle passat, amb el qual Guridi va mantenir una estreta amistat. Aquest programa es tornarà a interpretar el dia 26 d’agost a les 20 h en el Parc Lamuza de la localitat de Llodio, en el marc de Quincena Andante.

Format pels violinistes Aitzol Iturriagagoitia i Rodrigo Bauzá, el violista Miguel Ángel Lucas i el violoncel·lista Damien Ventula, el Quartet Arriaga és el punt de trobada de quatre personalitats de la música de càmera europea amb àmplia experiència a nivell internacional. Així ho testifica la seva activitat concertística per tot Europa.

Segueix l’enllaç per escoltar fragments de Juan Crisóstomo Arriaga >

El Cuarteto Arriaga

Related posts:

1. Tritó publicarà les principals partitures d’Arriaga
2. Publiació d’Herminie d’Arriaga
3. Ainhoa Arteta i Sir Neville Marriner units per Arriaga

La consolidació, en el si del Festival de Músiques de Torroella de Montgrí, de l’Acadèmia 1750 -orquestra especialitzada en la interpretació del barroc i el classicisme amb instruments originals i criteris d’època- és una de les més felices notícies de l’estiu musical català. Van oferir una nova mostra de la seva qualitat en la vetllada inaugural de la 31ª edició de festival empordanès, sota la direcció del seu titular, el clavicembalista i organista italià Stefano Demicheli, deixeble d’Ottavio Dantone.

Dos fantàstics solistes van contribuir a l’èxit de la festa barroca, la mezzosoprano gironina Gemma Coma-Alabert i l´oboista ampostí Pepo Domènech, en un programa centrat en grans hits del barroc que els melòmans reconeixen a l’instant.

Tan sols una raresa va sonar al concert, obrint el programa: la inspirada obertura d’Emanuele Rincón Barone d´Astorga pel seu drama pastoral Dafni (1709), representat amb èxit en el Teatre de la Santa Creu de Barcelona. El rescat d’obres que il·lustren la història de l’òpera en els escenaris catalans és un dels saludables objectius que s’ha marcat l’Acadèmia 1750.

El rescat d’obres que il·lustren la història de l’òpera en els escenaris catalans és un dels saludables objectius que s’ha marcat l’Acadèmia 1750.

El cèlebre Cànon i giga en re major, de Johan Pachelbel, va obrir la desfilada d’èxits barrocs. Hi ha qui considera una concessió servir en la mateixa vetllada pàgines com el superb Nisi Dominus, RV 608 o el Concert per a oboè RV 463, de Vivaldi; tres àries de Georg Friedrich Händel, entre elles les sublims Scherza infida, d’Ariodante, i Lascia ch´io piango, de Rinaldo, i tancar el programa amb altres dos clàssics populars de Johann Sebastian Bach, el Concert per a clavicèmbalo, BWV 1068 i l´Ària de la Suite núm. 3.

No ho és quan el que està en joc és la consolidació d’una orquestra, perquè freqüentar els clàssics del repertori és vital a l’hora de construir un so orquestral de qualitat. I l’elecció d’obres ben conegudes, serveix per a atreure nous públics sense per això deixar d’interessar als melòmans, doncs la interpretació dels clàssics admet sempre lectures innovadores.

El conjunt, integrat per músics del país amb àmplia experiència en algunes de les orquestres de referència del moviment historicista, va mostrar un significatiu augment en la qualitat i l’equilibri sonor, amb una excepcional actuació de la seva nova concertino, Elisa Citterio.

Gemma Coma-Alabert  va sortir airosa en la compromesa peça de Vivaldi, encara que els passatges d’agilitat causen alguns problemes a una veu que va mostrar millor el seu volum i força expressiva en les àries de Händel, a les quals atorga expressivitat desbordant i precís alè dramàtic.

Per la seva banda, Pepo Domènech va lluir un so bell i natural, amb un virtuosisme sense trucs ni efectismes que permet gaudir sense sobresalts la inspiració melòdica i el vol rítmic de Vivaldi. També va estar impecable en la seva comesa solista Demicheli, però en el seu cas, la inmisericordiosa acústica de l’església de Sant Genís es va endur per davant tots els matisos.

Related posts:

1. Una política musical que mai arriba, per Javier Pérez Senz

No tots els efectes de la crisi econòmica que patim són necessàriament dolents. Almenys en el terreny de la música clàssica. Després d’anys d’abundància, molts dels gestors i directors artístics dels principals auditoris, teatres i festivals que en els últims anys han disparat sense fre els preus en el mercat clàssic espanyol, pagant sense immutar-se xifres astronòmiques en la contractació de solistes, directors i orquestres que en altres països accepten honoraris molt més modests, ara no tenen més remei que estrènyer-se el cinturó.

La disminució d’ingressos, el minvament de subvencions i el cada vegada més temut descens en les vendes de localitats dibuixa una crua realitat que exigeix un dràstic canvi en la política musical a nivell estatal, autonòmic i local.

No té sentit negar la crisi, encara que alguns gestors, especialment els que no arrisquen res personal perquè programen a càrrec de l’erari públic, són capaços de maquillar la disminució en la venda real de localitats amb el repartiment massiu d’invitacions. Però la veritat és que, amb invitacions o sense, gairebé mai s’esgota el paper en el Palau de la Música Catalana, l’Auditori i el Gran Teatre del Liceu.

L’austeritat és l’únic camí assenyat per a la supervivència de l’actual oferta musical i els criteris de contenció xoquen amb aquesta funesta pràctica de programar a cop de talonari.

De fet, en l’actual temporada Ibercàmera, que és la promotora privada de concerts amb més abonats de Barcelona, només ha esgotat entrades en l’últim concert, gràcies al ganxo de l’Orquestra Sinfònica de Viena, la presència d’una llegenda viva del piano, l’octogenari Aldo Ciccolini i un programa amb clàssics populars com la Inacabada, de Schubert, el Concert per a piano núm. 23, de Mozart i l’Heroica, de Beethoven. Pel que fa al Liceu, l’aspecte de la sala en recitals i concerts, amb un mar de butaques buides, no convida a l’entusiasme.

S’imposen canvis. Pel que fa als criteris de programació, si ens quedem en el repertori trillat amb l’excusa de la falta de públic acabarem buidant encara més les sales per pur avorriment d’aquest altre important sector d’afeccionats que no es conforma amb el de sempre. Cal buscar un equilibri, i en aquest punt de trobada no pot faltar, malgrat qui pesi, la música actual, perquè la creació és bàsica per a assegurar el futur musical d’un país.

L’austeritat és l’únic camí assenyat per a la supervivència de l’actual oferta musical i els criteris de contenció xoquen amb aquesta funesta pràctica, tan arrelada en algunes sales, teatres i festivals espanyols, de programar a cop de talonari. Si un promotor privat està disposat a arruïnar-se pagant les milionàries xifres que exigeixen les dives del mercat musical –avís a navegants: els que més cobren no són sempre els millors, encara que ho digui la publicitat- ens sembla perfecte. Però amb recursos públics, si no es pot comptar amb cantants, solistes i directors de moda es busquen alternatives però no se cedeixen davant uns honoraris que no es corresponen ni amb els sous del país, ni amb el que es recapta a taquilla.

Si la crisi ens ajuda a recuperar el plaer de la música sense l’esclavitud del mercat, sense amb això es multiplica l’aposta per la pedrera, la varietat en el repertori, el suport a la creació actual, el futur musical serà molt més just i sostenible.

Els festivals més importants de l’estiu musical català ja s’han apretat el cinturó aquest any: es nota la contenció en la despesa, també en una major presència d’artistes, grups i orquestres del país en la programació. També els grans cicles busquen fórmules d’estalvi i, tant en el Liceu com en el cas de l’OBC, s’ha reduït l’oferta d’una forma assenyada.

Ara cal una volta més de rosca per a reduir, en tots els sentits, les xifres de la música, començant per rebaixar honoraris i preus de les localitats i moure fitxa en la direcció adequada, que passa per contemplar més el fet musical i una mica menys la simple tirada mediàtica de les dives.

Related posts:

1. Una política musical que mai arriba, per Javier Pérez Senz

Hi ha discos que desperten la memòria melòmana, que porten records d’aquesta insubstituible experiència que és la música en directe i el seu espai natural, els auditoris. Per molts aficionats, el recent enregistrament de la rapsòdia simfònica Catalonia, d’Isaac Albéniz, a càrrec de Jaime Martín i la Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), suposarà una agradable sorpresa: el descobriment d’una partitura que transpira frescor, senzillesa i encant melòdic. Per altres, comporta el retrobament amb una obra que en qualsevol país civilitzat seria d’absolut repertori, però que aquí, tristament, no ho és.

La seva escolta permet refrescar sensacions i records lligats a grans directors i compositors que, durant la seva carrera, van demostrar amb fets la seva convicció en el valor d’aquesta obra, sense entrar en polèmica en aquesta endèmica i estèril discussió al voltant  de la mala fama d’ Albéniz com a orquestrador. Certament, no és un prodigi de refinament, però, quan s’interpreta des de la plena convicció en els seus mèrits, l’oient queda captivat, immediatament, per la senzillesa, la inspiració melòdica i l’ eterna frescor que conserva la música del compositor català.

Parlo de músics llegendaris, com el rus Igor Markévitch, especialment en la seva gloriosa etapa de vinculació artística amb l’Orquestra Simfònica de la RTVE; el romanès Georges Enescu, defensor a ultrança d’una peça que va programar sovint per tot el món; a Eduard Toldrà, el genial violinista, director i compositor vilanoví que el 1944 va posar  en marxa l’ Orquestra Municipal de Barcelona –avui OBC, que ha enregistrat, per fi, Catalonia- i que va difondre amb passió el repertori espanyol.

Es necessita més compromís amb la música i menys obsessió per les xifres d’assistència i de venda d’entrades.

Calen programadors que creguin, de veritat, en la música espanyola.

La llista inclou artistes en actiu, com Antoni Ros Marbà, apassionat intèrpret d’ Albéniz i, de forma molt especial, de Toldrà, el qual fou el seu mestre; Jesús López Cobos, José de Eusebio – gràcies al seu entusiasme coneixem avui millor que mai el llegat operístic del músic de Camprodon, i a l’enregistrament que avui comentem s’hi inclou una suite orquestral de Pepita Jiménez revisada per ell mateix- i, en el seu primer disc amb l’ OBC, Jaime Martin.

Albéniz ha tingut i té eloqüents defensors. ¿Per què, llavors, Catalonia segueix sent una pàgina infreqüent a les sales de concerts? Difícil qüestió. D’entrada, calen programadors que creguin, de veritat, en la música espanyola. De res serveix incloure quatre o cinc obres durant una temporada simfònica; tampoc n’hi ha prou amb les quotes de caire nacionalista, ni els encàrrecs, cada cop menys ambiciosos i nombrosos. Es necessita més compromís amb la música i menys obsessió per les xifres d’assistència i de venda d’entrades.

Hi ha suficient marge de maniobra per equilibrar l’oferta utilitzant els clàssics més populars com a reclam, tot depèn de la imaginació programadora. La normalització d’obres com Catalonia – i aquesta pàgina és només un exemple; hi ha centenars de partitures en la mateixa situació- necessita d’una ferma aliança entre intèrprets, programadors i públic.

Els músics amb poder – i els titulars d’un conjunt simfònic tenen molt poder – són qui, en definitiva, tenen més força a l’ hora d’escollir quines obres es programen i quines obres queden excloses: quan un titular vol dirigir una determinada obra, ho acaba fent tard o d’hora.

Els programadors, els gestors, els directors artístics, haurien de limitar-se a complir amb el seu deure, donat que la recuperació i la difusió del repertori nacional és una obligació per a qualsevol orquestra, auditori o teatre públic.

En quan al públic, s’ha de buscar molta més complicitat, utilizant les eines de comunicació que, avui més que mai, permeten fomentar, si s’utilitzen amb imaginació i eficàcia, la curiositat melòmana, les ganes de conèixer noves i velles partitures, la possibilitat d’ampliar fronteres.

Related posts:

1. Oriol Pérez Treviño al capdavant de l’Auditori, per Javier Pérez Senz

Recentment vaig tenir l’ocasió d’assistir a un dels concerts del cicle “La música del museu”,  organitzat pel museu de la Música de Barcelona. Aquest cicle consisteix en una sèrie de concerts amb comentaris destinats a públic de totes les edats i realitzats amb instruments pertanyents a la col·lecció del museu.

Aquests instruments han hagut de ser prèviament restaurats per a recuperar les seves qualitats musicals; molts són exemplars únics en el món i les característiques d’execució difereixen bastant de les versions actuals. Aquestes característiques fan que la reconstrucció musical que fan els intèrprets no estigui exempta de dificultats; són necessàries moltes hores d’intens treball per a recuperar la sonoritat dels instruments i retornar-los a la vida.

El concert del passat diumenge és una mostra d’un intens treball portat a terme per la flautista Montserrat Gascón que va tocar un model de flauta construïda amb vidre per Claude Laurent en 1831 i de la que n’hi ha poc més de 40 exemplars a tot el món. La sonoritat especial d’aquesta flauta ha sorprès satisfactòriament al públic. Tal com es va comentar en el concert, per a l’execució d’aquesta flauta van sorgir algunes dificultats: un sistema d’afinació diferent, algunes variants en la digitació respecte a models més recents i certs inconvenients derivats del material. La idoneïtat del repertori va permetre al públic apreciar les qualitats tímbriques i expressives de l’instrument, l’extensió del seu registre i els seus pianíssimos infinits.

Per la seva banda, Heidi Tsai va tocar un pianoforte madrileny de 1831 construït per Miguel Slocker. L’elecció del pianoforte la sonoritat de la qual és notablement més assordinada que la d’un piano actual, va resultar summament adequada per a deixar lloc als plans matisos d’intensitat de la flauta.

La gran afluència de públic a les dues sessions (una a les 12 i altra a les 13) i la bona acceptació generalitzada d’aquesta proposta musical demostren el creixent interès que desperten aquestes activitats. És d’agrair al Museu de la Música de Barcelona per aquestes sessions i els animo que es mantinguin de manera permanent aquests cicles i que s’intensifiquin les activitats orientades a acostar la col·lecció a un públic cada vegada més participatiu i interessat.

Una vegada més, felicitats.

[Comentari realitzat en relació al concert del passat 8 de maig al Museu de la música de Barcelona]

No related posts.

El programa que s’escoltarà serà el següent:

Antón García Abril (1933): Preludio de Mirambel nº 1 (A mi hijo Antón)
Carlos Perón Cano (1976): Tres piezas fáciles
Santiago Lanchares (1952): Dos piezas para Alicia
David del Puerto (1964): Cuaderno para los niños (selección)
Ananda Sukarlan (1968): Alicia´s First Piano Book (selección)
Jesús Rueda (1961): Invenciones nºs 11-24
Polo Vallejo (1959): No´Clock (selección)
Album de Colien (Selección)
David del Puerto: Intrata
Ernest Martínez Izquierdo: Alternança
Jesús Rueda: Ricercata
Alfredo Aracil: Estudio Doble
Manuel Castillo: Invención para piano
José Luis Turina: Paisaje
Joan Guinjoan: Recordant Albeniz
Agustin Charles: Joc
Salvador Brotons: Cristalls, per a piano
Carlos Cruz de Castro: Preludio nº 1. Simetrías para Colien
Ananda Sukarlan: Rapsodia Nusantara nº 2 (basada en canciones infantiles javanesas Cublak cublak Suweng y Tokecang Tokecang)

A la web de la Fundació Juan March està disponible el programa complet d’aquest concert, i també és possible descarregar-lo en pdf, en aquest cas amb els comentaris de la musicòloga i professional de la ràdio María Santacecilia.

No related posts.

Marisa Manchado: Costa da Morte

David del Puerto: La Cimbarra, roca rota

Fernando Buide: Pico Sacro

Zulema de la Cruz: Garajonay

Gabriel Erkoreka: Mundaka

José García Román: Ecos de la Abadía Sacromontana

Segona part:

Mauricio Sotelo: Jerez desde el Aire ó al Aire de Jerez

Miguel Gálvez-Taroncher: Valencia, tres microludios para piano

José Luis Turina: Homenaje a Isaac Albéniz (II. León)

Pilar Jurado: Plaza de Oriente

Héctor Parra: La dona d´aigua (El Montseny)

Jesús Torres: Monegros

Més informació a la Fundación BBVA

Related posts:

1. Cicle de Conciertos de Música Contemporánea Fundación BBVA – Bilbao 2010-11
2. Medicina grega, feta per un bilbaí, a Nova York
3. Erkoreka finalista al Premi Reina Sofía amb “Fuegos”