No related posts.

Encara furgant pel bagul musical de Youtube descobrim a BobbyMcFerrin, quan ens va deixar bocabadats en la seva intervenció al World Science Festival 2009 fent servir el públic com a conillet d’indies per a un experiment etnomusicològic. ¿Qui va dir que la música no era un llenguatge universal?

Per a aquells als que l’anglès sigui una assignatura pendent, el vídeo no ofereix subtítols, però realment no calen ja que les imatges i la música parlen per si soles.

• Link a aquest vídeo

Related posts:

1. Música i passió segons Benjamin Zander

Aquest mes d’agost s’acaben de publicar tres sonates inèdites de Domenico Scarlatti: es tracta de les sonates per a clave en La, en Mi i en Fa, amb un estudi realitzat per la musicòloga i professora de la universitat de Valladolid Águeda Pedrero-Encabo.

Dues d’aquestes tres sonates que formen aquesta edició (la sonata en Mi i la sonata en La) es van donar a conèixer per primera vegada per una transcripció lliure que va realitzar Enric Granados al 1905 per a piano i a partir de les quals Joel Sheveloff reconstrueix les possibles originals per a clave, ja que aquestes es consideraven perdudes. No obstant això aquest investigador conclou que les transcripcions del compositor català no es van fer a partir d’obres de Scarlatti, motiu pel qual sempre s’ha considerat a aquestes sonatas com a “dubtoses”.

Posteriorment, M. Ester-Sala descobreix el suposat manuscrit perdut – M1964-a la Biblioteca de Catalunya. Publica les dues sonates en edició facsímil, deixant la possibilitat d’analitzar-lo a altres investigadors, alguns dels quals, com Walter Aaron Clark, conclouen que la sonata en La no és de Scarlatti sinó de Courcelle, i la sonata en Mi és obra d’un compositor anònim.

La present publicació tracta d’oferir una edició crítica del text original de les sonates en La major i en Mi major, que permeti estudiar-les directament, atès que presenten suficients trets scarlattins com per a ser considerades originals.

Com sempre, ens agradarà escoltar la teva opinió: Estàs d’acord amb que són de Domenico Scarlatti? Dóna una ullada a la Sonata en La i dígue’ns què en penses.

• Més sobre les Tres sonates inèdites de Doménico Scarlatti
• Veure més obres de Domenico Scarlatti en el nostre catàleg

Related posts:

1. Trobades tres partitures inèdites de Xavier Montsalvatge
2. Tritó edita “Tres Villancents” de José Prada
3. Estrena mundial de Tres nocturns de Ramon Humet

Hi ha discos que desperten la memòria melòmana, que porten records d’aquesta insubstituible experiència que és la música en directe i el seu espai natural, els auditoris. Per molts aficionats, el recent enregistrament de la rapsòdia simfònica Catalonia, d’Isaac Albéniz, a càrrec de Jaime Martín i la Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), suposarà una agradable sorpresa: el descobriment d’una partitura que transpira frescor, senzillesa i encant melòdic. Per altres, comporta el retrobament amb una obra que en qualsevol país civilitzat seria d’absolut repertori, però que aquí, tristament, no ho és.

La seva escolta permet refrescar sensacions i records lligats a grans directors i compositors que, durant la seva carrera, van demostrar amb fets la seva convicció en el valor d’aquesta obra, sense entrar en polèmica en aquesta endèmica i estèril discussió al voltant  de la mala fama d’ Albéniz com a orquestrador. Certament, no és un prodigi de refinament, però, quan s’interpreta des de la plena convicció en els seus mèrits, l’oient queda captivat, immediatament, per la senzillesa, la inspiració melòdica i l’ eterna frescor que conserva la música del compositor català.

Parlo de músics llegendaris, com el rus Igor Markévitch, especialment en la seva gloriosa etapa de vinculació artística amb l’Orquestra Simfònica de la RTVE; el romanès Georges Enescu, defensor a ultrança d’una peça que va programar sovint per tot el món; a Eduard Toldrà, el genial violinista, director i compositor vilanoví que el 1944 va posar  en marxa l’ Orquestra Municipal de Barcelona –avui OBC, que ha enregistrat, per fi, Catalonia- i que va difondre amb passió el repertori espanyol.

Es necessita més compromís amb la música i menys obsessió per les xifres d’assistència i de venda d’entrades.

Calen programadors que creguin, de veritat, en la música espanyola.

La llista inclou artistes en actiu, com Antoni Ros Marbà, apassionat intèrpret d’ Albéniz i, de forma molt especial, de Toldrà, el qual fou el seu mestre; Jesús López Cobos, José de Eusebio – gràcies al seu entusiasme coneixem avui millor que mai el llegat operístic del músic de Camprodon, i a l’enregistrament que avui comentem s’hi inclou una suite orquestral de Pepita Jiménez revisada per ell mateix- i, en el seu primer disc amb l’ OBC, Jaime Martin.

Albéniz ha tingut i té eloqüents defensors. ¿Per què, llavors, Catalonia segueix sent una pàgina infreqüent a les sales de concerts? Difícil qüestió. D’entrada, calen programadors que creguin, de veritat, en la música espanyola. De res serveix incloure quatre o cinc obres durant una temporada simfònica; tampoc n’hi ha prou amb les quotes de caire nacionalista, ni els encàrrecs, cada cop menys ambiciosos i nombrosos. Es necessita més compromís amb la música i menys obsessió per les xifres d’assistència i de venda d’entrades.

Hi ha suficient marge de maniobra per equilibrar l’oferta utilitzant els clàssics més populars com a reclam, tot depèn de la imaginació programadora. La normalització d’obres com Catalonia – i aquesta pàgina és només un exemple; hi ha centenars de partitures en la mateixa situació- necessita d’una ferma aliança entre intèrprets, programadors i públic.

Els músics amb poder – i els titulars d’un conjunt simfònic tenen molt poder – són qui, en definitiva, tenen més força a l’ hora d’escollir quines obres es programen i quines obres queden excloses: quan un titular vol dirigir una determinada obra, ho acaba fent tard o d’hora.

Els programadors, els gestors, els directors artístics, haurien de limitar-se a complir amb el seu deure, donat que la recuperació i la difusió del repertori nacional és una obligació per a qualsevol orquestra, auditori o teatre públic.

En quan al públic, s’ha de buscar molta més complicitat, utilizant les eines de comunicació que, avui més que mai, permeten fomentar, si s’utilitzen amb imaginació i eficàcia, la curiositat melòmana, les ganes de conèixer noves i velles partitures, la possibilitat d’ampliar fronteres.

Related posts:

1. Oriol Pérez Treviño al capdavant de l’Auditori, per Javier Pérez Senz

Aprofitant la gira europea del músic i investigador John Doan, professor de la Universitat Willamette de Salem (Oregon, EUA), la Societat Sor de Barcelona (SSB) ha organitzat, en col·laboració amb el Museu de la Música, una sessió (conferència i recital) que farà sobre Ferran Sor i el seu paper decisiu en l’evolució de la guitarra i els altres instruments de corda pinçada múltiples.

El músic català Ferran Sor (Barcelona 1778 – París 1839), a més d’haver estat un dels nostres principals compositors de l’època del pas del Classicisme al Romanticisme, ha estat qui va elevar, amb les seves obres i els seus recitals, la guitarra a la categoria d’instrument de concert en la música “culta” internacional. Allò que no és tan conegut és que Sor també va tenir un paper decisiu en l’evolució tècnica de la guitarra, mitjançant els seus contactes amb importants lutiers i guitarrers de la seva època.

Al mateix temps, Sor també va compondre per a un invent de llavors: l’arpolira (una guitarra de tres mànecs i 21 cordes), unes peces que després de la conferència podrem sentir per primer cop a Europa des de fa gairebé un segle i mig d’oblit gràcies a les transcripcions que n’ha fet el professor John Doan.

Ben conegut en l’àmbit de la música cèltica actual, John Doan també oferirà algunes peces en la guitarra-arpa, el seu instrument habitual.

Més informació sobre la sessió al Museu de la música >

Related posts:

1. Ferran Sor, més enllà de la guitarra

Presentem la nova col·lecció “Música d’orgue a Catalunya”, una sèrie de discos centrats en la música d’orgue creada per autors catalans o que tingueren el seu centre de creació artística en territori català: Fray Antonio Martín y Coll, Gabriel Menalt, Francesc Espelt, Josep Teixidor… són alguns dels noms dels compositors que es recullen en aquests dos primers volums de la sèrie publicats.

El primer volum, Música d’orgue a Catalunya S.XVI-XVII, pretén fer un recorregut centrat en el repertori barroc, enllaçant amb els primers testimonis de l’escriptura de música per a tecla d’autors catalans. El disc ofereix un repertori fins ara inèdit i que ha estat recentment publicat, com els Versos de Missa de Francesc Espelt, o que ho serà properament y sota la revisió del propi intèrpret, Andrés Cea. També les obres del segon disc, Música d’orgue a Catalunya S.XVIII-XIX, estan editades por Tritó Edicions tret de les Glosses de Josep Teixidor i les obres de Magí Pontí.

Tota la informació d’aquesta col·lecció, així com els àudios dels discos, els pots trobar a continuació.

Música d’orgue a Catalunya S.XVI-XVII

Música d’orgue a Catalunya S.XVIII-XIX

No related posts.

Ahir dia 9 de febrer es van realitzar les audicions de la I BECA CEDRO-AEEMS als Teatres del Canal de Madrid, dirigides a estudiants de violí i flauta que estiguessin al tercer cicle de Grau Mig o Grau Superior a centres amb llicència CEDRO.

Al matí es varen fer les audicions dels flautistes  i a la tarda les dels violinistes. En total, participaren 17 estudiants de Conservatoris de Grau Superior -9 i 8 de cada especialitat respectivament-. En un principi s’hi inscriviren 20 participants, però finalment tres varen renunciar a participar.

El jurat encarregat de seleccionar als guanyadors estigué format perLlorenç Caballero, president d’ AEEMS i director de Tritó Edicions; Ludwing Müller, concertí de l’Orquestra de Cambra de Viena, de l’Orquestra de Cadaqués, i membre d’Aron Quartet i Jaime Martín, flautista solista i director principal de l’Orquestra de Cadaqués i flauta solista de la London Philharmonic Orchestra.

Finalment, el jurat es decantà per l’estudiant de violí Abel Nafee Rosch i l’estudiant de flauta Diana Muela Mora, que interpretaren Et in terra pax (de Salvador Brotons) i Syrinx (d’Antón García Abril), respectivament. Abel Nafee Rosch és alumne de Juan Llinares al Real Conservatorio Superior de Madrid. Diana Muela Mora és alumna de Wendela van Swol al Conservatorio Superior de Música ‘Rafael Orozco’ de Córdova. Ambdós alumnes rebran un ajut de 2.000 euros −4.000 en total-  per a destinar a un projecte acadèmic relacionat amb la música simfònica.

“Pensem que ha estat una bona experiència per a tots els alumnes, que  sortien de les audicions dient que s’havien sentit molt a gust amb el tribunal, ja que després de cada audició els comentaven algunes coses que podien millorar, els preguntaven per les seves intencions de futur, etc.”. Aquesta és la visió de Maia Kanaan, responsable de la organització de la Beca, en converses amb el blog de Tritó després de les interpretacions dels participants.

Como hem comentat, la I Beca CEDRO-AEEMS anava dirigida als estudiants de tercer cicle de Grau Professional així com als estudiants de Grau Superior. En aquesta ocasió s’hi inscriviren només estudiants de Grau Superior, motiu pel qual l’organització ha decidit tornar a obrir convocatòria per al primer trimestre del curs 2011/2012 per als estudiants de Grau Professional, amb una dotació de 1.000 euros per cada especialitat (flauta i violí). A la web de la Asociación Española de Editores de Música Sinfónica tindreu disponible la informació d’aquesta  nova convocatòria, i el Blog de Tritó estarà atent quan s’obri i  us en mantindrà informats.

Related posts:

1. Beques “Joves promeses” de la Fundació Ferrer-Salat

Tritó Edicions presenta la nova col·lecció de publicacions de música de cambra. Amb el títol de Música Breu, es tracta d’una sèrie d’obres de música espanyola de cambra i de curta durada. Al desembre es donà sortida als següents títols, que ja pots consultar a la botiga:

Preludio a Melisendra, d’Agustí Charles
Interludi, de Manuel García Morante
Interludi de Castertelçol, de Josep María Mestres Quadreny
Interludi amb música antiga, de Xavier Benguerel
Intermezzo, de Miquel Ortega
Octet, de Benet Casablancas
Interludi, de David Padrós

No related posts.

“Verdaderamente Azulejos son deliciosos. Rosina me ha regalado el original de Isaac y lo guardo como oro en paño. Lo hecho mío poco me importa tenerlo. ¿Quieres que lo tengamos entre los dos? Ya te mandaré el original de lo que yo he escrito.”

Així acaba la carta que Enric Granados va enviar a Joaquim Malats l’any 1910 en relació amb Azulejos, una obra per a piano d’exquisida factura que el mestre Isaac Albéniz havia deixat inacabada i que constituiria l’inici d’una segona suite després de l’èxit de la Suite Iberia. Granados la reprengué a partir del compàs 51 per a deixar-la en els seus actuals 154 compassos en un exercici magistral en el que segueix fidel al seu propi estil però al mateix temps no traeix l’esperit original de l’obra d’Albéniz.

L’obra sencera fou editada al 1911 per Édition Mutuelle de Paris. Els manuscrits originals se separaren i fins avui dia es conserven al Museu de la Música de Barcelona i a la Biblioteca de Catalunya respectivament. No obstant el foli central que conté la unió de les dues parts va quedar separat del conjunt i finalment aparegué enmig d’una col·lecció d’autògrafs. Probablement per la seva peculiaritat s’havia extret de l’arxiu, emmarcat i exposat a l’Institut del Teatre.

Arran d’aquesta troballa la Biblioteca de Catalunya n’ha fet una edició de luxe, amb partitura i facsímil de l’original, en la celebració del centenari de la composició d’aquesta obra.

A partir d’aquesta nova edició s’acaba de publicar el disc Azulejos, música de cambra que, a més de la interpretació d’Azulejos amb el pianista Jean-Bernard Pommier, conté el Quintet en sol menor i el Trio en do d’Enric Granados interpretats per Santiago Juan i Cristian Benito, violí; Alejandro Garrido, viola i Màrius Díaz, violoncel.

Escolta’l aquí >

Related posts:

1. Reedició de l’obra de Granados
2. Agenda de concerts
3. Homenatge a Enric Granados

El proper divendres 3 de desembre a les 12:30 es presentaran els discos monogràfics: Elapsed Memories, d’Agustí Charles i Complete String Quartets and Trio, de Benet Casablancas. L’acte tindrà lloc al Club Social de  la seu del Grup Sgae Catalunya (Passeig Colom, 6).

En la presentació hi intervindran Ramon Muntaner, Llorenç Caballero, director de Tritó Edicions, i els mateixos compositors, Benet Casablancas i Agustí Charles.

El treball del compositor i musicòleg Casablancas es va enregistrar a la Sala de Cambra de l’Auditori de Girona els dies 27, 28 i 29 de juliol de 2009 amb la col·laboració de la SGAE i la Fundació Autor, i inclou cinc peces musicals: Cinc Interludis -quasi variazioni- (1983), Quartet de corda núm. 2 (1991), Trio de corda (1992), Encore for Arditti (2004) i Quartet de corda núm. 3 -Raging in the Dark- (2009).

D’altra banda l’OBC va enregistrar, a l’Auditori de Barcelona el setembre del 2009 i sota la direcció de Jaime Martín,  tres peces orquestrals del compositor Agustí Charles: Elapsed Memories (2006), Double Variations (1994) i Effigies II (1998).

Més informació a www.sgae.es.

Related posts:

1. Agustí Charles CD monogràfic a Stradivarius
2. Humet i Casablancas al Japó amb el Trio Kandinsky
3. Entrevista a Benet Casablancas