Compromís amb la música, per Javier Pérez Senz
Escrit per Javier Pérez Senz al June 9, 2011 | Deixa un comentari
Hi ha discos que desperten la memòria melòmana, que porten records d’aquesta insubstituible experiència que és la música en directe i el seu espai natural, els auditoris. Per molts aficionats, el recent enregistrament de la rapsòdia simfònica Catalonia, d’Isaac Albéniz, a càrrec de Jaime Martín i la Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), suposarà una agradable sorpresa: el descobriment d’una partitura que transpira frescor, senzillesa i encant melòdic. Per altres, comporta el retrobament amb una obra que en qualsevol país civilitzat seria d’absolut repertori, però que aquí, tristament, no ho és.
La seva escolta permet refrescar sensacions i records lligats a grans directors i compositors que, durant la seva carrera, van demostrar amb fets la seva convicció en el valor d’aquesta obra, sense entrar en polèmica en aquesta endèmica i estèril discussió al voltant de la mala fama d’ Albéniz com a orquestrador. Certament, no és un prodigi de refinament, però, quan s’interpreta des de la plena convicció en els seus mèrits, l’oient queda captivat, immediatament, per la senzillesa, la inspiració melòdica i l’ eterna frescor que conserva la música del compositor català.
Parlo de músics llegendaris, com el rus Igor Markévitch, especialment en la seva gloriosa etapa de vinculació artística amb l’Orquestra Simfònica de la RTVE; el romanès Georges Enescu, defensor a ultrança d’una peça que va programar sovint per tot el món; a Eduard Toldrà, el genial violinista, director i compositor vilanoví que el 1944 va posar en marxa l’ Orquestra Municipal de Barcelona –avui OBC, que ha enregistrat, per fi, Catalonia- i que va difondre amb passió el repertori espanyol.
Es necessita més compromís amb la música i menys obsessió per les xifres d’assistència i de venda d’entrades.
Calen programadors que creguin, de veritat, en la música espanyola.
La llista inclou artistes en actiu, com Antoni Ros Marbà, apassionat intèrpret d’ Albéniz i, de forma molt especial, de Toldrà, el qual fou el seu mestre; Jesús López Cobos, José de Eusebio – gràcies al seu entusiasme coneixem avui millor que mai el llegat operístic del músic de Camprodon, i a l’enregistrament que avui comentem s’hi inclou una suite orquestral de Pepita Jiménez revisada per ell mateix- i, en el seu primer disc amb l’ OBC, Jaime Martin.
Albéniz ha tingut i té eloqüents defensors. ¿Per què, llavors, Catalonia segueix sent una pàgina infreqüent a les sales de concerts? Difícil qüestió. D’entrada, calen programadors que creguin, de veritat, en la música espanyola. De res serveix incloure quatre o cinc obres durant una temporada simfònica; tampoc n’hi ha prou amb les quotes de caire nacionalista, ni els encàrrecs, cada cop menys ambiciosos i nombrosos. Es necessita més compromís amb la música i menys obsessió per les xifres d’assistència i de venda d’entrades.
Hi ha suficient marge de maniobra per equilibrar l’oferta utilitzant els clàssics més populars com a reclam, tot depèn de la imaginació programadora. La normalització d’obres com Catalonia – i aquesta pàgina és només un exemple; hi ha centenars de partitures en la mateixa situació- necessita d’una ferma aliança entre intèrprets, programadors i públic.
Els músics amb poder – i els titulars d’un conjunt simfònic tenen molt poder – són qui, en definitiva, tenen més força a l’ hora d’escollir quines obres es programen i quines obres queden excloses: quan un titular vol dirigir una determinada obra, ho acaba fent tard o d’hora.
Els programadors, els gestors, els directors artístics, haurien de limitar-se a complir amb el seu deure, donat que la recuperació i la difusió del repertori nacional és una obligació per a qualsevol orquestra, auditori o teatre públic.
En quan al públic, s’ha de buscar molta més complicitat, utilizant les eines de comunicació que, avui més que mai, permeten fomentar, si s’utilitzen amb imaginació i eficàcia, la curiositat melòmana, les ganes de conèixer noves i velles partitures, la possibilitat d’ampliar fronteres.
El cicle simfònic Música del no ésser, del compositor Ramon Humet, s’estrenarà en la seva segona part aquest divendres 24 de setembre a l’Auditori, a càrrec de l’OBC, dirigida per Pablo González, en el que serà el concert inaugural de la primera temporada del director asturià al front de l’orquestra catalana.
El proper divendres 7 de maig tindrà lloc a l’Auditori de Barcelona l’esperada estrena de Sincrotró-Alba, la tercera simfonia de 
Després d’una breu pausa per la seva recent maternitat, Ainhoa Arteta reprèn la seva activitat concertística amb un 
El director Pedro Halffter presenta La Tierra de Jesús Rueda al 
L’any 2010 continua tenint una gran activitat per al compositor Benet Casablancas. En els propers dies la seva obra Alter Klang tornarà a ser interpretada, en aquest cas a Madrid per la ORCAM en l’Auditori Nacional de Música el proper 19 de gener. Aquest mateix dia el programa de Radio Clásica Inventario de Inventores serà dedicat íntegrament a la seva persona.
El 
La protagonista, una compositora i científic, experimenta una profunda tensió entre el seu “amor terrenal” i la seva “passió pel coneixement”. Aquesta tensió es desenvolupa dramàticament a través de l’experiència limitada espaialment i temporal amb el seu amant i el seu convenciment que hi ha un món més gran per a ser explorat.
Aquesta temporada està resultant molt prolífica pel que fa a l’activitat simfònica de Ramon Humet. Després de la programació de les “Escenas de pájaros” per part de la Orquestra Simfònica de Montreal dirigida per Roberto Minczuk i de la OBC dirigida per Rubén Gimeno, ara és el torn d’una estrena absoluta: “
RSS
Email
Twitter
Facebook
