L’editorial DUX i l’Associació Amics del Liceu ens convida a la presentació dels llibres Escoltar el Don Giovanni de Mozart i Escoltar el Così fan tutte de Mozart, de Pere-Albert Balcells.

L’acte, presentat per l’autor, tindrà lloc el proper dimecres 14 de desembre de 2011, a les set del vespre, a l’auditori de l’Espai Liceu. (Gran Teatre del Liceu)C/ Sant Pau, 1)

Després de Escoltar Les noces de Fígaro de Mozart, han aparegut Escoltar el Don Giovanni de Mozart i Escoltar el Così fan tutte de Mozart, segon i tercer de la sèrie de quatre llibres que Pere-Albert Balcells dedica a les quatre òperes més universals de Mozart.

El propòsit d’aquests llibres és convidar el lector a escoltar l’òpera respectiva amb la intenció de descobrir-hi el fons aparentment inesgotable de dramatúrgia musical que conté, un fons amb una riquesa tan abassegadora en totes les seves dimensions (musical, dramàtica, escènica, etc.) que bona part del seu contingut li pot passar per alt a l’oient.

Les explicacions d’aquests llibres tenen la intenció de recuperar al detall la major part possible d’aquest contingut, i estan destinades a tota mena de lectors. Per tant no es basen en un vocabulari de caràcter tècnic, sinó en un llenguatge de tipus intuïtiu destinat a potenciar la capacitat que té qualsevol oient de penetrar en els continguts expressius de la música.

Pere-Albert Balcells (Barcelona, 1957) és músic i professor d’anàlisi musical i piano. Ha treballat al Centre d’Estudis Musicals de Barcelona, a l’Escolania de Montserrat i a l’Estudi de Música Àngel Soler. Ha estat col·laborador de diverses institucions culturals del país en la divulgació de la música clàssica (Auditori de Barcelona, Catalunya Música, Enciclopèdia Catalana, Obra cultural de La Caixa etc.).

S’ha especialitzat en l’estudi de l’obra i la figura de Mozart. És autor del llibre Autorretrat de Mozart, (versió catalana: Ed. La Campana; versió castellana: Ed. El Acantilado), una aproximació a la figura humana i a l’estètica musical del geni de Salzburg, no basada en un esquema biogràfic regular sinó en un retrat de caràcter extret directament de les pròpies paraules del compositor recollides en l’extens llegat de la correspondència mozartiana.

No related posts.

Sembla mentida que a pesar de la difícil situació financera que assetja gran part del món, alguns projectes culturals arribin a veure la llum. Més meritori és encara si es tracta d’iniciatives culturals de l’àmbit editorial i més precisament de la premsa especialitzada del sector cultural. Durant els mesos de juliol i agost han vist la llum noves revistes dedicades a la difusió de la música i la dansa.

La revista DB (Danza Ballet) acaba de sortir del forn i és una de les poques revistes dedicada exclusivament a la dansa (clàssica i contemporània). El criteri editorial és plasmar en paper tots aquells continguts perennes (alguns en anglès i altres en castellà) reservant a la web les notícies i comentaris d’actualitat. Pensada a manera de fascicles col·leccionables i certa pretensió monogràfica, DB compta amb la col·laboració de reputats especialistes del món de la dansa. Es preveu que la seva aparició sigui quadrimestral.

La Porta Clàssica, publicació catalana escrita en català, es llança al món digital amb el primer número de la seva nova etapa. Sorgida fa dotze anys i després de set d’edició en paper va travessar una temporada d’exclusiva “virtualitat” mantenint-nos informats des de la seva web. Ara el seu equip editorial assumeix el repte de llançar-se al format digital millorant de manera considerable la seva aparença i mantenint el seu nivell crític.

Un especial esment mereix l’aparició d’una altra revista musical en català. El primer número de 440 clàssica va aparèixer el passat mes de juliol simultàniament en la seva versió digital i en paper, pel que podria dir-se que és una proposta innovadora i pionera. La seva aparença gràfica és impecable i manifesta una concepció digital (pensada sobre la pantalla i adaptada al paper, no a l’inrevés com és habitual). Els seus continguts van més enllà d’un mer interès divulgatiu, són concisos i procuren atendre a tots els successos rellevants de l’actualitat musical catalana.

Entre l’equip editorial apareixen professionals de primera línia com Lluis Gendrau (director editorial), el recentment nomenat director del Auditori de Barcelona, Oriol Pérez (conseller editorial), Marina Villacampa (cap de redacció) al costat del musicòleg de la nostra casa Josep Dolcet, la flautista Magdalena González, l’omnipresent Pere Andreu Jariod i el també col·laborador nostre Javier Pérez Senz per només esmentar-ne alguns.

Encara que la freqüència prevista pel grup editorial enderrock, al qual pertany 440Clàssica, és d’una publicació trimestral, tot i que a Tritó esperem que en el futur pròxim puguem comptar amb aparicions més freqüents.

Malgrat la difícil situació que amenaça a la cultura del nostre país, creiem fermament que les noves idees i el treball ben fet produiran èxits ben aviat.

No related posts.

Hi ha discos que desperten la memòria melòmana, que porten records d’aquesta insubstituible experiència que és la música en directe i el seu espai natural, els auditoris. Per molts aficionats, el recent enregistrament de la rapsòdia simfònica Catalonia, d’Isaac Albéniz, a càrrec de Jaime Martín i la Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), suposarà una agradable sorpresa: el descobriment d’una partitura que transpira frescor, senzillesa i encant melòdic. Per altres, comporta el retrobament amb una obra que en qualsevol país civilitzat seria d’absolut repertori, però que aquí, tristament, no ho és.

La seva escolta permet refrescar sensacions i records lligats a grans directors i compositors que, durant la seva carrera, van demostrar amb fets la seva convicció en el valor d’aquesta obra, sense entrar en polèmica en aquesta endèmica i estèril discussió al voltant  de la mala fama d’ Albéniz com a orquestrador. Certament, no és un prodigi de refinament, però, quan s’interpreta des de la plena convicció en els seus mèrits, l’oient queda captivat, immediatament, per la senzillesa, la inspiració melòdica i l’ eterna frescor que conserva la música del compositor català.

Parlo de músics llegendaris, com el rus Igor Markévitch, especialment en la seva gloriosa etapa de vinculació artística amb l’Orquestra Simfònica de la RTVE; el romanès Georges Enescu, defensor a ultrança d’una peça que va programar sovint per tot el món; a Eduard Toldrà, el genial violinista, director i compositor vilanoví que el 1944 va posar  en marxa l’ Orquestra Municipal de Barcelona –avui OBC, que ha enregistrat, per fi, Catalonia- i que va difondre amb passió el repertori espanyol.

Es necessita més compromís amb la música i menys obsessió per les xifres d’assistència i de venda d’entrades.

Calen programadors que creguin, de veritat, en la música espanyola.

La llista inclou artistes en actiu, com Antoni Ros Marbà, apassionat intèrpret d’ Albéniz i, de forma molt especial, de Toldrà, el qual fou el seu mestre; Jesús López Cobos, José de Eusebio – gràcies al seu entusiasme coneixem avui millor que mai el llegat operístic del músic de Camprodon, i a l’enregistrament que avui comentem s’hi inclou una suite orquestral de Pepita Jiménez revisada per ell mateix- i, en el seu primer disc amb l’ OBC, Jaime Martin.

Albéniz ha tingut i té eloqüents defensors. ¿Per què, llavors, Catalonia segueix sent una pàgina infreqüent a les sales de concerts? Difícil qüestió. D’entrada, calen programadors que creguin, de veritat, en la música espanyola. De res serveix incloure quatre o cinc obres durant una temporada simfònica; tampoc n’hi ha prou amb les quotes de caire nacionalista, ni els encàrrecs, cada cop menys ambiciosos i nombrosos. Es necessita més compromís amb la música i menys obsessió per les xifres d’assistència i de venda d’entrades.

Hi ha suficient marge de maniobra per equilibrar l’oferta utilitzant els clàssics més populars com a reclam, tot depèn de la imaginació programadora. La normalització d’obres com Catalonia – i aquesta pàgina és només un exemple; hi ha centenars de partitures en la mateixa situació- necessita d’una ferma aliança entre intèrprets, programadors i públic.

Els músics amb poder – i els titulars d’un conjunt simfònic tenen molt poder – són qui, en definitiva, tenen més força a l’ hora d’escollir quines obres es programen i quines obres queden excloses: quan un titular vol dirigir una determinada obra, ho acaba fent tard o d’hora.

Els programadors, els gestors, els directors artístics, haurien de limitar-se a complir amb el seu deure, donat que la recuperació i la difusió del repertori nacional és una obligació per a qualsevol orquestra, auditori o teatre públic.

En quan al públic, s’ha de buscar molta més complicitat, utilizant les eines de comunicació que, avui més que mai, permeten fomentar, si s’utilitzen amb imaginació i eficàcia, la curiositat melòmana, les ganes de conèixer noves i velles partitures, la possibilitat d’ampliar fronteres.

Related posts:

1. Oriol Pérez Treviño al capdavant de l’Auditori, per Javier Pérez Senz

Fa poc més d’un any va sortir el primer llibre de la col·lecció que Pere-Albert Balcells ha escrit sobre les òperes de Mozart, en la qual convida al lector a una audició crítica d’aquestes.

Aquell primer llibre, Escoltar Les Noces de Fígaro, va tenir una important repercussió tant dins del públic familiaritzat amb l’òpera com entre nous aficionats. Anteriorment, el 1997, Balcells havia publicat Autoretrat de Mozart a través de la seva correspondència (La Campana, traduït posteriorment al castellà per El Acantilado), on feia una anàlisi exhaustiva de la personalitat del compositor a través de les moltes cartes que va escriure.

Aquesta segona entrega, Escoltar el Don Giovanni de Mozart, és una invitació intel·ligent a sentir els aspectes més íntims de l’obra, del compositor i del seu entorn. L’autor convida al lector a penetrar els continguts dramatúrgics de l’obra a través de la música: en el gest melòdic, en la instrumentació de cada fragment, en els tempi, es descobreixen elements que tracen el retrat psicològic dels personatges i caracteritzen la situació en què es troben.

La Llibreria Bertran de Barcelona i l’editorial Duxelm us conviden a la presentació del llibre el proper dimecres 1 de juny, a les 19:30h, al Fòrum Bertrand, Rambla Catalunya, 37. Es comtarà amb la presència de l’autor Pere-Albert Balcells.

No related posts.

Aprofitant la gira europea del músic i investigador John Doan, professor de la Universitat Willamette de Salem (Oregon, EUA), la Societat Sor de Barcelona (SSB) ha organitzat, en col·laboració amb el Museu de la Música, una sessió (conferència i recital) que farà sobre Ferran Sor i el seu paper decisiu en l’evolució de la guitarra i els altres instruments de corda pinçada múltiples.

El músic català Ferran Sor (Barcelona 1778 – París 1839), a més d’haver estat un dels nostres principals compositors de l’època del pas del Classicisme al Romanticisme, ha estat qui va elevar, amb les seves obres i els seus recitals, la guitarra a la categoria d’instrument de concert en la música “culta” internacional. Allò que no és tan conegut és que Sor també va tenir un paper decisiu en l’evolució tècnica de la guitarra, mitjançant els seus contactes amb importants lutiers i guitarrers de la seva època.

Al mateix temps, Sor també va compondre per a un invent de llavors: l’arpolira (una guitarra de tres mànecs i 21 cordes), unes peces que després de la conferència podrem sentir per primer cop a Europa des de fa gairebé un segle i mig d’oblit gràcies a les transcripcions que n’ha fet el professor John Doan.

Ben conegut en l’àmbit de la música cèltica actual, John Doan també oferirà algunes peces en la guitarra-arpa, el seu instrument habitual.

Més informació sobre la sessió al Museu de la música >

Related posts:

1. Ferran Sor, més enllà de la guitarra

Josep Pla era del parer que la música havia de ser sistemàticament entenedora, “si convé fins a la pura vulgaritat: set senalles, catorze anses; i s’ha acabat”. El gènere de l’opereta propicia més que d’altres aquesta qualitat, o per dir-ho de manera més pedant i eufemística, aquest excés de comprensibilitat.

Partint d’un llibret eixelebrat que situa l’acció a les costes de Grècia (circumstància que, més enllà del nom d’alguns personatges, no té cap repercussió musical, com no sigui l’abundància de cadències frígies), Isaac Albéniz compleix amb eficàcia amb els usos i costums de l’opereta victoriana.

Ara, en magnífica edició de Borja Mariño, disposem d’aquesta obra i de l’oportunitat d’acostar-nos-hi amb meticulós coneixement de causa. La condescendència, però, ens la podem ben estalviar: no és descartable aleshores que “The Magic Opal” ens depari moments d’una facilitat ambivalent, insuportable i deliciosa alhora.

Escolta un fragment de The Magic Opal >

Related posts:

1. The Magic Opal, d’Isaac Albéniz, en reducció

Aquest cap de setmana hi ha hagut l’assamblea anual de la Asociación de Festivales de Música Clásica, “Festclásica”, a Ourense. L’associació agrupa més de quaranta festivals de música que se celebren per tota la geografia peninsular i té com a objectiu donar a conèixer els festivals i les activitats que duen a terme. Jo hi he participat com a representant dels Festivals de San Lorenzo de El Escorial.

Festclásica realitza dos projectes anuals que voldria destacar aquí. El primer ha estat l’encàrrec d’obres curtes a 12 compositors actuals sota el lema “Una Iberia para Albéniz” en memòria al mestre espanyol, i que estrenà el pianista Juan Carlos Garbayo a quatre festivals de l’associació amb la publicació final d’un CD.

El segon projecte té relació amb la “Comissió de música antiga” participada per alguns dels seus festivals (Quincena, Aranjuez i Zamora) i ha consistit en el lliurament de 3 premis a la recuperació d’una obra inèdita del patrimoni històric-musical espanyol fet per un grup de música antiga. Els premiats han estat:

• Alia Música per El Alma Lastimada: Litúrgia, director: Miguel Ángel Sánchez
• El Concierto Español per Ifigenia en Tracia de José de Nebra, director Emilio Moreno
• La Grand Chapelle per Canto del Alma de Cristóbal Galán, director Albert Recasens

En ocasió del lliurament d’aquests premis i aprofitant el temps lliure de que disposava durant els desplaçaments en autocar per Galícia he estat repassant la discografia d’alguns d’aquests grups.

Que la música antiga a Espanya ha tingut i segueix tenint una força i energia incomparables i que gaudeix d’un prestigi internacional això és evident, i que l’interès de públic que arrosseguen no respon a res més que a la seva qualitat i el seu estat de forma envejable. En aquest sentit cal remarcar especialment la gran qualitat d’alguns d’aquests grups en general i d’alguns músics en particular. Els tres grups han fet uns programes molt interessants i d’altíssima qualitat, i els enregistraments que han fet són d’un grandíssim nivell interpretatiu a més de tenir una fantàstica presentació.

El fet que en els darrers 30 anys molts del nostres músics hagin marxat a estudiar als països més especialitzats en aquest gènere i molts d’ells hagin tornat i estiguin treballant com a professors als conservatoris i escoles del país ha fet que el nivell d’aquests estudiants pugés molt i assolís un grau d’especialització musical tant elevat en aquests repertoris que ha acabat situant-nos a l’alçada d’aquells països que abans ens serviren de model.

La veritat és que com a director de Tritó edicions, i després d’haver palpat en primera persona aquest altíssim nivell tan discogràfic com interpretatiu d’aquest cap de setmana, sento que hem estudiar la possibilitat d’editar algunes d’aquestes obres inèdites del repertori espanyol per així tancar el cercle que aquests grups, amb la seva força i iniciativa, estan duent a terme.

Felicitats a tots els que heu fet això possible i real. Espero que des dels festivals i des de les administracions se segueixi potenciant i ajudant més (molt més) a tot aquest moviment.

Llorenç Caballero
Director de Tritó Edicions

No related posts.

Potser encara no saps que a Tritó tenim una agenda de concerts amb tota l’activitat musical dels nostres compositors, bé sigui a casa nostra com a l’estranger.

Aquesta setmana sense anar més lluny, la Oviedo Filarmonía, amb la direcció de Lorenzo Ramos, interpretarà els dies 23 i 25 d’aquest mes les Tonadillas d’Enric Granados amb orquestració d’Albert Guinovart, a l’Auditorio Príncipe Felipe de Oviedo i al de Madrid, respectivament.

El 26 de febrer, a Bizkaia se segueix amb la commemoració de l’any de Jesús Guridi, i el dia 26 l’Orquestra Simfònica de Bilbao juntament amb l’Orfeón Donostiarra, oferiran l’obra “Cuadros Vascos” al Teatro Social Antzokia de Basauri

Per al mes de març recomanem set concerts: si el dia 2 ets al Centre Pompidou de París podràs escoltar l’Ensemble Intercontemporain interpretant “Stress Tensor” d’Hèctor Parra, el dia 11 Sortilegis, de Xavier Montsalvatge al Teatro Monumental de Madrid, a mans de l-Orquestra de RTVE, i al mateix lloc i amb solistes de la mateixa orquestra escoltarem al dia següent el Cuarteto con oboe de Jesús Torres

Seguint amb el mes de març, a Albacete La rosa del azafrán, de Jacinto Guerrero el dia 18, e els Fragmentos orquestales de Pepita Jiménez d’Isaac Albéniz (edició de José de Eusebio) a Reutlingen (Alemania) i l’Obertura del ballet Alphonse et Léonore ou L’amant peintre de Ferran Sor a Las Palmas de Gran Canaria, ambdós el dia 24. I per acabar, el 29 de març els alumnes del Conservatorio Superior de Música de Salamanca interpretaran el Concert per a fagot i conjunt de cambra d’Agustí Charles

Segur que d’entre tots aquests concerts n’hi ha algun que et pot interessar. Ja ho saps, si vols fer plans per assistir a concerts, consulta l’agenda dels propers mesos. Gaudeix-ne!

Related posts:

1. Cicle de Concerts de la Fundación BBVA
2. Disponibles els catàlegs per compositors
3. L’ODC i l’Orquesta Sinfónica de Castilla y León interpretan amb èxit a Xostakòvitx i Albéniz

Formidable discurs del Mestre Riccardo Muti, després de rebre el preu al “Músic de l’Any” d’América Musical. Enginy y bon humor per descriure el difícil art de la Direcció Musical. Si podeu no us el perdeu.

No related posts.

Carles Magraner s’ha embarcat en aquest nou projecte que, coincidint al llarg de l’any 2011 amb el IV centenari de la mort de Tomás Luis de Victoria, es convertirà en el proper enregistrament discogràfic de la Capella de Ministrers.

© Pascual Ibáñez 06

Aquest nou repertori, que porta el títol “Canticum Nativitatis Domini”, recopila íntegrament música instrumental i vocal de Victoria per a les litúrgies d’Advent, Nadal i Epifania.

La música de Victoria va tenir molta fama en la seva època, especialment les seves misses i, com a fet excepcional, tota la seva obra va ser publicada en vida de l’autor, i encara que resulti estrany per a la seva època, Victoria no va escriure música profana. Van ser les seves profundes i sinceres conviccions religioses el que van atorgar un caràcter especial a les seves obres, d’una gran puresa tècnica, una intensa qualitat dramàtica i una expressió apassionada que alguns autors no han dubtat a comparar amb la qual transmeten els poemes dels seus contemporanis Santa Teresa de Jesús i Sant Juan de la Creu.

Va ser durant el passat mes desembre quan la formació valenciana Capella de Ministrers sota la direcció de Carles Magraner va enregistrar i presentar en versió de concert aquest nou repertori. L’enregistrament fou realitzat a l’església de Santa Maria de Requena, i el concert a l’església del Patriarca de València. El nou treball s’editarà en un disc de luxe que veurà la llum el 2011, i oferirà l’oportunitat d’endinsar-se en el corpus més desconegut del cèlebre compositor d’Àvila. La Capella de Ministrers aborda la música de Victoria des de l’emoció, d’acord amb la magnificència dramàtica de la seva música.

Amb aquest nou títol a la discografia de la Capella de Ministrers, Carles Magraner torna a retre homenatge a Tomás Luis de Victoria, considerat el més cèlebre polifonista del renaixement espanyol. En l’anterior ocasió ho va fer a través del Requiem programa centrat en l’ Officium Defunctorum del 1605, que el místic compositor va crear en honor de l’Emperadriu Maria, germana del rei Felip II, el qual podem llegir:
“…Capella de Ministrers hace honor a su nombre y se luce al enriquecer la trama polifónica, otorgándole solemnidad. Ocurre, por ejemplo en la bella introducción a la Lectio, esa escueta declamación nota contra nota y solo a cuatro voces, de carácter procesional y realmente sobrecogedora en su desnuda expresividad…” tal com apuntava Andrés Ruiz en les notes al programa d’aquest repertori.

En aquesta ocasió, les peces enregistrades abracen música escrita per a les litúrgies d’Advent, Nadal i Epifania, i es centra en els seus motets; alguns tan coneguts com O magnum misterium – un dels més famosos de tot el segle XVI- a més d’altres peces que han gaudit de poca o cap difusió discogràfica. Per a aquesta producció Carles Magraner ha comptat amb l’extraordinari grup d’intèrprets que l’acompanyen habitualment, així com també amb una formació mixta vocal, alternant cor i solistes. Les veus solistes seran interpretades per Erika Escribá-Astaburuaga, Pilar Esteban, David Sagastume, Lambert Climent, Francisco Fernández Rueda i Tomás Maxé. També col·labora  a l’enregistrament la jove formació L´Almodí Cor de Cambra.

Veure discografia de la Capella de Ministrers >

No related posts.