El Bloc de TRITÓ

Alicante 1851 -  Madrid 1909

Ruperto Chapí va néixer a Villena, Alacant, en un entorn familiar humil. La seva afició per la música era tradició de varies generacions a la seva familia de manera que inicià la seva formació mot aviat. La seva carrera musical començà a la seva ciutat natal com o intèrpret de banda i va prosseguir al Conservatorio de Madrid. Allà Ruperto i el seu company Tomás Bretón es van formar amb Emilio Arrieta.

La seva carrera com a compositor es va veure beneficiada per la obtenció d’un primer premi de composició al 1872. Aquest fet li va permetre residir i formar-se durant quatre anys a Roma i París. Encara que va tenir interès per la música escènica des de molt aviat (als dotze anys va compondre la sarsuela Estrella del Bosque) va ser en aquesta etapa en la que va aconseguir consolidar-se en el terreny líric. En aquest període va compondre i estrenar a Madrid la primera òpera Abel y Caín i la seguiren Las naves de Cortés i Vasco Núñez de Balboa. La seva primera obra al Teatro Real va ser La hija de Jefté, un treball que el compositor va realitzar durant la seva residència a l’estranger i que va estrenar quant comptaba amb tan sols25 anys.

Quant va tornar a Espanya es va consolidar en el gènere de la sarsuela component un nombre importante d’obres de les quals la majoría formen part del repertori habitual de les companyies de sarsuela: La Tempestad, La bruja, El rey que rabió, La zarina, El tambor de granaderos, Las bravías, La revoltosa, La verbena de la Paloma, Las hijas de Zebedeo, El milagro de la Virgen, El duque de Gandía i Curro Vargas. Read the rest of this entry »

En el volum 6 de la Col•lecció “Compositors valencians”, publicada per Tritó en col•laboració amb la Generalitat Valenciana, s’ha publicat una simfonia inèdita de Josep Pons (1770-1818), i que s’ha classificat com a núm. 10 per tal de continuar la numeració del catàleg que ja fa anys varen iniciar Joám Trillo i José López-Calo.

L’edició d’aquesta simfonia en La major ha anat a càrrec de Josep Dolcet, qui en va localitzar el manuscrit a la Biblioteca Històrica de l’Ajuntament de Madrid, entre els fons procedents de l’antic Teatro de la Cruz.

Aquesta es va trobar junt amb altres obertures i simfonies del mateix Pons i de Sor (publicades i enregistrades), Pablo del Moral i Francisco Javier Moreno, com també Read the rest of this entry »

Ha aparegut el volum 7 de la Col•lecció “Compositors valencians”, publicada en col•laboració amb la Generalitat Valenciana, i que conté la Integral de la música de cambra dels germans Antonio i Joaquín Nicolás Ximénez Brufal, en una edició a càrrec del musicòleg valencià Miguel Ángel Picó Pascual.

Aquest investigador reconstrueix la biografia i l’entorn històric i familiar d’aquests dos compositors i violinistes que exerciren la seva activitat a la col•legiata d’Alacant però també a les corts i sales de concert de Madrid, Londres i París, com també les dels altres músics de la seva família.

L’edició inclou dotze obres, en partitura i particel•les incloses. Les sis sonates per a violí i baix continu de Nicolás Ximénez, compostes totalment en l’estil galant i rococó habitual de l’època post-barroca, foren publicades a Londres l’any 1772. Read the rest of this entry »

Internet ha facilitat l’accés a fonts digitalitzades de molts arxius i biblioteques del món, no obstant això i no només a Espanya queden molts fons inaccessibles a la xarxa però que es poden tenir en format llibre.

Aquest és el cas de Reglas de canto plano è de contrapunto è de canto de Organo, de Fernando Esteban, que, datada al 1375, constitueix una de les fonts teòriques essencials per als especialistes en la reconstrucció de la teoria i pensament musical espanyol.

Si bé aquesta edició en facsímil acompanyada de la trascripció mecanografiada va ser publicada fa més de 30 anys, té avui un valor únic ja que posa a la disposició de l’especialista un material poc accessible i de summe interès.

El treball obre amb un sintètic estudi introductori realitzat per la musicòloga Mª Pilar Escudero Garcia. La distribució del contingut (facsímil a les pàgines parells i trascripció a les senars) facilita la interpretació del contingut i proporciona al lector la possibilitat de contrastar la font original amb la seva interpretació.