Arxiu de la categoria Premsa

Èxit sonat a l’estrena de Your Story de Jesús Rueda

Escrit per Soledad Sánchez Bueno al March 28, 2014  |  Deixa un comentari

L’esperada estrena absoluta de Your Story, una de les últimes obres de Jesús Rueda, aclamada per crítica i públic.

A la crítica publicada aquest matí a EL PAÍS Juan Ángel Vela del Campo comenta:

“La competencia era dura ayer en el Auditorio. El estreno mundial de una obra de Jesús Rueda, arropado nada menos que por Eisler y Schoenberg, coincidía con Carmen Linares cantando en la sala de al lado El amor brujo, de Falla, y eso, qué quieren que les diga, tiene mucho tirón. Pero Rueda es mucho Rueda y su música no pasa desapercibida. Recuerdo con especial asombro la ópera —o más bien su primera parte— sobre Orfeo en 2006 en la Bienal de Venecia.

Dos años antes había recibido el Premio Nacional de Música. Su trabajo para este “fragmento” de lírica teatral fue magistral, pero, paradojas de la vida, no tuvo continuación. Bien es verdad que Rueda se toma su tiempo, pero en su caso la espera siempre vale la pena. No es el único caso de recreación rigurosa en un trabajo.

Rueda es mucho Rueda y su música no pasa desapercibida

Ayer, Your Story para flauta, clarinete, violín, violonchelo y piano, ofrecido como primicia mundial, fue una obra maestra de concentración y fantasía musical. Quince minutos nada más, pero qué quince minutos.

En unas declaraciones ofrecidas a la agencia EFE hace una década afirmó: “Valemos menos que el chocolate del loro”, refiriéndose a los compositores actuales. En unas manifestaciones recientes ha equiparado su música a un viaje, “a un trayecto a través del tiempo y del espacio. Un día sales de casa, decides ir a un concierto, y de repente…”.

Pues eso. Jesús Rueda Azcuaga nació en Madrid en 1961 y su talento musical es excepcional, como se pudo comprobar ayer. No se anda por las ramas. Siempre va a lo esencial. El Centro Nacional de Difusión Musical (CNDM) se ha apuntado un gran tanto con este encargo.

Rueda viaja, en efecto, con el sonido como equipaje, a través del tiempo y del espacio. Su tímbrica es deslumbrante, su fluidez no se queda atrás. Hay en su música ciencia y misterio, arquitectura y pasión contenida. El Ensemble de la Orquesta de Cadaqués lo entendió perfectamente y así pudimos disfrutar de una versión interpretativa de altos vuelos. ” [...]

Esperem durant els propers dies rebre altres bones critiques que facin honor a la gran trajectòria de  Jesús Rueda.

Llegendes del musical

Escrit per Redacción al November 24, 2013  |  Deixa un comentari

La Simfònica de Cobla i Corda de Catalunya, l’innovador projecte musical impulsat per l’empresa Metalquimia, presentarà el seu nou treball Llegendes del musical en un doble concert a la Sala Montsalvatge de l’Auditori de Girona els propers dies 29 i 30 de novembre. Com en anteriors edicions, s’havia previst un únic concert de presentació del disc, el dia 29 de novembre.

Davant de l’èxit de públic, amb les entrades pràcticament exhaurides a un mes del concert, s’ha decidit prorrogar-ho al dia 30, amb un segon concert.

Els assistents als dos concerts podran gaudir en directe de les peces musicals que integren el nou treball de La Simfònica de Cobla i Corda de Catalunya (SCCC), un CD doble on es repassen les llegendes del teatre musical i que compta, a més, amb la col•laboració de dues destacades veus del panorama musical català: les dels cantants Beth i Cris Juanico.

El disc, que es va enregistrar el passat mes de juliol a l’Auditori de Girona, inclou alguns dels temes més coneguts del teatre musical de Broadway, com Les Miserables, Cabaret, El Fantasma de l’Òpera i Grease, sense oblidar, però, el teatre musical de casa nostra, amb una petita pinzellada de les cançons del musical Flor de Nit, d’ Albert Guinovart, el compositor català per excel•lència d’aquest gènere.

La SCCC està integrada per 70 músics sota la direcció artística de Francesc Cassú, director de la cobla La Principal de la Bisbal; i la direcció tècnica de Jaume Lleixà, responsable de la coordinació artística de l’Orquestra de Cadaqués.

Les entrades es poden adquirir a les taquilles de l’Auditori de Girona o a través de la seva pàgina web.

Tot a punt per l’estrena mundial de Sky Disc

Escrit per Soledad Sánchez Bueno al September 30, 2013  |  Deixa un comentari

Resten poques hores perquè Sky Disc, l’òpera-oratori de Ramon Humet amb llibret de Rebecca Simpson, s’estreni al Buehnen Oper de Halle. Per ara, cal destacar l’important ressò que d’aquest esdeveniment s’està fent a la premsa nacional i internacional.

Es tracta d’un esdeveniment sense precedents per tractar-se de la primera obra escènica del jove compositor i que, a més, s’estrenarà fora del nostre país.

Els assajos van començar fa pocs dies -els nostres seguidors de facebook ja han pogut veure algunes imatges- i tan Ramon Humet com Rebecca Simpson, ja es troben treballant al costat de l’equip de producció.

Llibret delicat i intimista. ABC

En una recent entrevista realitzada per Ruth Prieto del prestigiós portal El compositor habla, Ramon Humet s’expressava sobre la seva obra amb aquestes paraules:

“Aquesta òpera és una obra  de grans dimensions, és una òpera-oratori, és la meva primera obra escènica. Escriure òpera és escriure per a teatre. Per a mi ha estat un repte, dues hores de música de gran format amb cor mixt, solistes i  orquestra simfònica, que m’han suposat dos anys de feina amb dedicació exclusiva per a la música, més un altre any de feina amb la llibretista. Però he de dir que ha estat i és també una il·lusió enorme, tot s’ha cuidat tant…”

Ahir, a l’ABC Cultural s’hi publicava una entrevista feta al compositor que ens ofereix detalls de l’obra i de la seva posada en marxa:

“Simpson, que ja coneixia la música d’Humet, no ho va dubtar gens a l’hora de trucar al compositor qui, després de llegir algun dels llibrets anteriors de l’escriptora i actriu («Juana», sobre Joana la Boja; «Tales of Liberation», sobre l’ocupació nazi a Dinamarca), es va sumar al projecte. «Rebecca té una manera d’escriure delicada. Fuig d’allò morbós, que és molt habitual en l’òpera, i va cap a la recerca dels sentiments més profunds dels personatges. Fa una aproximació intimista. I això m’agrada. No volia fer la meva primera òpera sobre qualsevol cosa», matisa el compositor.

Li desitgem a tot l’equip molt èxit, i per en Ramon la nostra admiració i el nostre afecte. Que sigui la primera de moltes òperes. El compositor habla.

Altres mitjans com Catalan Arts!, Beckmesser o Catalan Network, s’han fet ressò de la notícia, com no podia ser menys, donada la magnitud de la proposta creativa de Ramon Humet. L’expectativa creada entorn d’aquesta estrena que tindrà lloc el proper 2 d’octubre, serà recompensada i prometem oferir-vos algunes imatges de l’estrena quan ens sigui possible.

Benet Casablancas al món (segona part)

Escrit per Soledad Sánchez Bueno al June 25, 2013  |  Deixa un comentari

Seguint la proposta que vam iniciar la setmana passada en un post de este blog, us ressenyem alguns dels millors moments de la crítica recent al voltant de la figura de Benet Casablancas.

  • Sobre l’estrena de Encore for Arditti per New Juilliard Quartet als Estats Units

“Written as a tribute to the Arditti Quartet, this three-part piece features the virtuosity and idiosyncrasy of that ensemble. The dynamism and intense polyphonic density of the opening and closing sections contrast strongly with the elation of the central part.” Boletín del MomA

“In Mr. Casablancas’s case that means a slightly brash (if never truly harsh) language, offset by exuberant gestures that give his piece a celebratory spirit.” En New York Times

“Benet Casablancas es además de uno de los compositores más destacados de su generación, musicólogo y director académico del Conservatorio Superior de Música del Liceo. Formado musicalmente en Barcelona y Viena, ha recibido numerosos premios y ha estrenado obras suyas por todo el mundo, especialmente en Europa, Canadá, EE.UU., Japón y Latinoamérica. Será compositor en residencia de la Oquesta Sinfónica de Barcelona durante el periodo 2013 a 2015.”

Benet Casablancas al món (primera part)

Escrit per Soledad Sánchez Bueno al June 19, 2013  |  1 Comentari

Benet Casablancas ha aconseguit mantenir la seva presència en els espais escènics i la crítica internacional.  Els discos del segell Naxos parlen del compositor com “un dels compositors espanyols més destacats de la seva generació, la seva música, fermament arrelada en la gran tradició modernista i presidida per una radical independència estètica, és notable per la seva gran individualitat, rigor estructural i poder expressiu. Casablancas ha sabut desenvolupar un llenguatge que el distingeix allà on viatgen les seves obres, caracteritzat per la seva extraordinària riquesa de detalls, vivacitat rítmica, diferenciació tímbrica, virtuosisme instrumental i un llenguatge harmònic progressivament lluminós.

Als últims mesos una sèrie de mitjans han contribuït a plasmar en per escrit alguns aspectes de la seva dilatada carrera. Heus aquí alguns dels “millors moments” de la crítica recent al voltant de la figura de Benet Casablancas.

Aquesta primera és una entrevista realitzada per L’Avenc a l’octubre del 2012.

Hi ha una coincidència a dir que vostè passa un moment dolç, que ha assolit una maduresa artística i un gran reconeixement internacional.
És veritat que és un període molt intens, amb projectes engrescadors i celebracions importants, però també penso que això arriba després de molts anys de treballar.
He intentat donar sempre el millor de mi mateix, anar sempre més lluny, i mai no sents que hagis assolit els objectius que t’havies fixat –sempre et sents, almenys jo personalment, com un aprenent, i penses que és molt més important el que queda per fer que no el puguis haver fet. El més important és el que està per venir. Però, sí, són molts anys de feina, i vull creure que l’esforç d’intentar mantenir l’exigència en tot allò que fas –tant hi fa que siguin obres petites o projectes més ambiciosos– permet que puguis recollir-ne el fruit.
Hi ha un factor que, particularment, em fa molta il·lusió, i és que aquest reconeixement vingui dels mateixos intèrprets, molts d’ells de nivell altíssim, de casa nostra i de fora. El fet que músics excel·lents creguin en la teva música i assumeixin la responsabilitat de donar-la a conèixer, és el millor regal i és el que m’engresca més.

La música s’insereix en una cadena de comunicació que implica un receptor. La idea d’entotsolament, de recerca que no va més enllà d’un sector d’escollits, no ha respost mai a la meva sensibilitat.
A més, t’obliga a pujar encara més el llistó de l’autoexigència, perquè quan treballes amb músics d’aquest nivell penses que has de donar més, i busques encara més dintre teu. Aquesta és la meva manera de veure-ho: penses en el que estàs fent, en el que vols fer, i sempre et sembla que et quedes curt. La música és una recerca permanent.
D’aquí se’n desprèn també un cert grau de constant insatisfacció.
Stravinsky deia –no és pas per comparar-m’hi, però ho dic justament perquè ell és un dels grans mestres–que mai no s’escriu l’obra que un s’ha proposat escriure. Pot semblar una impostura, però tinc realment la sensació que cada vegada és més difícil fer una música de qualitat, i una música, a més, que vagi més enllà d’un mateix, que puguis oferir als teus conciutadans, capaç de transmetre algun tipus d’emoció o d’inquietud. O també de gaudi, per què no? Ho veig cada cop com una responsabilitat més gran.
Ha esmentat la necessitat d’arribar al públic: aquesta no sembla haver estat sempre una de les preocupacions de les avantguardes musicals i, en general, artístiques al segle XX.
Sí que és veritat que en algunes èpoques, posem als anys 60-70, hi havia alguns corrents que havien derivat en un cert hermetisme…
Per a mi ha estat sempre important donar veu a la necessitat interior, però alhora crec que la voluntat expressiva –per dir-ho en els termes del poeta Antoni Marí– té un destinatari. Però això no es pot confondre, com passa sovint, amb el fet de fer música pensant en l’èxit immediat, o que hagis de rebaixar els teus plantejaments…
Després d’un segle XX que avui tenim ja prou perspectiva per afirmar –tot i que alguns encara no se n’han adonat que ha estat un dels més rics, plurals, creatius i imaginatius de tota la història de la música, és important recordar que la música s’insereix en una cadena de comunicació que implica un receptor. I, per tant, la idea d’entotsolament, de recerca que no va més enllà d’un sector d’escollits, o d’una certa concepció, a vegades molt superficial i endogàmica, del que s’entendria per pensament o per recerca radical, no ha respost mai a la meva sensibilitat. Ara bé, sense confondre-ho amb un rebaixament dels plantejaments, perquè el llenguatge musical és tan ric, tan potent, que demana que se segueixi buscant i desenvolupant. Per tant, aquesta ambició, aquesta inquietud de recerca permanent, no ha d’afluixar en cap moment. I això, com hem dit, no està renyit amb la voluntat expressiva.
Vostè creix en una ciutat industrial, Sabadell, que almenys abans de la guerra havia tingut una gran puixança cultural. En quina mena de família neix?
La meva família es dedicava a la construcció: tenien una bòbila. El meu pare era mestre d’obres, i a casa, de petit, jo sempre veia plànols. Ell, per raó de la guerra, es va haver de posar a treballar de seguida, i no va poder estudiar per arquitecte, però en tot cas feia cases: la casa mateix on vivíem, per exemple. Quan era petit, el paisatge de Sabadell encara era ple de xemeneies, dels vapors tèxtils però també de les bòbiles, on es feien els maons, els totxos, les briques, les toves. I això, vulguis o no, m’ha marcat, en el sentit que la música, per a mi, és una construcció en el temps. Fins i tot hi comparteix la terminologia, amb l’arquitectura: es parla de la càrrega, de la composició… Això són coses que veus més tard, amb la perspectiva dels anys, però m’agrada pensar que aquest aspecte artesanal de construir, de fer edificis que s’aguantin i que tinguin un equilibri, pot tenir alguna cosa a veure amb les arrels familiars.
Sabadell sempre ha tingut un teixit cultural molt viu, com avui mateix podem palesar, especialment en el camp musical. Les dues branques de la família compartien la sensibilitat per la música, i ells em van animar a estudiar piano. No hi havia pròpiament una tradició musical, però sí uns interessos culturals i artístics, que expliquen probablement la meva trajectòria posterior.
Quina formació va tenir, al respecte?
Vaig començar a estudiar piano. Em sentia una mica estrany, perquè jo era l’únic noi de la classe que anava a música –els temps han canviat molt, sortosament.
A l’època de l’adolescència ho vaig deixar, fins que ho vaig reprendre per voluntat pròpia. I estic molt agraït a la professora Montserrat Busqué –una persona molt preocupada per la pedagogia–, que va ser la primera de les persones que em van ajudar. Més endavant vaig estudiar al Conservatori de Sabadell i al de Barcelona, sense deixar de buscar orientació per altres vies.
A l’època del batxillerat, a mi tant m’agradaven les lletres com les ciències, però recordo que una de les primeres influències artístiques va ser la pintura, potser fins i tot en més gran mesura que la música. Pintava amb força dedicació, i encara guardo alguns olis… I recordo com a gran xoc la primera visita amb els amics al Museu Picasso, i com em van impactar els dibuixos que Picasso feia en els blocs escolars, amb aquella inventiva desbordant.
En vaig quedar absolutament fascinat. Per tant, dins el vessant artístic, vaig explorar primer la pintura, que segueix sent una de les meves grans passions. Però també m’han interessat l’arquitectura, el cinema o la poesia. I, alhora, tenia també un interès per l’egiptologia i per l’astronomia: a Sabadell tenim una associació astronòmica molt important, de la qual sóc un dels socis antics, i amb la qual, ja posteriorment, quan van celebrar l’aniversari de l’observatori, vam fer l’estrena en els temps moderns de les sonates per a trio de William Herschel: la gent desconeixia que, a més de ser el descobridor del planeta Urà, ell era músic de professió. Sempre que he pogut he intentat desenvolupar aquests projectes transversals.
Tant és així que, en paral·lel a la seva formació musical va estudiar la carrera de filosofia.
Sí, ben bé perquè sentia com una necessitat tenir una base cultural més àmplia, un pòsit humanista, sabent, potser intuïtivament, que mai no em dedicaria a la filosofia, però com una necessitat de tenir més perspectiva de la que em podia donar l’estudi únicament musical. Això em va donar l’oportunitat de treballar amb mestres com Josep Calsamiglia, per esmentar-ne només un. Vaig tenir contacte amb un filòsof en el sentit ple de la paraula, i això va marcar la manera meva de fer; però llavors ja em vaig anar centrant en la música, amb una creixent intensitat.
Vostè estudia a la universitat en uns anys de molta agitació, en plena transició política després de la mort de Franco. Com viu aquell moment?
La política, la vida pública sempre m’han interessat, i tenia amics molt propers activament implicats en la política, però a l’estil antic: és a dir, entesa com un servei sense esperar res a canvi, per ideals i amb molt de risc. Després va anar canviant, per sort de tots, però en aquella època la política era molt heroica.
Per tant, com a ciutadà vivia amb intensitat els esdeveniments socials i polítics, però la meva vocació era aprofundir en el coneixement de la música: el meu viatge era més interior que altra cosa. I en aquell context, la veritat és que l’entrada a la universitat la vaig viure traumàticament, en tinc un record trist. Jo hi buscava coneixements, i no assemblees, vagues, “aprovats generals polítics”, ni corregudes perquè venia la policia… El record que en tinc és caòtic i, em sap greu dir-ho, decebedor. Jo volia entendre Hegel, i la universitat no m’ho donava, això. Per això he esmentat en Calsamiglia, perquè no només ell, però sobretot ell, et permetia connectar amb aquest esperit universitari de debò. Que no està aïllat de la societat, però que representa la reflexió, la recerca de la saviesa, el pensament il·lustrat, la cultura… Sovint ens trobàvem a casa seva, a la plaça Molina; li feia gràcia tenir un estudiant músic, potser perquè ell era cunyat del compositor Blancafort. I haver-lo tractat, per a mi, ja justifica el pas per la universitat.
És potser per això també que, en acabat, se’n va a Viena a estudiar música.
Jo notava que em calia anar a buscar els coneixements de música allà on hi havia una tradició de veritat i que no havia quedat truncada, d’una solidesa total, autèntica. A mesura que vaig anar estudiant música seriosament, vaig anar tenint clar que, sense desmerèixer el que teníem aquí, em calia anar a fora: necessitava, com l’aire que respirem, anar a fora.

Vaig anar a Viena, amb una ajuda de la Fundació Congrés de Cultura Catalana: va ser al 1982, l’any que en Monzó va anar a Nova York. Viena tenia una vida musical única i unes biblioteques meravelloses.
I me’n vaig anar a Viena, amb una sort enorme, perquè vaig rebre una ajuda de la Fundació Congrés de Cultura Catalana: va ser al 1982, l’any que en Quim Monzó va anar a Nova York i jo vaig marxar cap a Viena, on ja tenia alguns contactes i després de superar les proves corresponents. Hagués pogut anar a Londres o Nova York, però Viena tenia una vida musical única i unes biblioteques meravelloses amb tota la música, en partitures i en enregistraments: això està molt aviat dit! En el cas de Stravinsky, per exemple, hi havia l’enregistrament de totes les seves obres, gravades per ell, que podies escoltar en magnetòfons de bobina oberta. Jo necessitava això: estava assedegat de coneixements.
Diu que podia haver anat a Londres o a Nova York, però que va anar a Viena: era una tria deliberada?
Per a un músic, escollir Viena era una de les opcions naturals.
És cert que m’agrada molt Londres, és una ciutat on m’hi sento molt a gust, més que a Viena potser… Però sens dubte Viena ha estat una de les manifestacions màximes de cultura musical en molts moments de la història.
També en el segle XX, perquè la segona Escola de Viena n’és un dels seus referents més influents. Cal dir que en aquell moment, a Viena encara s’hi palpava la guerra freda, i hi podies reconstruir tot allò que havies llegit en Joseph Roth, un escriptor que estimo molt. Àustria tenia un punt de provincianisme –molt accentuat després de la guerra– que fa que t’adonis, quan has viscut allà, que Thomas Bernhard, als seus llibres, no exagera gaire… (lluïen els valsos però amagaven la Sezession). Precisament el meu mestre, Friedrich Cerha, que era amic de Bernhard, i amb qui va col·laborar, va haver de fer una feina enorme per donar a conèixer de nou el que abans havia estat un punt d’eclosió de l’avantguarda. Nosaltres pensem que és només aquí, que vam desconnectar, però allà la guerra es va acabar després i el trencament va ser tremend; el que passa és que la potència de la tradició era incomparable i per tant la van poder reconstruir amb un nivell d’excel·lència grandíssim, però amb un esforç del qual Cerha va ser un dels protagonistes.
Aquest va ser l’altre motiu per anar-hi: Cerha era una figura que va saltar al coneixement públic perquè va acabar l’òpera Lulú d’Alban Berg, però és també el fundador del conjunt orquestral Die Reihe, i és ell qui va acollir Ligeti quan aquest va escapar-se de Budapest, i qui va fer primeres audicions dels principals compositors del moment: Boulez, Messiaen i Ligeti, molt en particular.
Això a banda de la seva feina com a compositor. Per tant, era un personatge que reunia aquestes tres vessants: un gran coneixement de la música com a fet viu, pràctic (que l’ha dut a dirigir la Filharmònica de Berlín); un gran coneixement de la tradició, amb la seva formació amplíssima; i era a més un compositor molt interessant. Amb ell vam estudiar la música d’un gran nombre d’autors.

En el món del teatre, hom espera anar a veure un muntatge diferent, una obra nova, i en canvi el públic musical sembla que vulgui escoltar sempre la mateixa simfonia. Jo crec que és millor mantenir les orelles obertes
Cerha es va fer una reputació com a intèrpret de les obres d’Arnold Schönberg, Alban Berg i Anton Webern i és, doncs, prou coneguda la seva afinitat amb la segona Escola de Viena. Podem dir que aquesta és la tradició en què es va formar vostè?
Per descomptat, l’Escola de Viena és molt important, i les últimes obres de Stravinsky són en bona part un homenatge a Webern i a una relectura de l’Escola de Viena. Però allà, a la biblioteca, tenien totes les òperes de Benjamin Britten, que per a mi va ser un descobriment extraordinari!
Hi havia també el llegat de Brahms, on hi havia música anterior a Bach… Culturalment, Viena tenia una potència extraordinària, no només musical, també en el camp del pensament, la ciència, les arts…. La feina de l’artista es fa a partir d’un coneixement de l’ofici, que has de fer teu, i que has de passar pel teu sedàs i desplegar cap endavant, però aquest pas –no suficient però sí necessari–cal fer-ho partint d’un coneixement profundíssim del que els mestres anteriors han deixat com a llegat. En això l’experiència vienesa va ser determinant: poder escoltar avui la Filharmònica de Viena, poder-la comparar l’endemà amb la Filharmònica de Berlín… Podies anar cada dia a l’òpera amb entrades que costaven l’equivalent a mig euro, tot això et permetia conèixer una societat on la música ocupa amb naturalitat un lloc important al costat de les altres arts. Cosa que és molt allunyada de la realitat nostra, per cert.
Quan temps s’hi va estar, a Viena?
Sense interrupcions, només aquell curs 1982-83, però hi havia anat molt abans, i hi he seguit anant després. Va ser un any intensíssim, que vaig esprémer al màxim. Vaig fer molta feina d’arxiu, vaig recollir moltes partitures, algunes de les quals va estrenar després a Barcelona la gent del Teatre Lliure, d’autors com Franz Schreker i Nikolai Roslavets. Schreker era un compositor que, malauradament, molta gent va començar a conèixer quan va sortir aquella col·lecció de la Decca de la “Música degenerada”, però que a l’època tenia tant o més èxit que Richard Strauss en els països de parla alemanya. És d’una generació molt malmesa per la història. Però la seva música és excel·lent, i ha estat rehabilitada arreu. Pel que fa a Roslavets, és un compositor extraordinari, que va ser primer president de l’Associació de Compositors Soviètics després de la Revolució, i que de cop i volta va desaparèixer, com tants; el devien enviar a recollir cants populars en alguna república asiàtica. Era un músic excel·lent, que dibuixa un camí independent, entre l’últim Skriabin i l’Escola de Viena, interioritzant l’alè dels temps. Roslavets tenia la teoria, que jo podia subscriure, que si la música estava ben feta, i el poble tenia educació, el poble podia arribar a assolir el gaudi i el coneixement d’aquesta música: potser per això va caure en desgràcia.
Així doncs, vaig tornar de Viena carregat de música d’una sèrie d’autors extraordinaris. Duia tant material (eren obres que no s’havien reeditat, o estaven fora de  catàleg, o simplement eren manuscrits) i tenien tant volum, que vaig haver de llogar una part d’un camió TIR per transportar-lo. Això per a mi era Viena: un centre on hi havia la història a la teva disposició. Va ser un any intensíssim, que em va permetre també anar a Praga i a Budapest, per diversos projectes, conèixer Ligeti, i fer algunes presentacions de la meva música a Viena mateix.
Potser m’hi hauria hagut de quedar més temps –de fet vaig rebre propostes en aquest sentit– però em sentia molt de casa, i pensava que el que necessitava era assimilar tot allò, sedimentar-ho, i treballar al meu país. Però sempre hi he pogut retornar: fa uns anys em van dedicar un monogràfic al Musikverein, que va ser molt emocionant, i que comptà amb la presència de Cerha, que ja és molt gran, i la propera primavera hi tinc un nou concert.
Com es configura, a partir d’aquí, la seva música?
Hi ha una diferència en el terreny artístic respecte del 24 L’ENTREVISTA L’AVENÇ 383 OCTUBRE 2012 En el món del teatre, hom espera anar a veure un muntatge diferent, una obra nova, i en canvi el públic musical sembla que vulgui escoltar sempre la mateixa simfonia. Jo crec que és millor mantenir les orelles obertes’ científic: a vegades sembla que el paradigma és fer alguna cosa diferent de l’anterior. A mi no m’ha interessat mai la novetat per ella mateixa; m’ha preocupat abans que res conèixer la música, profundament: des de la música medieval als mestres de la modernitat, passant per Bach i el classicisme vienès, sense oblidar altres gèneres i tradicions.
Aquesta, per a mi, era la primera necessitat. ¿Com es pot escriure música sense conèixer-la? ¿Com es pot pensar a ser compositor sense conèixer a fons Ravel, Stravinsky, i tants i tants mestres? Per tant, aquest era el primer objectiu.
El segon objectiu era, evidentment, desenvolupar un llenguatge personal. I això es produeix en una època difícil, perquè hi havia un dirigisme i un sectarisme molt opressius. Quan ets jove ets molt vulnerable, i sents aquesta pressió d’haver d’escriure d’una determinada manera per ser més modern. En aquest període, la meva preocupació era aprofundir el coneixement del métier, que és una dimensió essencial, i molt difícil perquè la tradició musical és riquíssima, i de grandíssim nivell.
El segon punt rau, doncs, en desenvolupar unes eines que permetin que la teva sensibilitat es manifesti, i que es manifesti d’una forma que pugui ser extensiva a una audiència que tingui aquesta curiositat d’obrir-se a sensacions noves. Ho comparo amb el món de teatre: hom espera anar a veure un muntatge diferent, una obra nova, i en canvi el públic musical sembla que vulgui escoltar sempre la mateixa simfonia. Per contra, crec que és millor mantenir, com deien els meus amics finlandesos, les orelles obertes. Amb ganes de deixar-se subjugar per estímuls diferents. Bé, aquesta era la meva preocupació: desplegar unes eines pròpies per poder desenvolupar el meu llenguatge i la meva sensibilitat. I aquesta és la gran dificultat: mirar cap endavant però alhora cap a dintre d’un mateix, com m’encoratjà a fer Cerha en un text molt bonic que em va dedicar.
Però bé devia tenir un determinat punt de partida…
Quan ets encara un aprenent, cal tenir una base de partida; i l’Escola de Viena era un referent clar que va marcar molt la meva generació, com ho havia fet amb les precedents. I aquesta és una empremta que és palesa en les meves primeres obres, que considero de formació.
Però crec que amb els anys he desenvolupat unes preocupacions i unes característiques tècniques i expressives que ja són molt diferents. Sobretot perquè he pogut aprofundir en un aspecte que m’interessa molt, que és el color harmònic i la seva funció en relació a la forma i als processos tensionals, sense negligir la lògica motívica i els jocs rítmics.
Possiblement això derivi de les meves arrels mediterrànies, però en tot cas, després d’uns anys en que semblava haver-hi una actitud de tabula rasa que mai no he entès i en la qual mai no m’he sentit reconegut, m’ha semblat que és millor absorbir la tradició per poder projectar-la endavant. I sí que és veritat que en la tradició més recent de la música del segle XX, havia quedat sovint bandejada la qüestió harmònica. Sense renunciar al desenvolupament orgànic i coherència del discurs, la plasticitat dels motius i la sensualitat de so m’han interessat cada vegada més; i pensar que la música es pugui fer ressò i transmetre determinats tipus d’estats d’ànim, i que aquests puguin ser també jovials, humorístics, si vols.
Vostè ha publicat, precisament, un llibre sobre el sentit de l’humor a la música.
Sí, paral·lelament a l’elaboració del meu llibre sobre l’humor a la música, veia que en la música se’m manifestava un registre més lúdic.
Això va ser un tombant en la meva evolució, que es va produir cap a mitjan dels anys 1990. Penso que el primer període possiblement quedi ben representat per les Set escenes de Hamlet, que és una de les peces meves que s’ha interpretat més, i que per a mi un referent molt estimat.
A partir dels anys noranta, neix la sèrie dels Epigrames: el nom ja indica la concisió, l’agilitat, aquest punt ben humorat, depurant el discurs de tota retòrica, a vegades amb contrastos sobtats. Això em va ajudar a obrir un altre capítol: els Epigrames van rebre una empenta molt forta amb una obra que em va demanar la London Sinfonietta, que la va enregistrar; va ser un privilegi poder fer una obra per a ells, i va donar com a resultat els New Epigrams, són també un punt important en aquest segon període. I des d’uns anys ençà, des de mitjan de la dècada del 2000, he tingut una dedicació molt intensa a la música d’orquestra, fet que va acompanyat del desplegament d’un nou llenguatge i d’un nou vocabulari harmònic, més ampli, acolorit, sensual si vols, però sense renunciar a la lògica discursiva.
És una evolució que es nota també en altres col·legues –alguns d’ells molt destacats–, sobretot del món anglosaxó i dels països nòrdics, en part com a reacció a una certa música centreeuropea que ara ja em miro amb una mica de distància. Però aquesta és probablement la pregunta més difícil, perquè segurament no tinc la perspectiva suficient. M’han dit moltes vegades que la meva música té un punt de constructivista, i no conec cap músic tan constructivista com Johan Sebastian Bach, que m’emociona fins a les llàgrimes; és aquesta equació, la construcció d’un edifici sòlid, capaç però de transmetre emoció. Aquesta és possiblement l’aspiració màxima per a un músic, tal com ho veig.
Per què sempre acabem en Bach? No puc dir que em sorprengui, però m’agradaria que m’ho expliqués.
Jo sóc molt golafre en els meus gustos musicals, i tinc moltes passions: algunes amb els anys augmenten, altres minven, però totes finalment es poden sumar. Bach és un referent, perquè toca aquesta clau de què parlàvem: la força de la construcció en equilibri amb l’emoció.
Però podria contestar-te fent un joc de mans, amb un secret que els amics ja coneixen: jo a casa sempre tinc una cantata de Bach preparada per quan torno d’un concert: si, per la música mateix o per la interpretació, aquell concert no ha acabat d’anar bé, llavors escolto la cantata de Bach, la que sigui, i sembla que tot s’endreci i torni al seu lloc. Parlant més seriosament, penso que Bach evoca la gran qüestió kantiana, perquè hom diria que la seva música estableix les coordenades, les condicions de possibilitat de la música mateixa. O, si es vol dir amb les paraules de Webern, “en Bach hi és tot”.
Però tenim molts altres músics! Parlem de Bach, però també podríem fer-ho de Händel. Sovint es parla de la importància del contrapunt de Bach per entendre el Mozart madur o el Beethoven de les últimes obres, però sense el contrapunt diatònic, èpic, dels grans oratoris (Salomó, Hèrcules, Israel a Egipte) de Händel, tots dos serien també impensables. Tanmateix, Bach ha adquirit aquest valor de símbol. Cioran deia, fent una facècia, que Déu hauria d’estar molt agraït a Bach: i és que escoltant-lo, tots ens tornem creients.
Cal pensar que, al segle XIX i més tard, molta gent considerava encara que algunes de les obres de Bach eren més ciència de la música que no pròpiament música per gaudir-ne. De fet, Bach pertanyia a una Societat de Ciències Musicals que presidia Mitzler, on per entrar-hi havies de compondre un cànon elaboradíssim. Però això vol dir que l’equació entre estructura i emoció no és òbvia per a molta gent, que el troben molt intel·lectual: i quin gran creador no és un intel·lectual? Ara, també és veritat que si aquesta equació està mal cosida, pots sospitar que hi ha molta estructura i un punt de fredor, molt saber i poca inspiració, que em sembla que no és el cas de cap dels grans creadors. I Bach per a mi n’és un gran exemple, malgrat que encara hi ha gent que pensi que L’art de la fuga és una obra teòrica. Però cap músic fa una obra musical pensant que no sigui escoltada: és un oxímoron.
Els qui han escrit sobre vostè coincideixen absolutament en un punt: que la seva música té una personalitat, que hi ha un ADN Casablancas perfectament identificable. També, indefectiblement, parlen del vitalisme com una característica de la seva música.Aquest vitalisme, és una manifestació de la seva manera de ser?
Segurament. Però això jo no m’atreveixo a dir-ho, perquè també m’interessa molt l’aspecte contemplatiu que ens dóna la música, però també la pintura de Mark Rothko o la literatura de Nabokov. A mi m’agraden molt les memòries de Nabokov: hi ha un moment que parla dels boscos de bedolls, que recorda des de la distància de l’exili, amb una profunda nostàlgia i alhora amb una expressió contemplativa gairebé mística… I en música també es poden establir aquests paisatges musicals amplis, on sembla que el temps es detingui.
Aquesta és una de les preocupacions que intento desenvolupar amb les obres per a orquestra, de dimensions importants, de l’any 2000 ençà. N’hi ha una que s’inspira en un vers enigmàtic de Shakespeare, “the dark backward and abysm of time” (que Sagarra va traduir com “el fons negrenc de l’abisme del temps”). Per què, què vol dir “la part de darrere” del temps? Se n’han fet interpretacions molt diverses, fins i tot des del punt de vista de la física quàntica, però a mi m’interessava contrastar el sentit d’activitat amb uns paisatges gairebé extàtics, quiets, de temps fixat. Però de la música, se’m fa difícil parlar-ne amb paraules: aquesta és potser la seva gran virtut, i alhora un dels seus handicaps. De fet, Mendelssohn deia que la música és tan exacta, que no pot ser atrapada per la paraula.
Potser per això mateix vostè recorre sovint al símil visual.
Quan un fa música, pensa en imatges que són més aviat musicals, però que poden tenir també una dimensió visual. En canvi, i a diferència d’altres terrenys artístics, i això per a mi és el més essencial, el mateix transcurs del temps forma part de la matèria de la música. La música és temps viscut, i no té la corporeïtat de la pintura: la cinquena simfonia de Beethoven només existeix quan es toca, però fins i tot llavors existeix només esmicolada per fraccions de segon, perquè cada segon se’n va, i queda reduït a no res: i llavors només existeix en la nostra memòria. Per tant, la música exigeix un concurs actiu de l’oient perquè pugui tenir entitat. Això és el que explica la dificultat de la música, però alhora la seva potència enorme. Em sedueix aquesta capacitat que té la música de generar un món de sensacions absolutament apartat de la realitat ordinària. Però bé, suposo que el que acabes fent és natural que, d’alguna manera, respongui a la teva pròpia manera de fer.
En tot cas, quan s’ha interessat, des d’un punt de vista més teòric, per la música, com va fer en la tesi,ha recorregut a l’anàlisi iconogràfica.
Jo vaig fer una tesi sobre l’anàlisi musical, amb una metodologia podríem dir-ne pluridisciplinar, transversal, amb la qual es pogués establir algun tipus de paral·lelisme amb el llenguatge plàstic, relacionant, posem per cas, la tradició iconogràfica de la pietat gòtica i determinades figures cromàtiques que en la música de la passió són omnipresents, responent a la significació del text amb un determinat motiu musical. Així, quan el text parla del patiment i la mort, apareixen invariablement unes figures que poden ser tractades de forma diferent però que són idèntiques essencialment, de la mateixa manera que en la tradició iconogràfica la pietat respon a uns arquetips que reapareixen de mil maneres. Jo sóc un apassionat de Panofsky, i a la tesi intentava incorporar aquesta tradició iconogràfica, i posar de manifest que en música podem reconèixer un procés similar.
Així, quan es parla de la tradició pastoral, apareixen determinats instruments, determinades tonalitats, i això ens permet eixamplar les capes semàntiques del discurs. En el benentès que parlem a nivell de vocaulari musical, i acceptant que la música és un llenguatge sense significat, en el sentit que la música és abstracta i no és traduïble. Però sí que hi ha un funcionament lingüístic. Steiner ens parla d’aquesta paradoxa: és un llenguatge estrictament codificat que no significa res, pròpiament. Però en canvi hi ha un nus que es va reconeixent, de figures, de topoimusicals, que em sembla que tenen una capacitat d’enriquir la nostra percepció de l’obra que estem escoltant, similar a quan veus una pintura i pots identificar un instrument amb una corda trencada com un memento mori.
Dins de la meva tesi, hi ha un capítol dedicat a l’humor, que vol esbrinar si l’experiència antropològica de la comicitat té presència o no en la música, i com: per què fa riure, això? Per què ens sembla que aquest conjunt de Rossini és còmic? Era un tema del qual se’n parla molt, però el meu astorament va ser veure que no s’havia tractat mai globalment: hi havia alguns estudis específics sobre l’humor en l’últim Mozart o en Xostakovitx, però no una cartografia general i analítica dels seus mecanismes.
Vostè, que s’hi ha dedicat tant, no creu que encara ens falta molta pedagogia del fet musical?
La gent a qui els agrada el cinema o la pintura haurien de poder incorporar, de manera natural, el gaudi de la música. Però de la mateixa forma que no pots llegir La muntanya màgica de qualsevol manera, la música demana també una preparació. No parlem d’una aproximació intel·lectual, però l’empatia cal també esperonar-la; estem en una època en què no s’ha primat l’esforç, ni l’autoexigència.
Per apreciar les grans manifestacions musicals de qualsevol època, a la gent se li han de donar unes eines, però el més important és tenir una actitud oberta; llavors la música formaria part de la seva vida amb tota naturalitat.
Jo n’he fet molta, de divulgació, als indrets més diversos, i la resposta és entusiasta: poder escoltar per primer cop una simfonia de Brahms, però amb una mica de guia, és un goig. I això també m’ha marcat, quan he escrit llibres i articles, alguns d’ells a L’Avenç; i segueixo col·laborant amb la premsa, quan el temps m’ho permet.
És un exercici bonic, parlar de música per a persones sense cap preparació específica. Perquè nosaltres no escrivim per a compositors, ni per a músics, nosaltres escrivim per a la gent, pels melòmans, i no per als entesos.
Aquesta és l’actitud general, però?
A vegades, sembla que els circuits de l’avantguarda musical i els circuits de la vida musical convencional siguin cercles diferents; i no em sembla que sigui aquesta la millor dinàmica.
Jo crec que és bo que hi hagin festivals de música antiga, o festivals de música contemporània –que vol dir música d’avui, i punt, i que n’hi ha de molts tipus, per cert–, però en tot cas el públic que m’interessa és aquell que és capaç, com em va passar un cop a Suècia, d’anar a un concert, i trobar-se que la primera obra del programa és d’un compositor que no han sentit anomenar mai: aquell és el moment de la veritat! Després vindrà Beethoven i Stravinsky, però per començar hi ha una obra que és la teva, i tu penses “aquesta gent, com reaccionaran?” Em sembla que aquesta és la via de plena normalització musical, pensar en la gent que els agrada la música i amb els quals intentes compartir el que fas. Pensar en els melòmans, que cal no subestimar, i no en uns especialistes.
Ara, això no vol dir que hagis d’afluixar, de fet la meva música en cap cas es podria considerar una música senzilla, o simple, però tampoc no ho és l’art que més ens commou. El que passa és que la música del passat té un avantatge, i és que fa molt de temps que l’estem assimilant.
Hi ha, a més, allò que deia Italo Calvino: una obra clàssica és aquella que no acaba mai de dir tot el que ha de dir; Bach encara s’està fent, i l’Heroica de Beethoven, que és una convulsió en tots els ordres de la vida, encara no ha revelat tot el que conté. Doncs la música d’avui tampoc, i amb més motiu! La música s’ha de poder escoltar més d’una vegada, l’oient l’ha de poder tornar a escoltar, ha d’haver-hi un reconeixement, perquè si no el gaudi de l’aspecte sensorial és difícil. I a mi m’agrada aquest ideal de vida musical, on els melòmans tenen ganes que, a més dels Beethoven i Stravinky (bé, ja m’agradaria poder dir Stravinsky) de sempre, se’ls ofereixi la possibilitat de sentir el que fan els seus coetanis, que viuen al costat d’ells i que s’expressen de diferents maneres.
Recordo que els responsables del Festival de Músique  Contemporànies que feien el Macba i el CCCB explicaven que havien programat, de forma excepcional a Barcelona, autors coetanis com Steve Reich que eren habituals a les programacions de les grans ciutats europees o americanes.
Amb Reich hi vaig coincidir en una estrena, saps en quin context? El festival de música antiga d’Utrecht! També diré que vaig tenir l’honor de ser durant molt temps assessor del Festival de música antiga de la Fundació La Caixa, i que una vegada vam acollir l’única interpretació, aquell any, d’una obra de Stravinsky a Barcelona. La raó és senzilla: l’Orquestra del Segle XVIII de Frans Brüggen va incloure al seu programa Apol·lo i les muses. Era tota una paradoxa que l’única obra de Stravinsky tocada aquell any per una
orquestra a Barcelona fos en aquell festival! Això no diu gaire de la nostra vida musical, certament.
Jo crec en la música com una forma elevada de cultura, i ja sé que aquests són probablement termes políticament incorrectes. La cultura amb majúscules, que és una cosa apassionant, demana un esforç. Hi ha un aforisme de Goethe que, parlant de l’obra artística, diu –cito de memòria– que voler mediatitzar amb la paraula el que ja és, en sí mateix, una mediació de l’experiència és una il·lusió vana. És a dir, que si l’obra d’art ja és una “mitjancera de l’inefable”, voler-hi aplicar un segon nivell de lectura és una tasca inútil. Però Goethe afegeix que, si de l’energia que posem en aquest intent en resulta un major aprofundiment de la nostra experiència estètica, benvingut sigui aquest esforç. Em penso que no es pot dir millor.
I aquest esforç és bàsic: no es pots escoltar la Missa en si menor de Bach caminant pel carrer amb auriculars i en un format que a més retalla les freqüències; no, t’has d’asseure, durant una hora i mitja, i has de fer un acte personal de reflexió i de retrobament amb tu mateix, per tal d’interioritzar acuradament la seva “presència real”, perquè si no, no hauràs percebut plenament aquesta obra.
És un esforç, sí, i una inversió, perquè el gaudi que n’obtindràs és indescriptible. Potser no el primer dia, però sí el segon o el tercer. I gràcies a això podràs créixer. Però has de fer un acte molt conscient, i això vol dir temps: i aquest no sembla que sigui el ritme que se’ns vol imposar al segle XXI.
En tot cas, ara ja ens podem mirar la música del segle XX amb perspectiva històrica. Què en quedarà, sobretot?
Quedarà un segle d’una riquesa aclaparadora, com poques vegades, perquè s’accentua, i això és un fenomen històric, la diversitat, a més a més de la qualitat. A la postguerra del segle passat, podies identificar clarament unes escoles. Però això ha canviat. Jo diria que si alguna cosa de bo s’ha produït –i em sembla meravellós, tot i que encara hi ha qui no ho ha entès– és el que anomeno la caiguda del mur de Berlín, en aquest cas en el terreny estètic. Però aquest retrobament de la llibertat té també perills: ara que tot és possible, s’ha de fer el que cal fer. Canetti té un aforisme que diu: “El difícil és elegir amb encert el que no farem”. Però d’entrada, si no hi ha mur, és millor. I el que és molt positiu és que ha anat minvant aquell dirigisme, molt sectari –pensa que Boulez no considerava que Britten, un estricte coetani seu, fos un compositor contemporani, i que a Henze el van xiular ostentosament, i que de Janacek se’n parlava molt poc, pràcticament havia quedat oblidat fora de seu país. Una vegada, quan encara tenia aquest esperit més militant, vaig qüestionar en un fòrum l’etiqueta de “música contemporània”, en fer l’observació que els últims quartets de Xostakovitx són quinze anys més “contemporanis  que les Atmosphères de Ligeti. I que, per tant, calia anar en compte a l’hora d’emprar aquestes categories.
Doncs això va fer molt mal: hem patit molt aquesta mena de sectarisme estrany, l’aplicació mimètica del paradigma historicista de progrés i desenvolupament tècnic lineal quan jo crec que l’art es mou per altres paràmetres: és molt més actual el Rèquiem d’Ockeghem [del segle XV] que el 80% de la música que s’estrena avui, m’atreveixo a dir. Per què si realment ens interpel·la, de manera corprenedora, això vol dir que és actual. I molta música que s’estrena avui, per les raons que sigui, no ho aconsegueix. No voldria semblar provocador…
En tot cas, el benefici de la situació d’ara és precisament aquesta diversitat immensa. Jo crec que finalment hem après el que tots els grans compositors han sabut sempre, i és que finalment tot es redueix a una cosa ben senzilla, intentar fer la millor música de què siguem capaços. És una obvietat, però és així: el que fem ho hem de fer bé, perquè tenim darrere un llegat realment riquíssim.

Musicalment, el segle XX és d’una riquesa aclaparadora perquè s’accentua la pluralitat i la qualitat. Si alguna cosa de bo s’ha produït és la caiguda del mur de Berlín, també en el terreny estètic.
És també aquest el millor servei que podem fer a la nostra societat. I aquesta diversitat és, en si mateixa, un valor positiu. El punt negatiu és que això no derivi en una mena de postmodernisme on sembli que tot és vàlid, que no hi hagi una articulació d’aquests elements, que sigui una cosa absolutament eclèctica, que això a mi, per això que et deia del sentit orgànic que té tota obra artística veritablement gran, és una aspiració difícil però molt important, a la qual jo no podria renunciar.
Actualment està treballant en la composició d’una òpera, amb text de Rafael Argullol, titulada Io. El fin del mundo como una obra de arte, que s’estrenarà al Liceu la temporada 2014-15. Com l’està plantejant?
Jo observo la meva trajectòria com un desplegament calm, perquè crec que tot s’ha d’anar desenvolupant de la manera el més natural possible, tot i que això no és una cosa que un pugui predeterminar. Ho veig quan miro enrere i l’interpreto com una evolució progressiva, tranquil·la.
L’exploració dels aspectes més sensorials de la música, de l’harmonia i del timbre, m’han portat una i altra vegada al terreny simfònic. L’orquestra és, per la seva amplitud i possibilitats immenses, el mitjà on em sento més bé.
Quan algú em pregunta si no m’atreu la música amb mitjans electroacústics, responc que sens dubte, però el que passa és que l’orquestra és tan rica, que de moment en tinc prou!
Potser més endavant necessitaré una altra cosa. L’orquestra em fascina; amb ella pots treballar, i torno al símil pictòric, uns frescos enormes, uns murals immensos, i fer-ho amb la precisió i detallisme de l’orfebre, sense que això sigui una contradicció.
De fet, el tema dramàtic ja era molt present en les Set escenes de Hamlet. A Nova York se’n va fer una versió espectacular, a la Broadway, amb un actor de musicals, Chuck Cooper, com a narrador. D’altra banda, ja havia tractat en diferents moments textos poètics, de J.V. Foix, Martí i Pol, Joan Oliver i Josep-Ramon Bach, o d’autors com E.A.Poe, Paul Klee o Cees Noteboom. L’òpera és un repte extraordinari, que em fa molta il·lusió compartir amb Rafael Argullol, i em sento molt afortunat que se’ns hagi fet la confiança de posar en peu aquesta obra, perquè suma el vessant musical amb l’aspecte escènic, visual, dramàtic, i també amb l’elaboració poètica de les paraules. És un repte que també arriba d’una manera natural i en el seu moment. De fet, hi ha un altre projecte d’òpera, de temes japonesos, en un format més petit, que tinc aparcat des de fa molts anys. Però això no depèn només d’un.
En els últims quatre o cinc anys he tingut la fortuna d’atendre successius encàrrecs que m’han pres tot el temps, la major part de l’estranger, dels Estats Units, d’Anglaterra, d’Holanda, de Croàcia… És clar, això condiciona la teva pròpia agenda, i jo vaig lent, treballant. Però finalment el nostre projecte d’òpera ha trobat la llum, i ja hi estem treballant molt intensament, el llibret –que no és un llibret convencional– ja està tancat, l’equip artístic ja està definit i ja hi ha molta música escrita, i a partir d’ara em centraré de forma pràcticament absoluta en el treball de composició, que és una feina de dos anys com a mínim. Perquè una òpera és una gran arquitectura musical.
S’ajuda de les noves tecnologies per treballar-hi?
No sóc un fan incondicional de les noves tecnologies, penso que, com les antigues, estan en funció de les necessitats que tinguis i del resultat que puguis obtenir-ne. Jo utilitzo l’ordinador per poder fer les còpies en net que van a l’editor i als intèrprets, i en aquest sentit en faig un ús intens, però estrictament a nivell d’edició. Però abans hi ha l’etapa important, que és la del paper, llapis i goma.
Una de les obres que ha estrenat aquest estiu és un Sí a Montsalvatge, que és una picada d’ullet al Sí a Mompou del mateix Montsalvatge. No sé si en un camp com la música es pot parlar d’una tradició nacional catalana, però sí que m’agradaria saber com se situa vostè dins la tradició pròpia.
En la música, que té un caràcter molt abstracte, potser és més difícil que en altres disciplines poder establir criteris de territorialitat, de tradició, d’una manera inequívoca.
S’ha dit moltes vegades que la música és un llenguatge universal, i això ho crec fermament. Ara, has esmentat dos mestres, Mompou i Montsalvatge, i enguany s’estan commemorant també altres noms: un d’ells en particular, Toldrà, em sembla que és també un compositor de primera magnitud.
Tots ells formen part del millor de la nostra tradició, que potser no és pletòrica però que és molt valuosa, i els admiro enormement. I no només aquests: podríem parlar de Gerhard i seguir amb d’altres compositors sortosament vius que respecto i admiro molt també.
En el cas dels dos primers, vaig tenir la fortuna de poder-los tractar personalment. De Mompou en tinc un record meravellós, amb ell vaig poder treballar-hi quan preparava l’orquestració de cinc Cançons i danses que són a punt de publicar-se. Com és sabut ell té poca música d’orquestra i vaig tenir aquest atreviment.
A Montsalvatge també l’havia tractat, i és una personalitat per la qual tinc també molta estima. Quan em demanen de ferli un petit homenatge –que és una tradició molt musical, escriure peces per celebrar altres compositors– vaig acceptar encantat. I la picada d’ull d’aquest títol té una traducció musical, perquè la peça de Montsalvatge sobre Mompou juga tota l’estona amb la nota si, i és una manera molt enginyosa que el si afirmatiu faci present la figura de Mompou. Vaig intentar desenvolupar aquest aspecte –en un llenguatge molt diferent– en aquest «retrat de Montsalvatge amb Mompou al fons», que va estrenar Daniel Ligorio a la Biblioteca de Catalunya.
Ara bé, des del punt de vista del llenguatge musical, em moc en una línia molt diferent.
Montsalvatge, com el mateix Mompou, estava fascinat per la música francesa, mentre que Gerhard, i Manén abans, miraven més a la música alemanya. De Toldrà no es pot oblidar que va ser el qui va interpretar a la Península la primera integral dels quartets de corda de Beethoven amb el Quartet Renaixement, i per tant hi ha en ell uns elements centreeuropeus molt clars, encara que amb un perfum noucentist deliciós. La meva música, històricament, enllaçaria més amb la línia de Robert Gerhard, si bé entremig hi ha molta més música, generacions i noms que respecto molt.
Què ha de passar perquè un dia parlem de la música que es fa avui com ara parlem de Toldrà, de Gerhard, de Mompou o de Montsalvatge?
Aquest noms tan valuosos que formen el nostre patrimoni és important que els valorem, però també és important que els que tenen els mitjans per impulsar-ho tinguin en compte que l’art contemporani, i la música contemporània, són el patrimoni del futur. La música d’avui és el que d’aquí a dos dies serà el patrimoni de demà: ho serà si té la qualitat suficient i si ha estat prou incentivada com perquè arribi a manifestar-se d’acord amb el seu potencial.
El patrimoni, per a mi, és quelcom viu: quan s’estrena una obra, creix el patrimoni; n’hi ha que quedaran, n’hi ha que no, però l’important és que hi hagi els mecanismes que permetin que aflori la major riquesa possible.

Música d’orgue a Catalunya

Escrit per Bernat Cabré al February 15, 2012  |  2 comentaris

Fa prop de tres anys a l’editorial Tritó vam endegar una nova col·lecció de CDs amb la música d’orgue catalana com a protagonista i que, organitzada de manera cronològica des del segle xvi fins el xxi, ha d’arribar a constar de quatre volums. Fidels a la nostra línia editorial de recerca de repertoris inèdits i de recuperació de patrimoni, a cada un dels volums hem procurat fer-nos ressò de les nostres darreres publicacions fruit de l’estudi i investigació de diferents musicòlegs.

Ara, després de gairebé un any i mig de l’aparició del primer volum de la col·lecció, ens hem pogut fer ressò de la bona acollida a la crítica internacional. Així, doncs, el disc enregistrat a l’orgue de Cadaqués per Andrés Cea ha obtingut el «coup de coeur» que atorga com a màxima distinció la prestigiosa revista Magazine de l’orgue. El comentarista destaca la novetat i interès del repertori, i se’n meravella: «hom es demana com és possible que aquestes composicions no hagin arribat al nostre coneixement molt abans».

hom es demana com és possible que aquestes composicions no hagin arribat al nostre coneixement molt abans

Després de fer un petit repàs del contingut del disc i de remarcar allò que li sembla més destacable: la bellesa i la varietat rítmica de les gaitilles de Menalt i Baseia, la lluminositat i nostàlgia dels solos de corneta, la curiositat del registre d’«ocells» i, molt especialment, l’encant miniaturista de les quatre cançons catalanes de Martín i Coll; després, doncs, d’aquest repàs, el crític cau rendit al talent de l’organista: «cada pista d’aquest CD és, de part de l’intèrpret, una lliçó magistral, plena d’esperit, de «toucher», d’articulació, de llibertat, de sensibilitat i de vida».

Des de Tritó no podem fer més que congratular-nos per una recepció tan bona i sentir-nos legítimament orgullosos dels resultats assolits. Us convido, doncs, a escoltar una de les pistes del disc, no hi ha decepció possible: Vers partit de mà dreta de 3r to

hom es demana com és possible que aquestes composicions no hagin arribat al nostre coneixement molt abans

La Revista Musical Catalana inicia nova etapa

Escrit per Cristina Martí al September 1, 2011  |  2 comentaris

La Revista Musical Catalana inicia nova etapa aquest mes de setembre. La publicació històrica, fundada per l’Orfeó Català l’any 1904, renova la seva imatge gràfica amb un nou disseny i s’integra en les noves tecnologies amb la seva publicació en doble format: paper i digital, a més de la inauguració d’una pàgina web (activa a partir de setembre), i la seva introducció en les xarxes socials (Facebook i Twitter). La nova etapa de la Revista Musical Catalana respon a l’afany de renovació d’una publicació històrica, de línia editorial independent, en l’àmbit de la divulgació i l’estudi de la música catalana, que vol seguir essent referent en l’àmbit de la cultura catalana.

La Revista Musical Catalana s’adapta a les noves formes de comunicació passant al model bimestral de la revista (sis números anuals), tant en paper com en digital (format apte per tablets i IPad). D’altra banda també existirà una publicació diària en format web, que s’interrelacionarà amb les xarxes socials (Facebook i Twitter), en el qual es publicaran, amb caràcter d’actualitat, notícies, crítiques de concerts i seccions noves, complementàries a la publicació en paper. D’aquesta manera la Revista Musical Catalana podrà oferir al lector un seguiment continuat de la realitat musical catalana, tant en l’àmbit de l’activitat musical a Catalunya com en el seguiment de la trajectòria dels músics catalans.

D’altra banda, la Revista Musical Catalana revisa la seva línia editorial, per tal de complir el seu múltiple objectiu divulgatiu, reflexiu i de gaudi de la música, amb la inserció de nous apartats, dividits en quatre seccions diferenciades: actualitat, dossier, Ut musica (secció de recuperació de patrimoni i interrelació entre la música i les altres arts) i publicacions. La Revista Musical Catalana manté el seu ampli ventall d’interessos en l’àmbit de la música catalana, amb atenció especial a la música “culta” (antiga, clàssica, òpera, moderna i contemporània) però incloent la música tradicional, el jazz, la cançó d’autor, la dansa i la música experimental. Per aquest motiu la Revista Musical Catalana comptarà amb un equip de treball format per grans experts en l’àmbit del periodisme musical i de l’estudi de la música, així com amb un consell editorial independent format per noms tan destacats com els de Salvador Cardús, Benet Casablancas, Joan Guinjoan, Carles Guinovart, Joan Matabosch i Antoni Ros Marbà, entre d’altres.

La nova Revista Musical Catalana surt al carrer l’1 de setembre i estarà disponible en 800 punts de venda de tot el territori català i València, a un preu de 4 euros el número individual. La subscripció anual tindrà un preu global de 20 euros i la subscripció digital costarà 10 euros. També s’ofereix una subscripció combinada (paper i digital) per 25 euros. A més, es podrà accedir a la subscripció digital a través de la pàgina web de la revista www.revistamusical.cat, que estarà activa properament. Us avancem, també, que el 15 de setembre tindrà lloc una presentació pública per explicar totes aquestes novetats al sector musical i a la premsa.

Història de la Revista Musical Catalana
La Revista Musical Catalana va néixer l’any 1904 sota l’òrbita de la naixent Associació de l’Orfeó Català, com una publicació de caràcter musicològic i de divulgació de l’activitat musical que en aquells moments es portava a terme en l’àmbit català. L’any 1936 va patir els estralls de la Guerra Civil i va veure interrompuda la seva trajectòria. L’any 1984 el Consorci del Palau de la Música Catalana impulsa la represa de la publicació i, des de llavors, (amb dos períodes durant els quals va associar-se amb l’emissora Catalunya Música i, més tard, amb l’ESMUC) se n’han publicat 322 números (a juliol de 2011).

Al llarg d’aquests anys, s’han publicat més de 330 entrevistes –a primeres figures del món de la música, tant a nivell nacional com internacional– i hi han escrit articles més de 580 col·laboradors. Ha comptat amb firmes tan importants com les de Higini Anglès, Joan Lamote de Grignon, Miquel Llobet, Joan Manén, Lluís Maria Millet, Felip Pedrell, Joan Salvat, Albert Schweitzer, Cristòfol Taltabull i Amadeu Vives, entre d’altres, des del 1904 al 1936; i del 1984 al 2011, Jaume Aiats, Francesc Bonastre, Benet Casablancas, Salvador Cardús, Josep Casanovas, Jordi Cervelló, Narcís Comadira, Jaume Comellas, Miquel Desclot, Romà Escalas, Francesc Fontbona, Gerhard Grenzing, Joaquim Homs, Oriol Martorell, Ernest Lluch, Jordi Maluquer, Miquel Pujadó, Antoni Ros Marbà i Francesc Taverna-Bech, entre d’altres. L’any 1990 va rebre el Premi Nacional de Periodisme a la millor publicació periòdica temàtica, que atorga el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Informació: Revista Musical Catalana

La premsa de la música i la dansa es renova

Escrit per Soledad Sánchez Bueno al August 5, 2011  |  Deixa un comentari

Sembla mentida que a pesar de la difícil situació financera que assetja gran part del món, alguns projectes culturals arribin a veure la llum. Més meritori és encara si es tracta d’iniciatives culturals de l’àmbit editorial i més precisament de la premsa especialitzada del sector cultural. Durant els mesos de juliol i agost han vist la llum noves revistes dedicades a la difusió de la música i la dansa.

La revista DB (Danza Ballet) acaba de sortir del forn i és una de les poques revistes dedicada exclusivament a la dansa (clàssica i contemporània). El criteri editorial és plasmar en paper tots aquells continguts perennes (alguns en anglès i altres en castellà) reservant a la web les notícies i comentaris d’actualitat. Pensada a manera de fascicles col·leccionables i certa pretensió monogràfica, DB compta amb la col·laboració de reputats especialistes del món de la dansa. Es preveu que la seva aparició sigui quadrimestral.

La Porta Clàssica, publicació catalana escrita en català, es llança al món digital amb el primer número de la seva nova etapa. Sorgida fa dotze anys i després de set d’edició en paper va travessar una temporada d’exclusiva “virtualitat” mantenint-nos informats des de la seva web. Ara el seu equip editorial assumeix el repte de llançar-se al format digital millorant de manera considerable la seva aparença i mantenint el seu nivell crític.

Un especial esment mereix l’aparició d’una altra revista musical en català. El primer número de 440 clàssica va aparèixer el passat mes de juliol simultàniament en la seva versió digital i en paper, pel que podria dir-se que és una proposta innovadora i pionera. La seva aparença gràfica és impecable i manifesta una concepció digital (pensada sobre la pantalla i adaptada al paper, no a l’inrevés com és habitual). Els seus continguts van més enllà d’un mer interès divulgatiu, són concisos i procuren atendre a tots els successos rellevants de l’actualitat musical catalana.

Entre l’equip editorial apareixen professionals de primera línia com Lluis Gendrau (director editorial), el recentment nomenat director del Auditori de Barcelona, Oriol Pérez (conseller editorial), Marina Villacampa (cap de redacció) al costat del musicòleg de la nostra casa Josep Dolcet, la flautista Magdalena González, l’omnipresent Pere Andreu Jariod i el també col·laborador nostre Javier Pérez Senz per només esmentar-ne alguns.

Encara que la freqüència prevista pel grup editorial enderrock, al qual pertany 440Clàssica, és d’una publicació trimestral, tot i que a Tritó esperem que en el futur pròxim puguem comptar amb aparicions més freqüents.

Malgrat la difícil situació que amenaça a la cultura del nostre país, creiem fermament que les noves idees i el treball ben fet produiran èxits ben aviat.

Un Grammy per Jordi Savall

Escrit per Cristina Martí al February 15, 2011  |  Deixa un comentari

Jordi SavallEl musicòleg i director d’orquestra Jordi Savall ha guanyat el Grammy a la “Millor Actuació de Petit Format de gènere clàssic” per l’obra “Dinastia Borja. Església i Poder al Renaixement”.

L’obra que Savall va concebre en homenatge a la dinastia valenciana dels Borja s’ha imposat a les altres quatre candidates: “Ceremony and devotion, music for The Tudors”, de Harry Christophers i The Sixteen; “Trondheimsolistene, In Folk Style”, de Ovynd Gimse i Geir Inge Lotsberg; “Victoria: Lamentations of Jeremiah”, de Peter Philips i The Tallis Scholars; i “Eric Whitacre: Choral Music”, de Noel Edison.

Savall veu doncs reconegut el seu treball amb la formació Hespèrion XXI i La Capella Reial de Catalunya, que integren Pascal Bertin, Daniele Carnovich, Lior Elmalich, Montserrat Figueras, Driss El Maloumi, Marc Mauillon, Lluís Vilamajó, Furio Zanasi, Josep Piera i Francisco Rojas.

Font: Diario digital siglo XXI

Ara Malikian presenta el seu darrer disc

Escrit per Marcel Soleda al November 23, 2010  |  Deixa un comentari

Ara_malikian_violin_concertoDesprés de la inicial magnífica acollida del seu darrer treball discogràfic, tant de crítica com de públic, Ara Malikian presenta el disc “Spanish Romantic Violin Concertos” a la FNAC de València el proper divendres.

El disc inclou dos extraordinaris concerts per a violí dels compositors Tomás Bretón i Jesús de Monasterio, concerts que varen compondre a l’ombra de Pablo Sarasate. Les dues obres són molt representatives de la influència del simfonisme centreeuropeu a Espanya. Els concerts han estat enregistrats per primera vegada.

Pots escoltar-los a continuació…

Més informació a: www.fnac.com i www.laguiago.com

Gènesi i presentació multimèdia de l’òpera Hypermusic Prologue

Escrit per Leticia Martin al November 23, 2009  |  Deixa un comentari

Els models de Randall-Sundrum d’unificació de les forces fonamentals mitjançant una cinquena dimensió espacial, exposats al gran públic en el llibre de Lisa Randall Warped Passages, són a la base d’aquest projecte singular d’intercomunicació entre ciència, música i art.

L’estreta col·laboració entre compositor i llibretista ha fet d’Hypermusic Prologue una genuïna exploració musical de models físics que intenten descriure i/o explicar la realitat última de la matèria. La combinació de la veu, els instruments, les tècniques electròniques en temps real i una escenografia tornassolada i vibrant, estableix una correspondència metafòrica entre espais físics imaginats i el món sonor de la creació musical, i fa possible que, com a públic, compartim amb la Soprano -física/compositora- l’emocionant aventura d’anar a la recerca i descobrir un nou i sorprenent univers.

La presentació de l’òpera tindrà lloc el dimecres 25 de novembre de 2009 a les 13h. a l’Antiga Sala de Graus de la Facultat de Física U.B.

Hypermusic Prologue i Hèctor Parra a Accents

Escrit per Leticia Martin al May 6, 2009  |  Deixa un comentari

El número 38 de la revista Accents que publica l’Ensemble Intercontemporain està dedicat a l’òpera Hypermusic Prologue d’Hèctor Parra.

Hypermusic Prologue és un projecte d’intercomunicació únic entre ciència, música i art. Explora la forma tradicional de l’òpera per generar una expressió dramàtica per al segle XXI, les seves idees i els seus processos creatius, incloent-hi recents investigacions en física i els seus paral·lelismes en música i art.

La protagonista, una compositora i científic, experimenta una profunda tensió entre el seu “amor terrenal” i la seva “passió pel coneixement”. Aquesta tensió es desenvolupa dramàticament a través de l’experiència limitada espaialment i temporal amb el seu amant i el seu convenciment que hi ha un món més gran per a ser explorat.

Aquesta òpera és una oportunitat d’impulsar la cerca de maneres més expressives del drama i les possibilitats musicals. El seu objectiu és trobar connexions estructurals estètiques a través del so entre la més abstracta de les arts – la música – amb els més elevats conceptes de teòrica física que Lisa Randall i d’altres han investigat. Desitgem que el resultat sigui una fascinant i novedosa experiència creativa.

La revista és de franc i es pot descarregar aquí.

Hèctor Parra, Premi Tendències al creador emergent

Escrit per Leticia Martin al February 5, 2009  |  Deixa un comentari

El compositor Hèctor Parra (Barcelona, 1976) ha començat amb força l’any 2009, que el confirmarà com a un dels compositors espanyols més importants del panorama internacional. El passat dia 19 de gener va rebre el Premi Tendencies al més destacat Creador emergent de Catalunya,  atorgat per l’edició catalana del diari El Mundo.

Aquest premi va resultar emocionant per al compositor sobre tot per ser un reconeixement a la seva ciutat natal a la seva tasca, que fins ara havia estat més present a d’altres països. Una bona mostra de l’interès que aquest compositor està despertant és la programació al Liceu de la seva òpera Hypermusic Prologue, sens dubte la seva obra més ambiciosa fins al moment. És una òpera amb llibret de la físic americana Lisa Randall, encarregada per l’Ensemble Intercontemporain de París, que s’estrenarà a l’esmentada ciutat al Festival Agora abans d’arribar al teatre de Barcelona.

Madrid ha estat també l’escenari d’un concert amb obres d’Hèctor Parra en els darrers dies. Dins del cicle Musicadhoy l’Ensemble Recherche va interpretar les seves obres Abîme- Antigona IV, Piano Trio nº1: Wortschatten i String Trio. Aquestes obres han estat enregistrades pel mateix ensemble en un disc monogràfic produït pel segell austríac Kairos, en col·laboració amb Caja Madrid.

La Filmoteca presenta “Música per a cinema”, de Joan Pineda

Escrit per Leticia Martin al January 29, 2009  |  Deixa un comentari

La Filmoteca de Catalunya i Tritó edicions presentaran, el proper dilluns, 2 de febrer, a les 19:30 hores,  a la sala d’Actes del Palau Marc (Rambla Santa Mònica 8, Barcelona) el disc Joan Pineda a la Filmoteca: Música per a cinema. L’acte de presentació anirà a càrrec de Josep Lluís i Falcó, professor de la UB i especialista en cinema i música,  Roc Villas, director de la Filmoteca i Llorenç Caballero, director de Tritó Edicions i, comptarà amb la participació de Joan Pineda.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

El doble CD Joan Pineda a la Filmoteca. Música per a cinema, és una mostra dels temes que el músic ha composat per a piano al llarg dels anys per acompanyar la projecció de films muts a la Filmoteca de Catalunya.  Aquest extens recull de dues hores de gravació inclou 41 temes corresponents a 31 títols clàssics, entre els que es poden citar, a tall d’exemple  The Phantom of the Opera (Rupert Julian, 1925); Broken Blossoms (David W. Griffith, 1919) o Easy Virtue (Alfred Hitchcock, 1928).

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

Joan Pineda i Sirvent va estudiar al Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona, i tot i que la seva professió és la de metge, ha aconseguit gran prestigi nacional i internacional com a músic per a cinema, molt especialment en la creació de partitures per a cinema mut. Ha estat col•laborador habitual en emissions radiofòniques: el 1960 debutà a Radio Barcelona amb el programa “Cine sin imágenes” i les seves intervencions a Ràdio Nacional de España i Ràdio 4, li va permetre difondre la música cinematogràfica. Pineda ha estat també l’autor de diverses partitures per a cine sonor, com “La otra imagen” (Antoni Ribas, 1973), “La respuesta / M’enterro en els fonaments” (Josep Ma. Forn, 1975), “La muerte del escorpión” (Gonzalo Herralde, 1976), o “Alícia a l’Espanya de les Meravelles” (Jordi Feliu, 1979).

La seva tasca ha estat reconeguda amb diversos premis, entre els que destaquen el Premi per votació popular a la XXV Setmana Internacional de Cinema de Barcelona (1983); Premi Centre d’Investigacions Film-Història de la UB (1990); Premi Sant Jordi (1992); Premi Altaveu (Sant Boi de Llobregat) (1995) i el Premi Quadern de Música en l’àmbit català (Fundació Amics de les Arts i de les Lletres de Sabadell) (1995).

Solfa la Redonda, a Radio Nacional de España

Escrit per Marcel Soleda al January 20, 2009  |  Deixa un comentari

El passat divendres 9 de gener l’actor Tristán Ulloa va oferir una entrevista al programa “España directo” de Mamen Asencio, a Radio Nacional d’España. A l’entrevista el protagonista de títols com Lucía y el sexo, After o Mataharis presenta el conte História de Babar dins de la col·lecció en castellà Solfa la Redonda.

L’entrevista, de sis minuts de durada, no està disponible al podcast del programa però us l’oferim a continuació.

España directo, Radio Nacional de España

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

.

Ramon Humet guanyador del Premi Ciutat de Tarragona

Escrit per Leticia Martin al December 19, 2008  |  Deixa un comentari

La partitura Gagaku de Ramon Humet ha estat escollida guanyadora del XVI Premi Internacional de Composició Musical Ciutat de Tarragona. Així ho ha decidit el jurat després d’examinar les 32 partitures presentades al certamen en aquesta edició.

Aquest premi, organizat per l’Ajuntament de Tarragona i patrocinat per Repsol YPF i RNE està dotat de 12.000 euros.

Gagaku, de 12 minuts de durada, està dedicada amb gratitut i admiració al mestre Joan Guinjoan. El jurat estava format pels músics Tomás Marco, Hèctor Parra, Vincent Paulet, Yves Prin, Zuriñe Gerenabarrena, Jean Pierre Dupuy i J. Mª Mestres-Quadreny. L’obra guanyadora serà estrenada al llarg de l’any 2009 per l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya.

En el currículum de Ramón Humet destaquen premis com el Oliver Messiaen de la Orquestra Simfònica de Montreal, el Premi Reina Sofía de Composició i el Premi Joaquín Rodrigo-Villa de Madrid. Ha realitzat encàrrecs per al Festival Òpera de Butxaca i l’Ensemble Residencias entre d’altres.

Entre els seus pròxims projectes destaquen tres encàrrecs, un simfònic per a la JONC (Jove Orquestra Nacional de Catalunya), un de cambra per al Festival Nous Sons (Dúo Oriol Aymat – Sílvia Vidal) i un encàrrec de la Fundació Caixa Catalunya per al pianista Alberto Rosado.

Llegit al Diari de Tarragona i www.mundoclasico.com. Més informació a www.docenotas.es i www.catradio.cat

Entrevista a Lisa Randall

Escrit per Marcel Soleda al December 15, 2008  |  Deixa un comentari

Publicat ahir al The Boston Globe, una entrevista amb la científica americana Lisa Randall sobre el seu projecte actual més mediàtic: la creació d’una òpera titulada Hypermusic Prologue, d’Hèctor Parra.

Fes clic per a llegir l’entrevista completa… (en anglès)

Javier Riba, a Catalunya Ràdio

Escrit per Marcel Soleda al December 12, 2008  |  Deixa un comentari

El passat dimarts 9 de desembre el guitarrista Javier Riba va ser al programa Blog de nit, a Catalunya Ràdio, dirigit per Pere Andreu Jariod. L’entrevista era en ocasió de la recent edició del seu disc La guitarra soñada en el que interpreta diferents obres d’Isaac Albèniz amb els seus propis arranjaments per a guitarra.

Podeu recuperar-la a continuació…

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

Hèctor Parra i Lisa Randall: Hypermusic Prologue

Escrit per Leticia Martin al December 9, 2008  |  2 comentaris

A principis del 2008 el congrés DLD (Digital, Live, Design) de Munich va acollir una presentació de la música del compositor Hèctor Parra. Aquesta és una trobada de rellevància internacional i una de les més interessants del món, per les seves aportacions del disseny digital i interaccions entre art, ciència i tecnologia, i per la presència en les seves conferències de tots els protagonistes d’aquestes noves relacions entorn a la creativitat.

Hèctor Parra, que va ser l’ únic espanyol present al congrès, va participar juntament amb l’artista Matthew Ritchie, la empresària i mecenes de l’ art Francesca von Habsburg, i la físico-teòrica Lisa Randall, científica amb la que el compositor català ha establert una col·laboració pel projecte d’ una òpera de cambra titulada Hypermusic Prologue.

A continuació podeu recuperar-ne els moments més interessants.

Get the Flash Player to see this content.

La Tierra de Jesús Rueda, a Noticias Cuatro

Escrit per Marcel Soleda al December 3, 2008  |  1 Comentari

La setmana pasada vam poder veure a Noticias Cuatro el reportatge dels assajos de La Tierra, de Jesús Rueda, per part de la ONE (Orquesta Nacional de España). Hi intervenen el director y realitzador de l’encàrrec, Pedro Halffter, a més del propi compositor.

Podeu sentir-la de nou a continuació…

La Tierra.mp3

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

Pàgina 1 de 3123
 

Sobre nosaltres
Botigues i distribuïdors
 
Licencia de Creative Commons
Tritó S.L. - Enamorats, 35-37, baixos - 08013 Barcelona (España)
Telèfon: 933 426 175 - Horari: Dilluns a divendres (9:00 - 18:00)
Payment methods
Mètodes de pagament:
Segell de confiança Trustwave
Certificat per: