Articles etiquetats Benet Casablancas

Benet Casablancas ens porta al cinema

Escrit per Soledad Sánchez Bueno al April 7, 2014  |  Deixa un comentari

La Filmoteca de Catalunya juntament amb l’Auditori de Barcelona han programat aquesta atractiva proposta en la qual música i cinema es vinculen mitjançant el discurs de Benet Casablancas.

la Filmoteca se suma d’ aquesta manera a les activitats vinculades a la residència del compositor per a la temporada 2013-2014 de l’Auditori, oferint el cicle Benet Casablancas : la música al cinema.
Les sessions tindran lloc entre els dies 9 i 27 d’abril i sumaran un total de vuit films seleccionats i analitzats pel compositor .

Cal destacar que la banda sonora de dos dels documentals inclosos tenen signatura del mateix Casablancas. Es tracta de “Desvío nooteboom” (2013) i “Miquel Batllori, l’agudesa d’un savi” (2012).

La sessió inaugural serà el dia 9 , a les 20 h, i consistirà en una classe magistral de Benet Casablancas sobre música i cinema i de la projecció de ” Vétigo” d’Alfred Hitchcock (1958).

Sens dubte serà una bona ocasió per conèixer més de cinema i arpopar-nos a la concepció artística d’un dels compositors més representatius de l’àmbit de la música contemporània a Espanya.

L’agenda de Benet Casablancas, completa fins al 2016

Escrit per Soledad Sánchez Bueno al July 2, 2013  |  Deixa un comentari


La figura de Benet Casablancas està absolutament consolidada a nivell internacional. La seva obra és freqüentment interpretada en escenaris tot el món.

Des de 2013 i fins 2015 serà compositor en residència de l’Auditori-OBC a Barcelona. La temporada 2013 comença amb un Retrat d’artista dedicat al compositor.

També hi ha previstos estrenes de les seves obres en estats Units. Aquí us fem un resum dels propers esdeveniments:

17 de julio de 2013 Spectrum (New York City): Impromptu. José Menor, piano

18 de julio de 2013 Spectrum (New York City): Tres Haiku. José Menor, piano

11, 12 y 13 de octubre 2013. Auditori de Barcelona: The Dark backward of Time. ORQUESTRA SIMFÒNICA DE BARCELONA I NACIONAL DE CATALUNYA (OBC).Andrew Gourlay, director. Leticia Moreno, violí

30 y 31 de mayo, 1 de junio 2014, Auditori de Barcelona: Three epigrams. ORQUESTRA SIMFÒNICA DE BARCELONA i NACIONAL DE CATALUNYA (OBC)Pablo González, directorRenaud Capuçon, violí

Benet Casablancas al món (segona part)

Escrit per Soledad Sánchez Bueno al June 25, 2013  |  Deixa un comentari

Seguint la proposta que vam iniciar la setmana passada en un post de este blog, us ressenyem alguns dels millors moments de la crítica recent al voltant de la figura de Benet Casablancas.

  • Sobre l’estrena de Encore for Arditti per New Juilliard Quartet als Estats Units

“Written as a tribute to the Arditti Quartet, this three-part piece features the virtuosity and idiosyncrasy of that ensemble. The dynamism and intense polyphonic density of the opening and closing sections contrast strongly with the elation of the central part.” Boletín del MomA

“In Mr. Casablancas’s case that means a slightly brash (if never truly harsh) language, offset by exuberant gestures that give his piece a celebratory spirit.” En New York Times

“Benet Casablancas es además de uno de los compositores más destacados de su generación, musicólogo y director académico del Conservatorio Superior de Música del Liceo. Formado musicalmente en Barcelona y Viena, ha recibido numerosos premios y ha estrenado obras suyas por todo el mundo, especialmente en Europa, Canadá, EE.UU., Japón y Latinoamérica. Será compositor en residencia de la Oquesta Sinfónica de Barcelona durante el periodo 2013 a 2015.”

Benet Casablancas al món (primera part)

Escrit per Soledad Sánchez Bueno al June 19, 2013  |  1 Comentari

Benet Casablancas ha aconseguit mantenir la seva presència en els espais escènics i la crítica internacional.  Els discos del segell Naxos parlen del compositor com “un dels compositors espanyols més destacats de la seva generació, la seva música, fermament arrelada en la gran tradició modernista i presidida per una radical independència estètica, és notable per la seva gran individualitat, rigor estructural i poder expressiu. Casablancas ha sabut desenvolupar un llenguatge que el distingeix allà on viatgen les seves obres, caracteritzat per la seva extraordinària riquesa de detalls, vivacitat rítmica, diferenciació tímbrica, virtuosisme instrumental i un llenguatge harmònic progressivament lluminós.

Als últims mesos una sèrie de mitjans han contribuït a plasmar en per escrit alguns aspectes de la seva dilatada carrera. Heus aquí alguns dels “millors moments” de la crítica recent al voltant de la figura de Benet Casablancas.

Aquesta primera és una entrevista realitzada per L’Avenc a l’octubre del 2012.

Hi ha una coincidència a dir que vostè passa un moment dolç, que ha assolit una maduresa artística i un gran reconeixement internacional.
És veritat que és un període molt intens, amb projectes engrescadors i celebracions importants, però també penso que això arriba després de molts anys de treballar.
He intentat donar sempre el millor de mi mateix, anar sempre més lluny, i mai no sents que hagis assolit els objectius que t’havies fixat –sempre et sents, almenys jo personalment, com un aprenent, i penses que és molt més important el que queda per fer que no el puguis haver fet. El més important és el que està per venir. Però, sí, són molts anys de feina, i vull creure que l’esforç d’intentar mantenir l’exigència en tot allò que fas –tant hi fa que siguin obres petites o projectes més ambiciosos– permet que puguis recollir-ne el fruit.
Hi ha un factor que, particularment, em fa molta il·lusió, i és que aquest reconeixement vingui dels mateixos intèrprets, molts d’ells de nivell altíssim, de casa nostra i de fora. El fet que músics excel·lents creguin en la teva música i assumeixin la responsabilitat de donar-la a conèixer, és el millor regal i és el que m’engresca més.

La música s’insereix en una cadena de comunicació que implica un receptor. La idea d’entotsolament, de recerca que no va més enllà d’un sector d’escollits, no ha respost mai a la meva sensibilitat.
A més, t’obliga a pujar encara més el llistó de l’autoexigència, perquè quan treballes amb músics d’aquest nivell penses que has de donar més, i busques encara més dintre teu. Aquesta és la meva manera de veure-ho: penses en el que estàs fent, en el que vols fer, i sempre et sembla que et quedes curt. La música és una recerca permanent.
D’aquí se’n desprèn també un cert grau de constant insatisfacció.
Stravinsky deia –no és pas per comparar-m’hi, però ho dic justament perquè ell és un dels grans mestres–que mai no s’escriu l’obra que un s’ha proposat escriure. Pot semblar una impostura, però tinc realment la sensació que cada vegada és més difícil fer una música de qualitat, i una música, a més, que vagi més enllà d’un mateix, que puguis oferir als teus conciutadans, capaç de transmetre algun tipus d’emoció o d’inquietud. O també de gaudi, per què no? Ho veig cada cop com una responsabilitat més gran.
Ha esmentat la necessitat d’arribar al públic: aquesta no sembla haver estat sempre una de les preocupacions de les avantguardes musicals i, en general, artístiques al segle XX.
Sí que és veritat que en algunes èpoques, posem als anys 60-70, hi havia alguns corrents que havien derivat en un cert hermetisme…
Per a mi ha estat sempre important donar veu a la necessitat interior, però alhora crec que la voluntat expressiva –per dir-ho en els termes del poeta Antoni Marí– té un destinatari. Però això no es pot confondre, com passa sovint, amb el fet de fer música pensant en l’èxit immediat, o que hagis de rebaixar els teus plantejaments…
Després d’un segle XX que avui tenim ja prou perspectiva per afirmar –tot i que alguns encara no se n’han adonat que ha estat un dels més rics, plurals, creatius i imaginatius de tota la història de la música, és important recordar que la música s’insereix en una cadena de comunicació que implica un receptor. I, per tant, la idea d’entotsolament, de recerca que no va més enllà d’un sector d’escollits, o d’una certa concepció, a vegades molt superficial i endogàmica, del que s’entendria per pensament o per recerca radical, no ha respost mai a la meva sensibilitat. Ara bé, sense confondre-ho amb un rebaixament dels plantejaments, perquè el llenguatge musical és tan ric, tan potent, que demana que se segueixi buscant i desenvolupant. Per tant, aquesta ambició, aquesta inquietud de recerca permanent, no ha d’afluixar en cap moment. I això, com hem dit, no està renyit amb la voluntat expressiva.
Vostè creix en una ciutat industrial, Sabadell, que almenys abans de la guerra havia tingut una gran puixança cultural. En quina mena de família neix?
La meva família es dedicava a la construcció: tenien una bòbila. El meu pare era mestre d’obres, i a casa, de petit, jo sempre veia plànols. Ell, per raó de la guerra, es va haver de posar a treballar de seguida, i no va poder estudiar per arquitecte, però en tot cas feia cases: la casa mateix on vivíem, per exemple. Quan era petit, el paisatge de Sabadell encara era ple de xemeneies, dels vapors tèxtils però també de les bòbiles, on es feien els maons, els totxos, les briques, les toves. I això, vulguis o no, m’ha marcat, en el sentit que la música, per a mi, és una construcció en el temps. Fins i tot hi comparteix la terminologia, amb l’arquitectura: es parla de la càrrega, de la composició… Això són coses que veus més tard, amb la perspectiva dels anys, però m’agrada pensar que aquest aspecte artesanal de construir, de fer edificis que s’aguantin i que tinguin un equilibri, pot tenir alguna cosa a veure amb les arrels familiars.
Sabadell sempre ha tingut un teixit cultural molt viu, com avui mateix podem palesar, especialment en el camp musical. Les dues branques de la família compartien la sensibilitat per la música, i ells em van animar a estudiar piano. No hi havia pròpiament una tradició musical, però sí uns interessos culturals i artístics, que expliquen probablement la meva trajectòria posterior.
Quina formació va tenir, al respecte?
Vaig començar a estudiar piano. Em sentia una mica estrany, perquè jo era l’únic noi de la classe que anava a música –els temps han canviat molt, sortosament.
A l’època de l’adolescència ho vaig deixar, fins que ho vaig reprendre per voluntat pròpia. I estic molt agraït a la professora Montserrat Busqué –una persona molt preocupada per la pedagogia–, que va ser la primera de les persones que em van ajudar. Més endavant vaig estudiar al Conservatori de Sabadell i al de Barcelona, sense deixar de buscar orientació per altres vies.
A l’època del batxillerat, a mi tant m’agradaven les lletres com les ciències, però recordo que una de les primeres influències artístiques va ser la pintura, potser fins i tot en més gran mesura que la música. Pintava amb força dedicació, i encara guardo alguns olis… I recordo com a gran xoc la primera visita amb els amics al Museu Picasso, i com em van impactar els dibuixos que Picasso feia en els blocs escolars, amb aquella inventiva desbordant.
En vaig quedar absolutament fascinat. Per tant, dins el vessant artístic, vaig explorar primer la pintura, que segueix sent una de les meves grans passions. Però també m’han interessat l’arquitectura, el cinema o la poesia. I, alhora, tenia també un interès per l’egiptologia i per l’astronomia: a Sabadell tenim una associació astronòmica molt important, de la qual sóc un dels socis antics, i amb la qual, ja posteriorment, quan van celebrar l’aniversari de l’observatori, vam fer l’estrena en els temps moderns de les sonates per a trio de William Herschel: la gent desconeixia que, a més de ser el descobridor del planeta Urà, ell era músic de professió. Sempre que he pogut he intentat desenvolupar aquests projectes transversals.
Tant és així que, en paral·lel a la seva formació musical va estudiar la carrera de filosofia.
Sí, ben bé perquè sentia com una necessitat tenir una base cultural més àmplia, un pòsit humanista, sabent, potser intuïtivament, que mai no em dedicaria a la filosofia, però com una necessitat de tenir més perspectiva de la que em podia donar l’estudi únicament musical. Això em va donar l’oportunitat de treballar amb mestres com Josep Calsamiglia, per esmentar-ne només un. Vaig tenir contacte amb un filòsof en el sentit ple de la paraula, i això va marcar la manera meva de fer; però llavors ja em vaig anar centrant en la música, amb una creixent intensitat.
Vostè estudia a la universitat en uns anys de molta agitació, en plena transició política després de la mort de Franco. Com viu aquell moment?
La política, la vida pública sempre m’han interessat, i tenia amics molt propers activament implicats en la política, però a l’estil antic: és a dir, entesa com un servei sense esperar res a canvi, per ideals i amb molt de risc. Després va anar canviant, per sort de tots, però en aquella època la política era molt heroica.
Per tant, com a ciutadà vivia amb intensitat els esdeveniments socials i polítics, però la meva vocació era aprofundir en el coneixement de la música: el meu viatge era més interior que altra cosa. I en aquell context, la veritat és que l’entrada a la universitat la vaig viure traumàticament, en tinc un record trist. Jo hi buscava coneixements, i no assemblees, vagues, “aprovats generals polítics”, ni corregudes perquè venia la policia… El record que en tinc és caòtic i, em sap greu dir-ho, decebedor. Jo volia entendre Hegel, i la universitat no m’ho donava, això. Per això he esmentat en Calsamiglia, perquè no només ell, però sobretot ell, et permetia connectar amb aquest esperit universitari de debò. Que no està aïllat de la societat, però que representa la reflexió, la recerca de la saviesa, el pensament il·lustrat, la cultura… Sovint ens trobàvem a casa seva, a la plaça Molina; li feia gràcia tenir un estudiant músic, potser perquè ell era cunyat del compositor Blancafort. I haver-lo tractat, per a mi, ja justifica el pas per la universitat.
És potser per això també que, en acabat, se’n va a Viena a estudiar música.
Jo notava que em calia anar a buscar els coneixements de música allà on hi havia una tradició de veritat i que no havia quedat truncada, d’una solidesa total, autèntica. A mesura que vaig anar estudiant música seriosament, vaig anar tenint clar que, sense desmerèixer el que teníem aquí, em calia anar a fora: necessitava, com l’aire que respirem, anar a fora.

Vaig anar a Viena, amb una ajuda de la Fundació Congrés de Cultura Catalana: va ser al 1982, l’any que en Monzó va anar a Nova York. Viena tenia una vida musical única i unes biblioteques meravelloses.
I me’n vaig anar a Viena, amb una sort enorme, perquè vaig rebre una ajuda de la Fundació Congrés de Cultura Catalana: va ser al 1982, l’any que en Quim Monzó va anar a Nova York i jo vaig marxar cap a Viena, on ja tenia alguns contactes i després de superar les proves corresponents. Hagués pogut anar a Londres o Nova York, però Viena tenia una vida musical única i unes biblioteques meravelloses amb tota la música, en partitures i en enregistraments: això està molt aviat dit! En el cas de Stravinsky, per exemple, hi havia l’enregistrament de totes les seves obres, gravades per ell, que podies escoltar en magnetòfons de bobina oberta. Jo necessitava això: estava assedegat de coneixements.
Diu que podia haver anat a Londres o a Nova York, però que va anar a Viena: era una tria deliberada?
Per a un músic, escollir Viena era una de les opcions naturals.
És cert que m’agrada molt Londres, és una ciutat on m’hi sento molt a gust, més que a Viena potser… Però sens dubte Viena ha estat una de les manifestacions màximes de cultura musical en molts moments de la història.
També en el segle XX, perquè la segona Escola de Viena n’és un dels seus referents més influents. Cal dir que en aquell moment, a Viena encara s’hi palpava la guerra freda, i hi podies reconstruir tot allò que havies llegit en Joseph Roth, un escriptor que estimo molt. Àustria tenia un punt de provincianisme –molt accentuat després de la guerra– que fa que t’adonis, quan has viscut allà, que Thomas Bernhard, als seus llibres, no exagera gaire… (lluïen els valsos però amagaven la Sezession). Precisament el meu mestre, Friedrich Cerha, que era amic de Bernhard, i amb qui va col·laborar, va haver de fer una feina enorme per donar a conèixer de nou el que abans havia estat un punt d’eclosió de l’avantguarda. Nosaltres pensem que és només aquí, que vam desconnectar, però allà la guerra es va acabar després i el trencament va ser tremend; el que passa és que la potència de la tradició era incomparable i per tant la van poder reconstruir amb un nivell d’excel·lència grandíssim, però amb un esforç del qual Cerha va ser un dels protagonistes.
Aquest va ser l’altre motiu per anar-hi: Cerha era una figura que va saltar al coneixement públic perquè va acabar l’òpera Lulú d’Alban Berg, però és també el fundador del conjunt orquestral Die Reihe, i és ell qui va acollir Ligeti quan aquest va escapar-se de Budapest, i qui va fer primeres audicions dels principals compositors del moment: Boulez, Messiaen i Ligeti, molt en particular.
Això a banda de la seva feina com a compositor. Per tant, era un personatge que reunia aquestes tres vessants: un gran coneixement de la música com a fet viu, pràctic (que l’ha dut a dirigir la Filharmònica de Berlín); un gran coneixement de la tradició, amb la seva formació amplíssima; i era a més un compositor molt interessant. Amb ell vam estudiar la música d’un gran nombre d’autors.

En el món del teatre, hom espera anar a veure un muntatge diferent, una obra nova, i en canvi el públic musical sembla que vulgui escoltar sempre la mateixa simfonia. Jo crec que és millor mantenir les orelles obertes
Cerha es va fer una reputació com a intèrpret de les obres d’Arnold Schönberg, Alban Berg i Anton Webern i és, doncs, prou coneguda la seva afinitat amb la segona Escola de Viena. Podem dir que aquesta és la tradició en què es va formar vostè?
Per descomptat, l’Escola de Viena és molt important, i les últimes obres de Stravinsky són en bona part un homenatge a Webern i a una relectura de l’Escola de Viena. Però allà, a la biblioteca, tenien totes les òperes de Benjamin Britten, que per a mi va ser un descobriment extraordinari!
Hi havia també el llegat de Brahms, on hi havia música anterior a Bach… Culturalment, Viena tenia una potència extraordinària, no només musical, també en el camp del pensament, la ciència, les arts…. La feina de l’artista es fa a partir d’un coneixement de l’ofici, que has de fer teu, i que has de passar pel teu sedàs i desplegar cap endavant, però aquest pas –no suficient però sí necessari–cal fer-ho partint d’un coneixement profundíssim del que els mestres anteriors han deixat com a llegat. En això l’experiència vienesa va ser determinant: poder escoltar avui la Filharmònica de Viena, poder-la comparar l’endemà amb la Filharmònica de Berlín… Podies anar cada dia a l’òpera amb entrades que costaven l’equivalent a mig euro, tot això et permetia conèixer una societat on la música ocupa amb naturalitat un lloc important al costat de les altres arts. Cosa que és molt allunyada de la realitat nostra, per cert.
Quan temps s’hi va estar, a Viena?
Sense interrupcions, només aquell curs 1982-83, però hi havia anat molt abans, i hi he seguit anant després. Va ser un any intensíssim, que vaig esprémer al màxim. Vaig fer molta feina d’arxiu, vaig recollir moltes partitures, algunes de les quals va estrenar després a Barcelona la gent del Teatre Lliure, d’autors com Franz Schreker i Nikolai Roslavets. Schreker era un compositor que, malauradament, molta gent va començar a conèixer quan va sortir aquella col·lecció de la Decca de la “Música degenerada”, però que a l’època tenia tant o més èxit que Richard Strauss en els països de parla alemanya. És d’una generació molt malmesa per la història. Però la seva música és excel·lent, i ha estat rehabilitada arreu. Pel que fa a Roslavets, és un compositor extraordinari, que va ser primer president de l’Associació de Compositors Soviètics després de la Revolució, i que de cop i volta va desaparèixer, com tants; el devien enviar a recollir cants populars en alguna república asiàtica. Era un músic excel·lent, que dibuixa un camí independent, entre l’últim Skriabin i l’Escola de Viena, interioritzant l’alè dels temps. Roslavets tenia la teoria, que jo podia subscriure, que si la música estava ben feta, i el poble tenia educació, el poble podia arribar a assolir el gaudi i el coneixement d’aquesta música: potser per això va caure en desgràcia.
Així doncs, vaig tornar de Viena carregat de música d’una sèrie d’autors extraordinaris. Duia tant material (eren obres que no s’havien reeditat, o estaven fora de  catàleg, o simplement eren manuscrits) i tenien tant volum, que vaig haver de llogar una part d’un camió TIR per transportar-lo. Això per a mi era Viena: un centre on hi havia la història a la teva disposició. Va ser un any intensíssim, que em va permetre també anar a Praga i a Budapest, per diversos projectes, conèixer Ligeti, i fer algunes presentacions de la meva música a Viena mateix.
Potser m’hi hauria hagut de quedar més temps –de fet vaig rebre propostes en aquest sentit– però em sentia molt de casa, i pensava que el que necessitava era assimilar tot allò, sedimentar-ho, i treballar al meu país. Però sempre hi he pogut retornar: fa uns anys em van dedicar un monogràfic al Musikverein, que va ser molt emocionant, i que comptà amb la presència de Cerha, que ja és molt gran, i la propera primavera hi tinc un nou concert.
Com es configura, a partir d’aquí, la seva música?
Hi ha una diferència en el terreny artístic respecte del 24 L’ENTREVISTA L’AVENÇ 383 OCTUBRE 2012 En el món del teatre, hom espera anar a veure un muntatge diferent, una obra nova, i en canvi el públic musical sembla que vulgui escoltar sempre la mateixa simfonia. Jo crec que és millor mantenir les orelles obertes’ científic: a vegades sembla que el paradigma és fer alguna cosa diferent de l’anterior. A mi no m’ha interessat mai la novetat per ella mateixa; m’ha preocupat abans que res conèixer la música, profundament: des de la música medieval als mestres de la modernitat, passant per Bach i el classicisme vienès, sense oblidar altres gèneres i tradicions.
Aquesta, per a mi, era la primera necessitat. ¿Com es pot escriure música sense conèixer-la? ¿Com es pot pensar a ser compositor sense conèixer a fons Ravel, Stravinsky, i tants i tants mestres? Per tant, aquest era el primer objectiu.
El segon objectiu era, evidentment, desenvolupar un llenguatge personal. I això es produeix en una època difícil, perquè hi havia un dirigisme i un sectarisme molt opressius. Quan ets jove ets molt vulnerable, i sents aquesta pressió d’haver d’escriure d’una determinada manera per ser més modern. En aquest període, la meva preocupació era aprofundir el coneixement del métier, que és una dimensió essencial, i molt difícil perquè la tradició musical és riquíssima, i de grandíssim nivell.
El segon punt rau, doncs, en desenvolupar unes eines que permetin que la teva sensibilitat es manifesti, i que es manifesti d’una forma que pugui ser extensiva a una audiència que tingui aquesta curiositat d’obrir-se a sensacions noves. Ho comparo amb el món de teatre: hom espera anar a veure un muntatge diferent, una obra nova, i en canvi el públic musical sembla que vulgui escoltar sempre la mateixa simfonia. Per contra, crec que és millor mantenir, com deien els meus amics finlandesos, les orelles obertes. Amb ganes de deixar-se subjugar per estímuls diferents. Bé, aquesta era la meva preocupació: desplegar unes eines pròpies per poder desenvolupar el meu llenguatge i la meva sensibilitat. I aquesta és la gran dificultat: mirar cap endavant però alhora cap a dintre d’un mateix, com m’encoratjà a fer Cerha en un text molt bonic que em va dedicar.
Però bé devia tenir un determinat punt de partida…
Quan ets encara un aprenent, cal tenir una base de partida; i l’Escola de Viena era un referent clar que va marcar molt la meva generació, com ho havia fet amb les precedents. I aquesta és una empremta que és palesa en les meves primeres obres, que considero de formació.
Però crec que amb els anys he desenvolupat unes preocupacions i unes característiques tècniques i expressives que ja són molt diferents. Sobretot perquè he pogut aprofundir en un aspecte que m’interessa molt, que és el color harmònic i la seva funció en relació a la forma i als processos tensionals, sense negligir la lògica motívica i els jocs rítmics.
Possiblement això derivi de les meves arrels mediterrànies, però en tot cas, després d’uns anys en que semblava haver-hi una actitud de tabula rasa que mai no he entès i en la qual mai no m’he sentit reconegut, m’ha semblat que és millor absorbir la tradició per poder projectar-la endavant. I sí que és veritat que en la tradició més recent de la música del segle XX, havia quedat sovint bandejada la qüestió harmònica. Sense renunciar al desenvolupament orgànic i coherència del discurs, la plasticitat dels motius i la sensualitat de so m’han interessat cada vegada més; i pensar que la música es pugui fer ressò i transmetre determinats tipus d’estats d’ànim, i que aquests puguin ser també jovials, humorístics, si vols.
Vostè ha publicat, precisament, un llibre sobre el sentit de l’humor a la música.
Sí, paral·lelament a l’elaboració del meu llibre sobre l’humor a la música, veia que en la música se’m manifestava un registre més lúdic.
Això va ser un tombant en la meva evolució, que es va produir cap a mitjan dels anys 1990. Penso que el primer període possiblement quedi ben representat per les Set escenes de Hamlet, que és una de les peces meves que s’ha interpretat més, i que per a mi un referent molt estimat.
A partir dels anys noranta, neix la sèrie dels Epigrames: el nom ja indica la concisió, l’agilitat, aquest punt ben humorat, depurant el discurs de tota retòrica, a vegades amb contrastos sobtats. Això em va ajudar a obrir un altre capítol: els Epigrames van rebre una empenta molt forta amb una obra que em va demanar la London Sinfonietta, que la va enregistrar; va ser un privilegi poder fer una obra per a ells, i va donar com a resultat els New Epigrams, són també un punt important en aquest segon període. I des d’uns anys ençà, des de mitjan de la dècada del 2000, he tingut una dedicació molt intensa a la música d’orquestra, fet que va acompanyat del desplegament d’un nou llenguatge i d’un nou vocabulari harmònic, més ampli, acolorit, sensual si vols, però sense renunciar a la lògica discursiva.
És una evolució que es nota també en altres col·legues –alguns d’ells molt destacats–, sobretot del món anglosaxó i dels països nòrdics, en part com a reacció a una certa música centreeuropea que ara ja em miro amb una mica de distància. Però aquesta és probablement la pregunta més difícil, perquè segurament no tinc la perspectiva suficient. M’han dit moltes vegades que la meva música té un punt de constructivista, i no conec cap músic tan constructivista com Johan Sebastian Bach, que m’emociona fins a les llàgrimes; és aquesta equació, la construcció d’un edifici sòlid, capaç però de transmetre emoció. Aquesta és possiblement l’aspiració màxima per a un músic, tal com ho veig.
Per què sempre acabem en Bach? No puc dir que em sorprengui, però m’agradaria que m’ho expliqués.
Jo sóc molt golafre en els meus gustos musicals, i tinc moltes passions: algunes amb els anys augmenten, altres minven, però totes finalment es poden sumar. Bach és un referent, perquè toca aquesta clau de què parlàvem: la força de la construcció en equilibri amb l’emoció.
Però podria contestar-te fent un joc de mans, amb un secret que els amics ja coneixen: jo a casa sempre tinc una cantata de Bach preparada per quan torno d’un concert: si, per la música mateix o per la interpretació, aquell concert no ha acabat d’anar bé, llavors escolto la cantata de Bach, la que sigui, i sembla que tot s’endreci i torni al seu lloc. Parlant més seriosament, penso que Bach evoca la gran qüestió kantiana, perquè hom diria que la seva música estableix les coordenades, les condicions de possibilitat de la música mateixa. O, si es vol dir amb les paraules de Webern, “en Bach hi és tot”.
Però tenim molts altres músics! Parlem de Bach, però també podríem fer-ho de Händel. Sovint es parla de la importància del contrapunt de Bach per entendre el Mozart madur o el Beethoven de les últimes obres, però sense el contrapunt diatònic, èpic, dels grans oratoris (Salomó, Hèrcules, Israel a Egipte) de Händel, tots dos serien també impensables. Tanmateix, Bach ha adquirit aquest valor de símbol. Cioran deia, fent una facècia, que Déu hauria d’estar molt agraït a Bach: i és que escoltant-lo, tots ens tornem creients.
Cal pensar que, al segle XIX i més tard, molta gent considerava encara que algunes de les obres de Bach eren més ciència de la música que no pròpiament música per gaudir-ne. De fet, Bach pertanyia a una Societat de Ciències Musicals que presidia Mitzler, on per entrar-hi havies de compondre un cànon elaboradíssim. Però això vol dir que l’equació entre estructura i emoció no és òbvia per a molta gent, que el troben molt intel·lectual: i quin gran creador no és un intel·lectual? Ara, també és veritat que si aquesta equació està mal cosida, pots sospitar que hi ha molta estructura i un punt de fredor, molt saber i poca inspiració, que em sembla que no és el cas de cap dels grans creadors. I Bach per a mi n’és un gran exemple, malgrat que encara hi ha gent que pensi que L’art de la fuga és una obra teòrica. Però cap músic fa una obra musical pensant que no sigui escoltada: és un oxímoron.
Els qui han escrit sobre vostè coincideixen absolutament en un punt: que la seva música té una personalitat, que hi ha un ADN Casablancas perfectament identificable. També, indefectiblement, parlen del vitalisme com una característica de la seva música.Aquest vitalisme, és una manifestació de la seva manera de ser?
Segurament. Però això jo no m’atreveixo a dir-ho, perquè també m’interessa molt l’aspecte contemplatiu que ens dóna la música, però també la pintura de Mark Rothko o la literatura de Nabokov. A mi m’agraden molt les memòries de Nabokov: hi ha un moment que parla dels boscos de bedolls, que recorda des de la distància de l’exili, amb una profunda nostàlgia i alhora amb una expressió contemplativa gairebé mística… I en música també es poden establir aquests paisatges musicals amplis, on sembla que el temps es detingui.
Aquesta és una de les preocupacions que intento desenvolupar amb les obres per a orquestra, de dimensions importants, de l’any 2000 ençà. N’hi ha una que s’inspira en un vers enigmàtic de Shakespeare, “the dark backward and abysm of time” (que Sagarra va traduir com “el fons negrenc de l’abisme del temps”). Per què, què vol dir “la part de darrere” del temps? Se n’han fet interpretacions molt diverses, fins i tot des del punt de vista de la física quàntica, però a mi m’interessava contrastar el sentit d’activitat amb uns paisatges gairebé extàtics, quiets, de temps fixat. Però de la música, se’m fa difícil parlar-ne amb paraules: aquesta és potser la seva gran virtut, i alhora un dels seus handicaps. De fet, Mendelssohn deia que la música és tan exacta, que no pot ser atrapada per la paraula.
Potser per això mateix vostè recorre sovint al símil visual.
Quan un fa música, pensa en imatges que són més aviat musicals, però que poden tenir també una dimensió visual. En canvi, i a diferència d’altres terrenys artístics, i això per a mi és el més essencial, el mateix transcurs del temps forma part de la matèria de la música. La música és temps viscut, i no té la corporeïtat de la pintura: la cinquena simfonia de Beethoven només existeix quan es toca, però fins i tot llavors existeix només esmicolada per fraccions de segon, perquè cada segon se’n va, i queda reduït a no res: i llavors només existeix en la nostra memòria. Per tant, la música exigeix un concurs actiu de l’oient perquè pugui tenir entitat. Això és el que explica la dificultat de la música, però alhora la seva potència enorme. Em sedueix aquesta capacitat que té la música de generar un món de sensacions absolutament apartat de la realitat ordinària. Però bé, suposo que el que acabes fent és natural que, d’alguna manera, respongui a la teva pròpia manera de fer.
En tot cas, quan s’ha interessat, des d’un punt de vista més teòric, per la música, com va fer en la tesi,ha recorregut a l’anàlisi iconogràfica.
Jo vaig fer una tesi sobre l’anàlisi musical, amb una metodologia podríem dir-ne pluridisciplinar, transversal, amb la qual es pogués establir algun tipus de paral·lelisme amb el llenguatge plàstic, relacionant, posem per cas, la tradició iconogràfica de la pietat gòtica i determinades figures cromàtiques que en la música de la passió són omnipresents, responent a la significació del text amb un determinat motiu musical. Així, quan el text parla del patiment i la mort, apareixen invariablement unes figures que poden ser tractades de forma diferent però que són idèntiques essencialment, de la mateixa manera que en la tradició iconogràfica la pietat respon a uns arquetips que reapareixen de mil maneres. Jo sóc un apassionat de Panofsky, i a la tesi intentava incorporar aquesta tradició iconogràfica, i posar de manifest que en música podem reconèixer un procés similar.
Així, quan es parla de la tradició pastoral, apareixen determinats instruments, determinades tonalitats, i això ens permet eixamplar les capes semàntiques del discurs. En el benentès que parlem a nivell de vocaulari musical, i acceptant que la música és un llenguatge sense significat, en el sentit que la música és abstracta i no és traduïble. Però sí que hi ha un funcionament lingüístic. Steiner ens parla d’aquesta paradoxa: és un llenguatge estrictament codificat que no significa res, pròpiament. Però en canvi hi ha un nus que es va reconeixent, de figures, de topoimusicals, que em sembla que tenen una capacitat d’enriquir la nostra percepció de l’obra que estem escoltant, similar a quan veus una pintura i pots identificar un instrument amb una corda trencada com un memento mori.
Dins de la meva tesi, hi ha un capítol dedicat a l’humor, que vol esbrinar si l’experiència antropològica de la comicitat té presència o no en la música, i com: per què fa riure, això? Per què ens sembla que aquest conjunt de Rossini és còmic? Era un tema del qual se’n parla molt, però el meu astorament va ser veure que no s’havia tractat mai globalment: hi havia alguns estudis específics sobre l’humor en l’últim Mozart o en Xostakovitx, però no una cartografia general i analítica dels seus mecanismes.
Vostè, que s’hi ha dedicat tant, no creu que encara ens falta molta pedagogia del fet musical?
La gent a qui els agrada el cinema o la pintura haurien de poder incorporar, de manera natural, el gaudi de la música. Però de la mateixa forma que no pots llegir La muntanya màgica de qualsevol manera, la música demana també una preparació. No parlem d’una aproximació intel·lectual, però l’empatia cal també esperonar-la; estem en una època en què no s’ha primat l’esforç, ni l’autoexigència.
Per apreciar les grans manifestacions musicals de qualsevol època, a la gent se li han de donar unes eines, però el més important és tenir una actitud oberta; llavors la música formaria part de la seva vida amb tota naturalitat.
Jo n’he fet molta, de divulgació, als indrets més diversos, i la resposta és entusiasta: poder escoltar per primer cop una simfonia de Brahms, però amb una mica de guia, és un goig. I això també m’ha marcat, quan he escrit llibres i articles, alguns d’ells a L’Avenç; i segueixo col·laborant amb la premsa, quan el temps m’ho permet.
És un exercici bonic, parlar de música per a persones sense cap preparació específica. Perquè nosaltres no escrivim per a compositors, ni per a músics, nosaltres escrivim per a la gent, pels melòmans, i no per als entesos.
Aquesta és l’actitud general, però?
A vegades, sembla que els circuits de l’avantguarda musical i els circuits de la vida musical convencional siguin cercles diferents; i no em sembla que sigui aquesta la millor dinàmica.
Jo crec que és bo que hi hagin festivals de música antiga, o festivals de música contemporània –que vol dir música d’avui, i punt, i que n’hi ha de molts tipus, per cert–, però en tot cas el públic que m’interessa és aquell que és capaç, com em va passar un cop a Suècia, d’anar a un concert, i trobar-se que la primera obra del programa és d’un compositor que no han sentit anomenar mai: aquell és el moment de la veritat! Després vindrà Beethoven i Stravinsky, però per començar hi ha una obra que és la teva, i tu penses “aquesta gent, com reaccionaran?” Em sembla que aquesta és la via de plena normalització musical, pensar en la gent que els agrada la música i amb els quals intentes compartir el que fas. Pensar en els melòmans, que cal no subestimar, i no en uns especialistes.
Ara, això no vol dir que hagis d’afluixar, de fet la meva música en cap cas es podria considerar una música senzilla, o simple, però tampoc no ho és l’art que més ens commou. El que passa és que la música del passat té un avantatge, i és que fa molt de temps que l’estem assimilant.
Hi ha, a més, allò que deia Italo Calvino: una obra clàssica és aquella que no acaba mai de dir tot el que ha de dir; Bach encara s’està fent, i l’Heroica de Beethoven, que és una convulsió en tots els ordres de la vida, encara no ha revelat tot el que conté. Doncs la música d’avui tampoc, i amb més motiu! La música s’ha de poder escoltar més d’una vegada, l’oient l’ha de poder tornar a escoltar, ha d’haver-hi un reconeixement, perquè si no el gaudi de l’aspecte sensorial és difícil. I a mi m’agrada aquest ideal de vida musical, on els melòmans tenen ganes que, a més dels Beethoven i Stravinky (bé, ja m’agradaria poder dir Stravinsky) de sempre, se’ls ofereixi la possibilitat de sentir el que fan els seus coetanis, que viuen al costat d’ells i que s’expressen de diferents maneres.
Recordo que els responsables del Festival de Músique  Contemporànies que feien el Macba i el CCCB explicaven que havien programat, de forma excepcional a Barcelona, autors coetanis com Steve Reich que eren habituals a les programacions de les grans ciutats europees o americanes.
Amb Reich hi vaig coincidir en una estrena, saps en quin context? El festival de música antiga d’Utrecht! També diré que vaig tenir l’honor de ser durant molt temps assessor del Festival de música antiga de la Fundació La Caixa, i que una vegada vam acollir l’única interpretació, aquell any, d’una obra de Stravinsky a Barcelona. La raó és senzilla: l’Orquestra del Segle XVIII de Frans Brüggen va incloure al seu programa Apol·lo i les muses. Era tota una paradoxa que l’única obra de Stravinsky tocada aquell any per una
orquestra a Barcelona fos en aquell festival! Això no diu gaire de la nostra vida musical, certament.
Jo crec en la música com una forma elevada de cultura, i ja sé que aquests són probablement termes políticament incorrectes. La cultura amb majúscules, que és una cosa apassionant, demana un esforç. Hi ha un aforisme de Goethe que, parlant de l’obra artística, diu –cito de memòria– que voler mediatitzar amb la paraula el que ja és, en sí mateix, una mediació de l’experiència és una il·lusió vana. És a dir, que si l’obra d’art ja és una “mitjancera de l’inefable”, voler-hi aplicar un segon nivell de lectura és una tasca inútil. Però Goethe afegeix que, si de l’energia que posem en aquest intent en resulta un major aprofundiment de la nostra experiència estètica, benvingut sigui aquest esforç. Em penso que no es pot dir millor.
I aquest esforç és bàsic: no es pots escoltar la Missa en si menor de Bach caminant pel carrer amb auriculars i en un format que a més retalla les freqüències; no, t’has d’asseure, durant una hora i mitja, i has de fer un acte personal de reflexió i de retrobament amb tu mateix, per tal d’interioritzar acuradament la seva “presència real”, perquè si no, no hauràs percebut plenament aquesta obra.
És un esforç, sí, i una inversió, perquè el gaudi que n’obtindràs és indescriptible. Potser no el primer dia, però sí el segon o el tercer. I gràcies a això podràs créixer. Però has de fer un acte molt conscient, i això vol dir temps: i aquest no sembla que sigui el ritme que se’ns vol imposar al segle XXI.
En tot cas, ara ja ens podem mirar la música del segle XX amb perspectiva històrica. Què en quedarà, sobretot?
Quedarà un segle d’una riquesa aclaparadora, com poques vegades, perquè s’accentua, i això és un fenomen històric, la diversitat, a més a més de la qualitat. A la postguerra del segle passat, podies identificar clarament unes escoles. Però això ha canviat. Jo diria que si alguna cosa de bo s’ha produït –i em sembla meravellós, tot i que encara hi ha qui no ho ha entès– és el que anomeno la caiguda del mur de Berlín, en aquest cas en el terreny estètic. Però aquest retrobament de la llibertat té també perills: ara que tot és possible, s’ha de fer el que cal fer. Canetti té un aforisme que diu: “El difícil és elegir amb encert el que no farem”. Però d’entrada, si no hi ha mur, és millor. I el que és molt positiu és que ha anat minvant aquell dirigisme, molt sectari –pensa que Boulez no considerava que Britten, un estricte coetani seu, fos un compositor contemporani, i que a Henze el van xiular ostentosament, i que de Janacek se’n parlava molt poc, pràcticament havia quedat oblidat fora de seu país. Una vegada, quan encara tenia aquest esperit més militant, vaig qüestionar en un fòrum l’etiqueta de “música contemporània”, en fer l’observació que els últims quartets de Xostakovitx són quinze anys més “contemporanis  que les Atmosphères de Ligeti. I que, per tant, calia anar en compte a l’hora d’emprar aquestes categories.
Doncs això va fer molt mal: hem patit molt aquesta mena de sectarisme estrany, l’aplicació mimètica del paradigma historicista de progrés i desenvolupament tècnic lineal quan jo crec que l’art es mou per altres paràmetres: és molt més actual el Rèquiem d’Ockeghem [del segle XV] que el 80% de la música que s’estrena avui, m’atreveixo a dir. Per què si realment ens interpel·la, de manera corprenedora, això vol dir que és actual. I molta música que s’estrena avui, per les raons que sigui, no ho aconsegueix. No voldria semblar provocador…
En tot cas, el benefici de la situació d’ara és precisament aquesta diversitat immensa. Jo crec que finalment hem après el que tots els grans compositors han sabut sempre, i és que finalment tot es redueix a una cosa ben senzilla, intentar fer la millor música de què siguem capaços. És una obvietat, però és així: el que fem ho hem de fer bé, perquè tenim darrere un llegat realment riquíssim.

Musicalment, el segle XX és d’una riquesa aclaparadora perquè s’accentua la pluralitat i la qualitat. Si alguna cosa de bo s’ha produït és la caiguda del mur de Berlín, també en el terreny estètic.
És també aquest el millor servei que podem fer a la nostra societat. I aquesta diversitat és, en si mateixa, un valor positiu. El punt negatiu és que això no derivi en una mena de postmodernisme on sembli que tot és vàlid, que no hi hagi una articulació d’aquests elements, que sigui una cosa absolutament eclèctica, que això a mi, per això que et deia del sentit orgànic que té tota obra artística veritablement gran, és una aspiració difícil però molt important, a la qual jo no podria renunciar.
Actualment està treballant en la composició d’una òpera, amb text de Rafael Argullol, titulada Io. El fin del mundo como una obra de arte, que s’estrenarà al Liceu la temporada 2014-15. Com l’està plantejant?
Jo observo la meva trajectòria com un desplegament calm, perquè crec que tot s’ha d’anar desenvolupant de la manera el més natural possible, tot i que això no és una cosa que un pugui predeterminar. Ho veig quan miro enrere i l’interpreto com una evolució progressiva, tranquil·la.
L’exploració dels aspectes més sensorials de la música, de l’harmonia i del timbre, m’han portat una i altra vegada al terreny simfònic. L’orquestra és, per la seva amplitud i possibilitats immenses, el mitjà on em sento més bé.
Quan algú em pregunta si no m’atreu la música amb mitjans electroacústics, responc que sens dubte, però el que passa és que l’orquestra és tan rica, que de moment en tinc prou!
Potser més endavant necessitaré una altra cosa. L’orquestra em fascina; amb ella pots treballar, i torno al símil pictòric, uns frescos enormes, uns murals immensos, i fer-ho amb la precisió i detallisme de l’orfebre, sense que això sigui una contradicció.
De fet, el tema dramàtic ja era molt present en les Set escenes de Hamlet. A Nova York se’n va fer una versió espectacular, a la Broadway, amb un actor de musicals, Chuck Cooper, com a narrador. D’altra banda, ja havia tractat en diferents moments textos poètics, de J.V. Foix, Martí i Pol, Joan Oliver i Josep-Ramon Bach, o d’autors com E.A.Poe, Paul Klee o Cees Noteboom. L’òpera és un repte extraordinari, que em fa molta il·lusió compartir amb Rafael Argullol, i em sento molt afortunat que se’ns hagi fet la confiança de posar en peu aquesta obra, perquè suma el vessant musical amb l’aspecte escènic, visual, dramàtic, i també amb l’elaboració poètica de les paraules. És un repte que també arriba d’una manera natural i en el seu moment. De fet, hi ha un altre projecte d’òpera, de temes japonesos, en un format més petit, que tinc aparcat des de fa molts anys. Però això no depèn només d’un.
En els últims quatre o cinc anys he tingut la fortuna d’atendre successius encàrrecs que m’han pres tot el temps, la major part de l’estranger, dels Estats Units, d’Anglaterra, d’Holanda, de Croàcia… És clar, això condiciona la teva pròpia agenda, i jo vaig lent, treballant. Però finalment el nostre projecte d’òpera ha trobat la llum, i ja hi estem treballant molt intensament, el llibret –que no és un llibret convencional– ja està tancat, l’equip artístic ja està definit i ja hi ha molta música escrita, i a partir d’ara em centraré de forma pràcticament absoluta en el treball de composició, que és una feina de dos anys com a mínim. Perquè una òpera és una gran arquitectura musical.
S’ajuda de les noves tecnologies per treballar-hi?
No sóc un fan incondicional de les noves tecnologies, penso que, com les antigues, estan en funció de les necessitats que tinguis i del resultat que puguis obtenir-ne. Jo utilitzo l’ordinador per poder fer les còpies en net que van a l’editor i als intèrprets, i en aquest sentit en faig un ús intens, però estrictament a nivell d’edició. Però abans hi ha l’etapa important, que és la del paper, llapis i goma.
Una de les obres que ha estrenat aquest estiu és un Sí a Montsalvatge, que és una picada d’ullet al Sí a Mompou del mateix Montsalvatge. No sé si en un camp com la música es pot parlar d’una tradició nacional catalana, però sí que m’agradaria saber com se situa vostè dins la tradició pròpia.
En la música, que té un caràcter molt abstracte, potser és més difícil que en altres disciplines poder establir criteris de territorialitat, de tradició, d’una manera inequívoca.
S’ha dit moltes vegades que la música és un llenguatge universal, i això ho crec fermament. Ara, has esmentat dos mestres, Mompou i Montsalvatge, i enguany s’estan commemorant també altres noms: un d’ells en particular, Toldrà, em sembla que és també un compositor de primera magnitud.
Tots ells formen part del millor de la nostra tradició, que potser no és pletòrica però que és molt valuosa, i els admiro enormement. I no només aquests: podríem parlar de Gerhard i seguir amb d’altres compositors sortosament vius que respecto i admiro molt també.
En el cas dels dos primers, vaig tenir la fortuna de poder-los tractar personalment. De Mompou en tinc un record meravellós, amb ell vaig poder treballar-hi quan preparava l’orquestració de cinc Cançons i danses que són a punt de publicar-se. Com és sabut ell té poca música d’orquestra i vaig tenir aquest atreviment.
A Montsalvatge també l’havia tractat, i és una personalitat per la qual tinc també molta estima. Quan em demanen de ferli un petit homenatge –que és una tradició molt musical, escriure peces per celebrar altres compositors– vaig acceptar encantat. I la picada d’ull d’aquest títol té una traducció musical, perquè la peça de Montsalvatge sobre Mompou juga tota l’estona amb la nota si, i és una manera molt enginyosa que el si afirmatiu faci present la figura de Mompou. Vaig intentar desenvolupar aquest aspecte –en un llenguatge molt diferent– en aquest «retrat de Montsalvatge amb Mompou al fons», que va estrenar Daniel Ligorio a la Biblioteca de Catalunya.
Ara bé, des del punt de vista del llenguatge musical, em moc en una línia molt diferent.
Montsalvatge, com el mateix Mompou, estava fascinat per la música francesa, mentre que Gerhard, i Manén abans, miraven més a la música alemanya. De Toldrà no es pot oblidar que va ser el qui va interpretar a la Península la primera integral dels quartets de corda de Beethoven amb el Quartet Renaixement, i per tant hi ha en ell uns elements centreeuropeus molt clars, encara que amb un perfum noucentist deliciós. La meva música, històricament, enllaçaria més amb la línia de Robert Gerhard, si bé entremig hi ha molta més música, generacions i noms que respecto molt.
Què ha de passar perquè un dia parlem de la música que es fa avui com ara parlem de Toldrà, de Gerhard, de Mompou o de Montsalvatge?
Aquest noms tan valuosos que formen el nostre patrimoni és important que els valorem, però també és important que els que tenen els mitjans per impulsar-ho tinguin en compte que l’art contemporani, i la música contemporània, són el patrimoni del futur. La música d’avui és el que d’aquí a dos dies serà el patrimoni de demà: ho serà si té la qualitat suficient i si ha estat prou incentivada com perquè arribi a manifestar-se d’acord amb el seu potencial.
El patrimoni, per a mi, és quelcom viu: quan s’estrena una obra, creix el patrimoni; n’hi ha que quedaran, n’hi ha que no, però l’important és que hi hagi els mecanismes que permetin que aflori la major riquesa possible.

Zagreb i Alexandria escoltaran a Casablancas

Escrit per Cristina Martí al March 23, 2011  |  Deixa un comentari

Vista de la catedral de ZagrebAquest any, coincidint amb la 26a edició de la Biennal musical de Zagreb (del 7 al 17 d’Abril), tindrà lloc el Festival de la Societat Internacional de Música Contemporània, que es celebrarà els dies 10 al 15 d’abril.

Al concert de clausura hi assistirà Benet Casablancas, per escoltar la seva obra “Dove of Peace: Homage to Picasso” interpretació de la qual anirà a càrrec del conjunt “Zeitfluss“. Casablancas, musicòleg i compositor nascut a Sabadell (Barcelona) i que des de 2002 és director acadèmic del Conservatori Superior de Música del Liceu de Barcelona, també ha format part del jurat internacional que ha triat les 68 composicions modernes, en 14 categories, d’entre les 400 que optaven a ser interpretades en aquest Festival World al New Music Days 2011 de la SIMC.

“Dove of Peace: Homage to Picasso”

Encàrrec de la Royal Liverpool Philharmonic Orchestra, el concert de cambra núm. 1 per a Clarinet i ensemble, “Dove of Peace: Homage to Picasso”, serà interpretat a Zagreb per Davorin Brozić a la part solista i l’ Ossian Ensemble de Canterbury, dirigits per Darren Bloom. La primera audició a Croàcia ha estat precedida per l’estrena mundial de l’obra el passat mes de maig de 2010 a Liverpool pel clarinetista Nicholas Cox i l’ Ensemble 10/10, dirigits per Clark Rundell. L’estrena a Espanya tindrà lloc a Madrid al gener de 2011.

Pròxims concerts de Casablancas

En aquesta altra biennal, la II Alexandrina Contemporary Music Biennale tindrà lloc l’estrena a Egipte dels “New Epigrams“, amb la London Sinfonieta, dirigida per Diego Masson (el programa de la qual inclou obres de Benjamin, Saed Haddad, Birtwistle i Ligeti), i dels tres “Epigrames” per a sextet, a càrrec del conjunt Barcelona 216, dirigit per José María Sánchez-Verdú. Ambdós concerts s’oferiran a la Bibliotheca Alexandrina (26 i 27 d’abril) i es repetiran els dies següents a l’Òpera del Caire i al Falaki Theater de la mateixa ciutat (2 de maig). Més informació a l’ European-Egyptian Contemporary Music Society.

Pròximament, s’estrenaran obres de Casablancas a Argentina i de nou Japó. Dels concerts a Espanya, cal remarcar els protagonitzats el proper mes de maig per la Deutsches Kammerphilharmonie de Bremen, que presentarà a Bilbao i Barcelona el “Nocturn” per a orquestra, i l’estrena a Barcelona del “Tercer Quartet de cordes”, a càrrec del Quartet Arditti, que va estrenar l’obra i que va enregistrar recentment en el disc la integral dels quartets i el trio de corda pel segell Tritó.

Casablancas, finalista als XV Premis de la Música

Escrit per Cristina Martí al February 27, 2011  |  Deixa un comentari

Benet Casablancas: orchestral works Benet Casablancas és finalista a la XV edició dels Premis de la Música a la categoria de ‘Millor Autor de Música Clàssica’ amb la seva obra ‘Alter Klang. Impromptu per orquestra a partir de Klee”.

L’enregistrament s’inclou  a l’àlbum monogràfic ‘Benet Casablancas. Orchestral Works’ publicat pel segell Anemos/Inaem, i la interpretació és a càrrec de la Orquesta Nacional de España, dirigida pel seu titular Josep Pons, amb Bertram Kornacher en la producció musical.

El volum, d’esmerada presentació el llibret del qual inclou les documentades notes de Yvan Nommick, inclou també ‘Tres Epigrames’ per a orquestra i l’estrena absoluta de la darrera obra de l’autor, ‘Darkness visible. Nocturn per a orquestra’.

Escrita per encàrrec de la Orquesta Nacional de España, que estrenà l’obra al gener de 2007 a l’Auditorio Nacional de Madrid al febrero del 2007, ‘Alter Klang’ ha gaudit d’una notable difusió, essent interpretada després en repetides ocasions a Espanya i també a l’estranger (Holanda, Bélgica, Suecia), per orquestres com la Filarmònica de Gran Canaria, la Orquesta de la Comunidad de Madrid, la NJO of The Netherlands, la Orchestre National de Belgique, la Malmö Simfoni Orkester i al  març de 2012 serà interpretada a Barcelona per la Orquestra Simfònica de Barcelona  i Nacional de Catalunya.

Aprovats els nous encàrrecs de la Fundación Autor – AEOS

Escrit per Cristina Martí al February 4, 2011  |  1 Comentari

Foto "escribir música"La Fundación Autor i la Asociación Española de Orquestas Sinfónicas (AEOS), per mitjà del conveni prèviament subscrit per ambdues entitats, han establert un sistema d’incentius a la creació d’obres simfòniques per encàrrec amb l’objectiu d’estimular i recolzar la creativitat dels autors associats a la SGAE.

Aquesta iniciativa constitueix una acció paral·lela als encàrrecs realitzats per les orquestres espanyoles amb el propòsit d’incrementar el repertori simfònic espanyol contemporani.

Per la convocatòria d’aquest any s’han aprovat les següents propostes:

Andalusia

Catalunya

Euskadi

Galícia

Madrid

Murcia

Col·lecció Música Breu

Escrit per Cristina Martí al January 18, 2011  |  Deixa un comentari

Interludi Manuel Garcia MoranteTritó Edicions presenta la nova col·lecció de publicacions de música de cambra. Amb el títol de Música Breu, es tracta d’una sèrie d’obres de música espanyola de cambra i de curta durada. Al desembre es donà sortida als següents títols, que ja pots consultar a la botiga:

Preludio a Melisendra, d’Agustí Charles
Interludi, de Manuel García Morante
Interludi de Castertelçol, de Josep María Mestres Quadreny
Interludi amb música antiga, de Xavier Benguerel
Intermezzo, de Miquel Ortega
Octet, de Benet Casablancas
Interludi, de David Padrós

Entrevista a Benet Casablancas

Escrit per Cristina Martí al January 6, 2011  |  1 Comentari

Benet CasablancasMaría Santacecilia publica aquesta setmana a la revista digital Diverdi una entrevista al compositor català Benet Casablancas en motiu de la recent publicació de tres enregistraments discogràgics, un d’ells amb el segell Tritó (la seva obra completa per a quartet de corda i trio). En aquesta entrevista, Casablancas  parla  de la seva producció i sobre l’entramat de factors que envolta la creació actual. Una entrevista molt interessant que us recomanem de veritat.

Benet Casablancas a Diverdi >

Per a consultar la discografía de Benet Casablancas disponible a Tritó >

Benet Casablancas presenta nous discos

Escrit per Toni Cruanyes al July 15, 2010  |  Deixa un comentari

Presentació de dos nous discos a NAXOS

El segell discogràfic NAXOS acaba de publicar dos nous CD monogràfics amb música de Benet Casablancas, dedicats respectivament a la producció de cambra i orquestral, que es sumen al volum publicat anteriorment per el mateix segell i que recollia bona part de la seva música per a piano, a càrrec de Jordi Masó i Miquel Villalba.

El volum dedicat a la producció cambrística inclou els “Epigramas”, “New Epigrams”, “Petita Música Nocturna”, “In modo di passacaglia“, i les àmpliament difoses “Set Escenes de Hamlet”, aquestes dues últimes obres en absoluta primícia discogràfica, i la seva interpretació és a càrrec del grup Barcelona 216, dirigit en aquesta ocasió per Manuel Valdivieso. El volum simfònic, per la seva part, és interpretat per l’ Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, sota la batuta de Salvador Mas i amb la col·laboració de la soprano Ofèlia Sala, inclou: “The Dark Backward of Time”, “Tres Epigrames”, “Postludi”, “Poema d’amor” i la “Intrada sobre el nom de Dalí”.

NAXOS compta així en el seu catàleg amb una mostra molt representativa de la producció musical de l’ autor, en versions molt acurades, tant en els aspectes tècnics com artístics, i amb la garantia d’ una àmplia distribució internacional.

La roda de premsa de presentació dels dos discos trindrà lloc el proper 20 de juliol, a les 13hs., a l’Auditori de Barcelona, amb l’ assistència de Joan Oller, director general de l’Auditori, Salvador Mas, director d’orquestra, David Albet, director artístic de BCN 216, i el propi autor.

Casablancas estrena “Dove of Peace”, homenatge a Picasso

Escrit per Toni Cruanyes al May 19, 2010  |  Deixa un comentari

Dove of Peace. Homage to Picasso, serà estrenada aquest 19 de maig al Cornerstone, Hope at Everton, Great Hall de Liverpool, a càrrec del clarinetista Nicholas Cox i l’Ensemble 10/10, sota la direcció de Clark Rundell.

L’obra, que representa el seu concert de cambra núm. 1,  per a clarinet i orquestra de cambra, ha estat fruit d’un encàrrec de la Royal Liverpool Philharmonic Orchestra. La coincidència de la data de l’estrena amb la celebració d’una gran exposició sobre Picasso a la Tate Liverpool, va dur a l’autor a concebre la seva obra com un homenatge a l’admirat artista malagueny.

Amb aquesta peça, l’autor incideix de nou en una de les seves passions, que esdevé una constant al llarg de tota la seva producció, com és el diàleg amb altres llenguatges artístics, la poesia i la literatura, i molt especialment la pintura, l’eco de la qual podem reconèixer en peces com Alter Klang, Impromptu per a orquestra sobre poemes de Paul Klee (2006) o Four Darks in Red, basat en l’obra de Rothko, i estrenada recentment a Nova York.

Aquesta obra representa la primera incursió de Casablancas en el gènere concertant.

Alter Klang de Benet Casablancas a Holanda, Bèlgica i Suècia

Escrit per Leticia Martin al January 9, 2009  |  2 comentaris

La Jove Orquestra Holandesa (Nationaal Jeugd Orkest) dirigida per Reinbert de Leeuw ha escollit l’obra Alter Klang de Benet Casablancas per a la seva gira de concerts de gener que la durà a visitar les ciutats d’Àmsterdam, Rótterdam i Utrech a Holanda i Antwerpen a Bèlgica. Aquesta obra està suposant la confirmació de Benet Casablancas com un dels compositors espanyols de més projecció internacional.

Alter Klang (Sonoridad antigua) remet a un conegut quadre del mateix nom realitzat per Paul Klee. El compositor posa en joc un gran espectre de recursos retòricos sostinguts y sinestesies que sorgeixen de l’adaptació del llenguatge pictòrico al musical.

Composta en un únic moviment per a una gran orquestra rep en diverses ocasions un tractament cambrístic. Va ser dedicada a Josep Pons que va dirigir-ne la presentació a l’Auditorio Nacional de Madrid l’any 2007. Aquest director l’interpretarà a Malmo (Suècia) amb la Malmo Symphony Orchestra el proper abril.

Alter Klang

New Epigrams als ISCM World Music Days 2008

Escrit per Leticia Martin al October 28, 2008  |  Deixa un comentari

Els “New Epigrams” per a orquestra de cambra de Benet Casablancas han estat inclosos en la programació del Festival de la Societat Internacional de Música Contemporània “ISCM World Music Days 2008″ que es celebra aquest any a Vílnius (Lituània). L’obra, que constituïx l’única presència espanyola en l’edició d’enguany del Festival, serà interpretada el proper 27 d’octubre al Town Hall de la capital lituana per l’Ensemble Cantus de Croàcia. El jurat internacional, encarregat de fer la selecció entre les més de 350 partitures presentades per les diferents seccions nacionals de la SIMC, estava integrat per personalitats de la talla de Peter Eötvös, Jonathan Harvey, Lucca Francesconi, Onute Narbutaire i Helena Tulve. Aquesta obra s’ha interpretat ja anteriorment a Londres (CD The London Sinfonietta Perspective), Estrasburg (Festival Musica), Amsterdam (Holland Festival), Düsseldorf (Bienal “Ohren Musik aus Europa”), Sant Petersburg (State L´Hermitage Orchestra), La Tour-de-Trême (Orchestre de Chambre de Lausanne), Oberlin (Ohio, USA), Viena (“Portrait Benet Casablancas”, Musikverein) així com a diverses ciutats espanyoles (Barcelona, Madrid, Alacant, Sabadell i València).
Alter Klang “Impromptu per a orquestra”, obra encarregada per l’Orquestra Nacional d’Espanya l’any 2007, acaba de ser publicada a Tritó Edicions. Aquesta obra serà interpretada a Holanda, Bèlgica i Suècia el 2009.

Gabriel Erkoreka, guanyador del XXV Premi Reina Sofia de Composició

Escrit per Leticia Martin al October 16, 2008  |  1 Comentari

El passat 10 d’octubre, al Teatre Monumental de Madrid, va tenir lloc la final del XXV Premi Reina Sofia de Composició Musical, organitzat per la Fundació Musical Ferrer-Salat.

A aquesta final, van concursar les obres finalistes, d’una banda Fuegos de Gabriel Erkoreka i per l’altra el Concert per a viola i orquestra de Takahiro Sakuma, que van ser interpretades per l’Orquestra Sinfònica de la RTVE i amb la direcció d’Adrian Leaper. Aquestes dues obres van ser triades entre les 148 partitures presentades, procedents de més de 30 països.

El jurat, format per Antón García Abril, (president), Joan Cerveró, David del Puerto, Benet Casablancas i Jesús Rueda, va triar com a guanyador per unanimitat a Gabriel Erkoreka. El concert es completava amb obres de W. Lutoslawski i Xavier Montsalvatge, que van ser premis extraordinaris als anys 1985 i 1992 d’aquest concurs.

Concert per Benet Casablancas a Viena

Escrit per Redacción al April 3, 2008  |  Deixa un comentari

El proper 9 d’abril de 2008 tindrà lloc a la prestigiosa sala de la Musikverein de Viena un concert monogràfic integrat per diverses obres de cambra de Benet Casablancas. El concert serà interpretat pel grup instrumental barceloní Barcelona 216 i l’actor Carlos Hipólito com a narrador, tots ells sota la batuta de Manuel Valdivieso. Aquest concert s’emmarca en l’edició del cicle Spanien Modern, promogut per l’Institut Cervantes de Viena, i compta amb el patrocini de l’Institut Ramon Llull. El programa estarà compost per les següents obres: New Epigrams, In modo di Passacaglia, Celebració-Scherzino i “Set escenes de Hamlet”. Totes aquestes peces van ser enregistrades recentment pels mateixos intèrprets per ser incloses en un disc de propera aparició. La música de Benet Casablancas, que va rebre el l’any passat el Premi Nacional de Música de la Generalitat de Catalunya, gaudeix d’una creixent difusió internacional. En els darrers temps, les seves obres han estat interpretades a Alemanya, Suïssa, Veneçuela, França, Suècia, Estats Units, Perú, El Salvador, Turquia, Anglaterra, Bèlgica i Holanda. En el terreny discogràfic és imminent la publicació de la integral de la seva música per a piano, a càrrec de J. Masó i M. Villalba (NAXOS), i de la seva orquestració de “Cinc Cançons i Danses de Frederic Mompou”, a càrrec de la Real Filharmonía de Galícia, dirigida per A. Ros-Marbà (WARNER). Recentment ha finalitzat també l’enregistrament i la producció d’un nou monogràfic que inclou diverses peces orquestrals (The Dark Backward of Time, Tres epigrames, Postludio, Poema d´amor i Intrada sobre el nom de Dalí) interpretades per la Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, amb Ofèlia Sala i sota la direcció de Salvador Mas).

Benet Casablancas en Musicadhoy

Escrit per Redacción al February 19, 2008  |  Deixa un comentari

La dotzena edició de Musicadhoy, cicle madrileny dedicat a la música contemporània, dedica un concert monogràfic el proper 6 de març al compositor català Benet Casablancas, últim guanyador del Premi Nacional de Música de la Generalitat de Catalunya. El concert estarà centrat en la seva producció de càmera per a petit format, el programa del qual inclou: “Moviment per a Trio”, “Dues peces per a clarinet i piano”, “Impromptu” -Trio Núm. 2-, “Passacaglia per a violí sol” (WORLD PREMIERE), “Tríptic”, per a violoncel sol, “Cant per a F. Mompou -remembrança-” per a violoncel i piano, “Haiku per a Trio” i “Introducció, Cadenza i Ària”, per a violí, clarinet, violoncel i piano. La interpretació anirà a càrrec del Trio Kandinsky (Corrado Bolsi, Amparo Lacruz, Emili Brugalla) amb la col·laboració del clarinetista Salvador Salvador, membre del Proyecto Gerhard. El concert tindrà lloc a l’Auditori Nacional de Madrid.

Benet Casablancas, Premi Nacional de Música de la Generalitat de Catalunya 2007

Escrit per Redacción al July 18, 2007  |  Deixa un comentari

Ens enorgulleix fer-vos saber que un dels autors que s’ha incorporat en els darrers temps al catàleg de Tritó, el sabadellenc Benet Casablancas, ha estat guardonat amb la màxima distinció que concedeix el govern català en l’àmbit musical: el Premi Nacional de Música. Des d’aquí volem felicitar-lo per aquest premi, que reconeix la seva trajectòria d’anys de dedicació a la composició.Nascut a Sabadell l’any 1956, Benet Casablancas va estudiar amb Josep Soler i Antoni Ros-Marbà, i després a Viena amb Friedrich Cerha i K.H. Füssl. Tot i que ha desenvolupat una intensa activitat com a pedagog, teòric i crític musical, és aquesta tasca en el camp compositiu allò que l’ha reportat una anomenada internacional, fins al punt que les seves obres han estat premiades en diferents concursos d’arreu del món i són interpretades regularment per les orquestres i conjunts especialitzats més prestigiosos. Tritó ja ha publicat cinc de les seves darreres obres i n’està preparant d’altres, entre les quals podem destacar obres simfòniques com The Dark Backward of Time, la Intrada sobre el nom de Dalí o l’impromptu per a orquestra titulat Alter Klang.

Benet Casablancas finalista del Premi Prince Pierre de Monaco

Escrit per Redacción al July 4, 2007  |  Deixa un comentari

El Consell Musical de la Fundació Prince Pierre de Monaco, presidit per Mme. Henri Dutilleux i Betsy Colas, i integrat per Julian Anderson, Narcís Bonet, Charles Chaynes, Ahmed Essyad, Ivan Fedele, Cristóbal Halffter, Arvo Pärt, Aribert Reimann i Gilles Tremblay, ha escollit les 14 obres que optaran al seu Premi de Composició de l’edició del 2007. Entre elles hi ha The Dark Backward of Time, de Benet Casablancas, publicada per Tritó Edicions. El guanyador del concurs serà proclamat el proper dia 9 d’octubre.

Jordi Masó estrena obra per a piano de Jesús Torres

Escrit per Marcel Soleda al March 15, 2007  |  Deixa un comentari

Dins el cicle Nous Sons de l’Auditori de Barcelona, el jove pianista de Granollers va ser l’intèrpret de l’estrena absoluta de …i l’infant dorm, del compositor Jesús Torres, en un programa d’obres de petit format en un homenatge al desaparegut Joaquim Homs. També es va poder escoltar al mateix concert Tombeau, de Benet Casablancas, i Instants, de David Padrós.

Dins el mateix cicle Nous Sons, el dissabte 17 de març l’Ensemble Proxima Centauri ofereix Ciel rouillé, d’Hèctor Parra, i amb l’Arditti String Quartet el 24 de març es podrà escoltar el Quartet de corda núm. 2 de Benet Casablancas, i el Quartet de corda núm. 1, de Joan Guinjoan, totes elles editades per Tritó.

Estrena absoluta de Benet Casablancas a Madrid

Escrit per Marcel Soleda al February 15, 2007  |  Deixa un comentari

Per encàrrec exprés de l’ONE i interpretada per la mateixa Orquesta Nacional de España sota la batuta del seu titular, Josep Pons, Alter Klang, la composició més recent del sabadellenc Benet Casablancas es podrà escoltar a l’Auditorio Nacional de Madrid els propers 16, 17 i 18 de febrer.

Pàgina 1 de 212
 

Sobre nosaltres
Botigues i distribuïdors
 
Licencia de Creative Commons
Tritó S.L. - Enamorats, 35-37, baixos - 08013 Barcelona (España)
Telèfon: 933 426 175 - Horari: Dilluns a divendres (9:00 - 18:00)
Payment methods
Mètodes de pagament:
Segell de confiança Trustwave
Certificat per: